dissabte, 12 de febrer de 2005
>
5.107 signatures i 3 guinees
Coordinadora del grup de recerca interdisciplinar GRÈC (gènere, raça, ètnia i classe), Universitat Rovira i Virgili
opinió
CORAL CUADRADA.
.
«Tres guinees», de Virginia Woolf, manté una absoluta actualitat interpretativa sobre la relació entre masculinitat, autoritarisme i guerra, i una capacitat de projecció analítica que, davant de les repetides visites no desitjades dels vaixells militars al nostre port, paga la pena llegir o rellegir
Dissabte, 29 de gener, vigília de l'aniversari de la mort de Mahatma Gandhi, es van dipositar al Registre General de l'Ajuntament 5.107 signatures recollides contra la presència de vaixells de guerra al port de Tarragona. El col·lectiu Tarragona, Patrimoni de la Pau acompanyà les signatures d'una sol·licitud de reunió per tractar de la relació entre els organismes que presideixen i la sortida dels vaixells de guerra del port de Tarragona. Voldria copiar un fragment de les raons exposades en la sol·licitud: «...Creiem que la presència de vaixells de guerra al port de Tarragona és immoral en la mesura que possibilita el manteniment de la guerra i el manteniment i increment de les despeses militars, la qual cosa, a banda de la mort i el patiment directe que comporta, implica la desviació de fons en detriment d'altres inversions en sanitat, educació o altres com la lluita contra la sida o contra la fam, contribuint, per tant, a ampliar els efectes de la misèria i la injustícia al món...»
La guerra. En la ment de tots i totes és present el record de l'impressionant rebuig a la invasió militar a l'Iraq, mobilitzacions que no havíem vist mai tan i tan massives, a tot el món, a Espanya, a Catalunya, a la nostra ciutat. Tots i totes, darrere els mateixos lemes: No a la guerra, No en el nostre nom. Per tant, aplaudeixo l'encert d'haver fet aquest acte públic d'entrega de firmes en la vigília de l'assassinat del màxim exponent de la no-violència, de qui recordo un fragment dels seus pensaments, d'aplicació més que actual: «La no cooperació està dirigida no contra els homes, sinó contra els mitjans; no està dirigida contra els governs, sinó contra el sistema que ells dirigeixen; les arrels de la no cooperació no es troben en l'odi, sinó en la justícia, sinó en l'amor». Em sumo a la filosofia pacifista de l'ànima gran del Mahatma i, alhora, porto a consideració altres reflexions sobre l'horror de la guerra, de la mà d'una feminista universal.
El 1
935, en plena Guerra Civil espanyola i quan faltava poc per a l'inici de la II Guerra Mundial, l'escriptora anglesa Virginia Woolf rebé una carta d'un senyor important que no volia guerres. En la seva missiva li demanava tres coses i li feia una pregunta. La primera sol·licitud era la de signar un missatge adreçat als diaris, la segona era l'ingrés en certa societat antibèl·lica, i la tercera era contribuir amb fons a la dita societat. La pregunta fou: com creu vostè, en la seva opinió, que es podria aturar la guerra? Virginia qualifica la carta com a singular, potser -diu- l'única en la història de la correspondència, car, quan s'ha donat el cas que un home culte -un pròsper advocat, amb els cabells ja grisos- pregunta a una dona quina és la manera, al seu entendre, de parar la guerra? Donar una resposta implicà a l'autora una dedicació de tres anys de la seva vida i més de mil quartilles a màquina, el que avui es coneix com el llibre Tres guinees. Un document extraordinari que, malgrat els seus 67 anys (es publicà el 1938), manté no només una absoluta actualitat interpretativa sobre la relació entre masculinitat, autoritarisme i guerra (o cultura de la guerra), sinó una capacitat de projecció analítica que poques reflexions sobre el tema ha tingut i que, arran de les repetides visites no desitjades dels vaixells militars al nostre port, paga la pena llegir o rellegir.
