dimecres, 23 de febrer de 2005
>
Sobre el conflicte de la comarca ròtula
Membre de la plataforma Salvem el Penedès
opinió
PAU BATLLE.
.
Estem jugant a créixer i a eixamplar de qualsevol manera les nostres poblacions, municipi a municipi, en competició, basant tot el futur en dos elements, l'aigua i el sòl: escàs, el primer, i finit, el segon. Estem en la prehistòria del desenvolupament sostenible
La notícia d'iniciar el projecte, aquest any, del Centre Integral de Mercaderies (CIM) del Penedès, i el posterior desmentiment del director general d'Infraestructures, afirmant que: «...No hi ha projecte encara... ni acord amb els municipis afectats ni amb el territori» no ha tranquil·litzat els ànims dels que estem avesats a aquests tipus d'actuacions i no ha rebaixat la preocupació sobre com se segueixen fent les coses al nostre país.
No cal ser gaire llest per comprendre que un projecte d'aquestes característiques -per molt que ara vinguin dient que el reduiran i que també hi haurà activitats transformadores- porta el virus del gegantisme i penetra a les venes del territori com una injecció de cavall: al principi molta eufòria, però a la llarga es converteix en una davallada als inferns. I més quan es produeix sobre un territori malalt, debilitat per l'especulació i el desordre.
Que estem davant una situació de creixement demogràfic exagerat, fa temps que tothom ho sap, però el que ningú no sap és com i de quina manera hem de sortir d'aquí. Sembla que els que decideixen ho tenen clar: aplicar la llei de l'oferta i la demanda. Hi ha demanda? Creixem! No seria millor preguntar-nos sobre les possibilitats i capacitats territorials per racionalitzar els recursos i el sòl al mateix temps que intentem acoblar-nos i integrar-nos dins aquest nou sistema metropolità que, ara per ara, ens està destruint? Però això ja es va intentar amb el pla estratègic del BP cap al 2010. El projecte roman tancat en un calaix d'algun polític i ja estem al 2005. Qui dia passa any empeny. Estem jugant a créixer i a eixamplar de qualsevol manera les nostres poblacions, municipi a municipi, en competició, basant tot el futur en dos elements, l'aigua i el sòl: escàs, el primer, i finit, el segon. Estem a la prehistòria del desenvolupament sostenible.
Però el que sorprèn és quan veiem, incrèduls, que la Generalitat afavoreix, inconscientment, aquesta tendència, fent
un regal enverinat d'envergadura al territori: el CIM. No és gens menys preocupant el fet que els polítics locals responsables del que succeeix al territori, encapçalats pels respectius alcaldes dels municipis afectats i seguits de tot el Consell Comarcal, sorprenguin amb declaracions la premsa, que no saben o no diuen res sobre un assumpte que cueja fa temps i que saben que causarà un impacte social, econòmic i ambiental previsiblement irreversible. Qui calla atorga. Potser no se n'adonen, massa entretinguts demanant l'aigua de l'Ebre per als seus creixements urbans, com per plantejar-se rebutjar un polígon que al cap i a la fi serà negoci per a algú i pot portar encara més veïns i més llocs de treball -precaris?-, per omplir els contenidors urbans que els especuladors del nostre limitat i desestructurat territori exigeixen. Els arbres no ens deixen veure el bosc.
El conflicte de la portada d'aigües de l'Ebre posa sobre la taula el debat principal del Baix Penedès: no tenim aigua i l'hem de portar de fora. No tenim aigua per créixer. Créixer? cap a on? i cap a què?
Una bona planificació ha de racionalitzar els recursos escassos, com l'aigua, vinguin d'on vinguin. No fa gaire molta gent es manifestava sota el lema Per una nova cultura de l'aigua. A la nostra comarca sembla que això no hagi arribat encara. O és que no ens adonem que estem utilitzant l'aigua de l'Ebre que no hem volgut donar als nostres veïns del sud? O és que no la utilitzem nosaltres també per fer camps de golf -a Calafell n'estan construint dos- o és que no volem l'aigua per especular amb els creixements residencials? Mentrestant els aqüífers locals romanen contaminats pels purins i l'excés d'adobs agrícoles.
El conflicte de la portada d'aigües de l'Ebre posa sobre la taula el debat principal del Baix Penedès: no tenim aigua i l'hem de portar de fora. No tenim aigua per créixer. Créixer? cap a on? i cap a què?
El president del Consell Comarcal, Benet Jané, sembla justificar-se quan diu: «...Les revisions dels diversos plans generals urbanístics s'han hagut d'endegar per tota la gent que arriba al Baix Penedès...» donant a entendre que al territori hi ha un contenidor urbà que s'omple i que s'ha de fer més gran perquè cada vegada arriba més gent. I c
ontinua dient: «...I, en canvi, no s'han desenvolupat primer més zones residencials i després s'han omplert de veïns.» La frase «omplir de veïns» ja ens indica la funció de contenidor que s'atribueix, quasi en exclusiva, al territori i el valor quantitatiu en què es tracta la gent que ve de fora. No hi ha darrera d'aquestes afirmacions una voluntat de créixer irreflexivament? S'obvien totalment els valors ambientals i socials. És aquesta la política territorial que volem? Bé, és la que tenim, és la que hem triat democràticament.
Fa anys que el Geven, després el col·lectiu No fem el Cim i actualment la plataforma Salvem el Penedès, juntament amb persones conscients que s'està anant a la deriva, reivindiquen un pla director territorial per orquestrar, entre altres, les activitats econòmiques i cercar l'harmonització dels recursos, tant naturals com humans del nostre territori.
No es poden defensar creixements irresponsables esgrimint conceptes demagògics: defensar el CIM a partir dels llocs de treball o justificar que els creixements residencials dels especulatius plans generals municipals augmentaran la qualitat de vida és enganyar la gent. En un país democràtic com el nostre la realitat s'ha d'afrontar sense embuts i, actualment, hi ha massa misteri en les mogudes del territori. Cal una altra visió abans no ens quedem secs del tot. Cal una revisió a fons de la manera d'entendre el territori, des de la Generalitat fins als ajuntaments. Però és la gent qui ho ha de tenir més clar. Per això cal un esforç de l'administració per informar el ciutadà. Sense informació no hi ha democràcia.
|
