dissabte, 26 de febrer de 2005
>
Punt i a part. El desgast de les voreres de Barcelona costa a l'Ajuntament més d'un milió d'euros a l'any
El panot convencional de quatre pastilles, dissenyat l'any 1906 per pavimentar l'Eixample, té una vida útil de 20 a 25 anys
ROSA DÍAZ
.
Barcelona
Les voreres de Barcelona s'erosionen. El pas de les persones, i de vegades també de forma puntual el de certs vehicles, desgasta els panots -un tipus de rajola més resistent que es fabrica especialment per pavimentar exteriors- que cobreixen els carrers, cosa que obliga l'Ajuntament a canviar-los cada 20 o 25 anys. Aquest desgast natural provocat per l'ús normal de les voreres -sense comptar, doncs, les trencadisses provocades per un mal ús- costa cada any a l'Ajuntament de Barcelona 1.140.000 euros de despesa. La vida d'un carrer de la ciutat pot arribar als 25 anys, però n'hi ha de tan transitats que el seu temps vital es redueix. És el cas del passeig de Gràcia i del Portal de l'Àngel, que es desgasten molt més de pressa.
+
En alguns carrers de la ciutat coexisteixen models diferents del panot tradicional.
Foto:
LLUÍS CRUSET.
|
Això no obstant, el panot barceloní és un gran invent: és barat -una peça costa 20 cèntims d'euro-, és pràctic, eficaç i durador. I a més a més s'ha convertit en un element identificatiu de la ciutat de Barcelona, ja que dóna als carrers un color gris suau que no tenen altres pobles que fan servir l'asfalt o altres materials més foscos com a paviment normal. De vegades fins i tot fa les funcions de souvenir, o almenys això creuen els tècnics quan detecten la desaparició de peces que es deixen a les voreres quan es fa alguna obra.
A Barcelona hi ha més d'un centenar de dissenys diferents de paviments per als carrers. Però el que predomina i ha perdurat malgrat les imposicions de les modes és el que es va dissenyar fa un segle, quan es van començar a pavimentar les voreres de l'Eixample: el panot quadrat de 20 per 20 i quatre centímetres de gruix.
D'acord amb els propietaris de l'Eixample, el 8 de novembre del 1906 l'Ajuntament de Barcelona va aprovar la pavimentació dels carrers. Va establir els criteris que s'haurien de seguir i va escollir el panot de la mida de 20 per 20 per a les voreres. Es van dissenyar d'aquest panot 18 models amb dibuixos diferents, i finalment el que més es va estendre va ser el de les quatre pastilles, que tot i que no és el més estètic, sí que és el més pràctic tècnicament. Almenys així ho afirmen els serveis tècnics de l'Ajuntament, que asseguren que el dibuix de les quatre pastilles evita la formació de bassals perquè l'aigua sempre troba algun canal per marxar. En canvi, en altres models, com el de la flor, també anomenat del trèbol i també molt estès per la ciutat, l'aigua es queda estancada dins del dibuix.
Alguns dels altres 18 models també es van utilitzar per pavimentar Barcelona. Però fa uns cinc anys l'Ajuntament va decidir reduir la presència de models de rajoles tradicionals. Va recomanar utilitzar només la de la flor -perquè el dibuix el va crear l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch i és un símbol d
e la ciutat- i el de les quatre pastilles, també conegut com la xocolatina. Però el procés d'homogeneïtzació és lent i per això encara es poden veure alguns dels altres models, com el de quatre anelles, semblant al de les pastilles però amb quatre cèrcols dins dels quadrats. O l'ensaimada, amb diversos cèrcols concèntrics.
|
)