L'obra la divideix en tres parts (3 guinees). En la primera analitza el patriarcat des del camp de l'educació, tot denunciant la manera en què els homes han robat l'educació a les dones, no tan sols en posar dificultats o impedir expressament que hi accedeixin, sinó, més encara, en definir la seva única funció en la d'esposa. Per això concedeix la primera guinea a la tresorera d'una pobra escola universitària per a senyoretes. Però no es conforma amb aquest gest i es qüestiona si el que les dones estudiïn el mateix i de la mateixa forma que els homes ajudarà a evitar la guerra. La seva resposta és que no. No, si les dones reben la mateixa educació que els homes, plena de símbols, jerarquies, títols, rituals, que condueixen a la competència, l'enveja, el desig de superioritat, grandesa, poder i triomf sobre els altres. «La millor educació del món no ensenya a avorrir la f
orça, sinó a utilitzar-la», afirma. I, a pesar de saber que les dones necessiten col·legis que
L'obra, una reflexió de les dones en el món públic, es va publicar per primera vegada el 1938
els donin coneixements per construir la seva llibertat, pensa que aquesta guinea aportaria més a evitar la guerra si s'emprés per comprar llumins i gasolina per incendiar l'escola. En el seu lloc, les dones haurien de fundar-ne una altra on ningú tingués por de trepitjar la ratlla traçada amb guix, on la competència quedi abolida, la vida sigui oberta i fàcil, que hi vagi alegrement la gent que estimi els diversos sabers i hi trobin espai per a persones de diferent classe i gradació, on no hi hagi dignataris, ni desfilades, ni sermons. Una escola per ensenyar l'art de la humana relació, no la segregació, l'especialització, la competició, l'ambició o la vanitat.
En la segona part analitza el patriarcat des de la perspectiva del treball. La reflexió gira entorn de la conveniència o no de concedir una segona guinea a una institució que ajudi les dones educades a trobar feina. Conscient que les dones necessitem una certa independència econòmica, està a favor d'aquesta institució i li dóna la segona moneda, però novament es pregunta si l'ingrés de les dones al món públic canviarà la cultura. La seva resposta és altra vegada que no. No, si les dones es deixen subornar i accedir així a entrar en captiveri. El feixisme -ressalta- no està solament en els actuals militarismes d'Alemanya i d'Itàlia, està en la mentalitat del món laboral, en les estructures dels càrrecs públics, en les desfilades dels símbols del treball. Per frenar la mentalitat guerrera hem d'arribar a les professions sense ser infectades per elles, despullar-les de la seva capacitat d'absorció, de les seves gelosies, de les seves competitivitats, de la seva cobdícia, usar-les per tenir criteri propi i voluntat pròpia.
En la tercera part analitza la participació de les dones en els àmbits de lluita masculins, acabant així la seva reflexió de les dones en el món públic: en l'educació, el treball i la militància. Durant tot el desenvolupament del seu discurs va reiterant de moltes formes: «Les dones només podem ajudar a defensar la cultura i la llibertat intel·lectual mitjançant la defensa de l
a nostra pròpia cultura i la nostra pròpia llibertat individual.» Des de la colònia de l'imperi britànic, Gandhi declarava que la dona tenia el mateix dret que l'home a la llibertat. Jo hi afegiria, parafrasejant Virginia: a la seva pròpia (subratllada) llibertat. Woolf acaba el seu llibre negant-se a ingressar en la societat del senyor de la carta, argumentant que «la millor manera en què podem [les dones] ajudar a evitar la guerra no consisteix a repetir les seves paraules i a seguir els seus mètodes [els dels homes], sinó a trobar noves paraules i crear nous mètodes». Malgrat tot, en mostra de la seva solidaritat amb els desitjos de pau, objectiu que confessa compartir, dóna al notable personatge una guinea, la tercera, afegint-li que és «lliurement atorgada»
|
