dimecres, 23 de gener de 2002
>
Quan el seny esborra la rauxa
Membre de la Confederació General del Treball Baix Camp-Priorat
opinió
JORDI MARTÍ FONT.
.
El 19 de gener, dissabte passat, va fer cent anys que va néixer l'anarcosindicalista reusenc Joan Garcia Oliver, al qual l'articulista, membre del sindicat CGT, dedica un repàs biogràfic, i reivindica la seva figura
George Orwell descrivia a 1984 els diversos procediments del Gran Germà per controlar el present reconstruint constantment la història dels seus súbdits. La seva novel·la anava evidentment dirigida a desemmascarar els mecanismes de control que l'estalinisme estava desenvolupant a l'URSS i que posaven en perill la credibilitat de la Revolució Socialista a tot el món, de la qual Orwell era un ferm defensor. Des d'aleshores, les vacunes contra les manipulacions històriques per part de qui mana no han deixat de créixer i multiplicar-se.
Tot i així, davant alguns fets concrets de la nostra realitat més immediata, no em puc estar de preguntar-me si encara hem de buscar-ne més, si encara hem de trobar-ne més, si encara ens manquen vacunes contra la manipulació en forma d'oblit per no passar a ser uns perfectes ignorants del nostre passat o d'una part d'aquest.
Hi ha un personatge que ha passat desapercebut per al govern progressista de la ciutat de Reus, format pel PSC, ERC i IC-V. És el cas de Joan Garcia Oliver, un dels principals caps visibles de la Confederació Nacional del Treball a l'Estat i destacat polític, amb totes les contradiccions que aquesta paraula arrossega aplicada a un anarquista, durant els anys de la República i, sobretot, de la Revolució i la Guerra Civil, quan va arribar a ser el cap visible del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya i, posteriorment, el ministre de Justícia del govern de l'Estat amb Largo Caballero.
De classe obrera
Nascut el 19 de gener de 1902 a Reus, Joan Garcia Oliver era fill d'un paleta, en una família tan pobra que als 8 anys ja es va veure obligat a treballar per deixar de patir gana, i als setze es va traslladar a Barcelona per buscar-se la vida, principalment treballant com a cambrer, una professió que ja havia exercit a Reus durant uns quants anys. A Barcelona, molt aviat va ser empresonat a la Model per les seves activitats en el si del sindicat majoritari dels obrers catalans, la Confederació Nacional del Treball (CNT).
L'any següent, amb només 18 anys, la CNT el va enviar a Reus en qualitat de representant clandestí per estendre l'organització i consolidar les estructures confederals al Camp, el Priorat i la Ribera d'Ebre. Defensor sempre de l'enfrontament directe amb el poder, no dubtà al llarg de la seva vida a participar en grups d'acció directa, com ara Los Solidarios i Nosotros amb Durruti i Ascaso , en uns anys en què els terroristes pagats per la patronal catalana, organitzats en l'autoanoment Sindicat Lliure, es van dedicar a assassinar tants dirigents obrers com van poder. Entre atemptats, persecucions, tortures i presó, la seva vida va anar adquirint caires èpics entre els obrers de Catalunya i, aviat, també entre els de la resta de l'Estat, que veien en el sindicalisme revolucionari i en les accions d'homes com Garcia Oliver i Durruti una forma d'enfrontament a un sistema que perpetuava segles de domini i explotació. En un dels seus exilis, a París, entrà en contacte amb Francesc Macià, que va oferir-li càrrecs militars màxims en la revolta que projectava des de l'exili, amb una invasió de Catalunya per Prats de Molló per tal de proclamar la República catalana. El de Reus va dir-li que ell no es veia com a cap d'un exèrcit i que un antimilitarista com ell a l'únic a què es podia disposar era a organitzar un sistema de guerrilles. Estant-se a París mateix, hi preparà un atemptat contra els reis d'Espanya, que hi anaven de visita, però va ser descobert i s'acabà refugiant a Brussel·les. Quan tornava clandestinament a l'Estat espanyol, el van detenir i va ser enviat al penal de Burgos, on proclamà la República amb els altres presos amotinats el dia abans que es fes de manera oficial, el 14 d'abril del 1931.
Anarcosindicalista
Un expresidiari ministre de Justícia
El novembre del 1936, Garcia Oliver és nomenat ministre de Justícia de la República espanyola. Havia passat prop de 14 anys de la seva vida empresonat, durant els quals, a còpia de molta lectura, s'havia convertit en un expert en qüestions jurídiques. Però el nomenament no va agradar a gairebé ningú. Per una banda, el Moviment Llibertari veia traïda la seva tradicional oposició a l'Estat amb l'entrada d'un dels seus membres més destacats en el govern, i, per l'altra, els republicans moderats no entenien com un expresidiari com ell podia ser ara el nou ministre de Justícia. El seu pas pel ministeri va ser dels que deixen empremta, ja que en el poc temps que hi va ser va fer una profunda reforma judicial.
Així, va fer una llei per facilitar l'adopció a l'acte d'infants orfes a conseqüència de la guerra, un tràmit que en aquell moment podia arribar a durar fins a deu anys; va donar la nacionalitat espanyola als jueus sefardites, perseguits per Hitler; va legalitzar tots els matrimonis que s'havien fet al marge de la llei; va donar igualtat real jurídica als homes i a les dones, que fins aleshores no era total; va regular els tribunals populars; va eliminar els antecedents policials per delictes polítics, i va crear alternatives a la presó com a forma de càstig per als transgressors de la llei, amb la creació de ciutats penitenciàries per als presos comuns i camps de treball per als polítics.
En el seu discurs d'obertura de l'any judicial de 1937, va justificar les seves estades a la presó durant la dictadura, la monarquia i la República dient: «Els bisbes, els generals, els milionaris, en fi, tota aquesta xurma que s'ha aixecat contra l'Espanya popular i proletària, mai no van anar a presidi. Ha passat el que havia de passar: que el presidi, la presó, el pres, s'han aixecat en contra dels seus carcellers majors, en contra dels qui a través de tots els temps ens van tenir oprimits i ens van haver de jutjar.»
La seva estada al capdavant del Ministeri de Justícia es va acabar amb els Fets de Maig del 37, durant els quals va ser un dels dirigents cenetistes, junt amb Frederica Montseny, que van aconseguir acabar amb els enfrontaments a la rereguarda entre comunistes i anarquistes.
Després dels Fets de Maig, amb la CNT molt tocada, refusà ser el nou conseller de Serveis Socials de la Generalitat, càrrec per al qual ja havia estat nomenat. Tornà a dedicar-se plenament a les tasques d'organitzar el sindicat, preparant un pla per dotar els anarquistes andalusos d'armes per tal que organitzessin una guerrilla amb el nom de Los Camboiros a la rereguarda franquista, un pla que no li va ser aprovat.
Lluità fins al darrer moment i, un cop perduda la guerra, continuà la fustigació contra el franquisme i contra Franco a través de la CNT i d'una organització específica anomenada Defensa Interior. Es va exiliar a Suècia i, finalment, va establir-se a Mèxic, a Guadalajara, on va morir el 1980. La seva darrera obra tingué forma de llibre. L'editorial Ruedo Ibérico li publicà les memòries sota el títol d'El eco de los pasos, sis-centes cinquanta pàgines de vivències subjectives però també autocrítiques avui també oblidades en un oblit que cada cop és més incomprensible.
|
