Llibres per Nadal 2009

Flors d'ombra

Aharon Appelfeld

Traduïdes de l'hebreu per Eulàlia Sariola

Abans de fugir del gueto i la deportació, la mare de l'Hugo l'ha confiat a una dona, la Mariana, que treballa en una casa de tolerància. Ella l'amaga en un recambró d'on no pot sortir sota cap pretext. Tota la seva vida està suspesa als sorolls que l'envolten i a les escenes que endevina a través de l'envà. L'Hugo té por, i de vegades un plaer estrany es barreja amb la por. En un món en plena destrucció, pren consciència a la vegada de les massacres que es perpetuen i de la sexualitat que es desperta.

Aquesta és la primera novel·la d'Aharon Appelfeld que es tradueix al català. La seva obra, excepcional i singular, és la d'un "escriptor desplaçat, deportat, desposseït i desarrelat", "una veu que situa el relat a mig camí de la paràbola i la història", n'ha escrit Philip Roth, gran admirador seu.

Ialo

Elias Khoury

Traduït de l'àrab per Jaume Ferrer Carmona

Es diu Daniel, li diuen Ialo, i una dona l'ha denunciat per violació i assetjament. Sessions d'interrogatori i tortura se succeeixen. Quan sembla que ja no queda res per confessar, el tanquen en una cel·la amb un plec de papers: perquè acabi el turment, en Ialo a d'escriure la seva història de principi a fi. Però ¿on és el principi? ¿En el seu naixement, de no sap quin pare, o en la matança que ensagna la infància del seu avi? ¿I com escriure quan amb prou feines saps parlar, quan ets quec i t'has criat en una llengua morta, el siríac dels capellans? Una estranya memòria es desplega, tanmateix, desmembrada al principi, lentament ordenada per l'escriure. Les sensacions físiques de la tortura en desperten tantes altres, també: les del nen quan bevia aigua de mar, les del noi quan "s'agafava el pecat", les del jove a la guerra, les de l'home que espia de nit al bosc els amants clandestins.

A partir d'aquest sistema real de tortura que és l'obligació d'escriure, Elias Khoury desmunta un per un els estrats que componen el seu magnífic i inquietant personatge: en Ialo, un violador enamorat.

«Un escriptor brillant, un artista que dóna veu a exilis d'arrels fondes i refugiats atrapats, a fronteres que es desfan i identitats que canvien.» Edward Said

Un de tants

Lluís Ferran de Pol

Escriure és un art i una ètica: així es podria resumir l'actitud de qui escriu aquestes pàgines. Des de la batalla de l'Ebre fins als camps de concentració de Sant Cebrià i del Barcarès, no és pas un sentiment de derrota que predomina aquí, sinó l'observació crítica i la combativitat. Ferran de Pol, soldat i escriptor, narra el que ha viscut amb una lucidesa que no es tapa mai els ulls, una sensibilitat que no vol commiseració i una fraternitat indestructible.

Dues línies terriblement paral·leles

Francesc Grau i Viader

Entre l'abril del 1938 i el de gener del 1939, un soldat adolescent escriu al seu dietari el que li passa al front. Destinat a una unitat de xoc, participa en els combats més cruents de la Guerra Civil. Nits de conversa, escapades a la ciutat deserta, matances inoblidables barrejades amb jocs d'infants: tot això desfila davant d'uns ulls que no havien arribat a veure gaire més que les parets del col·legi. Podria ser el germà d'aquell que es va imaginar Rodoreda, "un noi encara amb la llet als llavis, que, com als poetes, tot el que veiés el deixés sorprès". Però Dues línies terriblement paral·leles no va ser pas escrit des del candor de la joventut, sinó gairebé des de la vellesa. Perdut el diari autèntic sota les runes i passada la vida sense possibilitat d'explicar-la, Francesc Grau i Viader va esperar els seixanta anys per escriure un llibre que no s'assembla a cap altre, una obra que trasbalsa i meravella, una de les més importants que hagi sembrat la guerra.

Catoia l'enfarinat

Joan Bodon

Traduït de l'occità per Artur Quintana

La gran novel·la de la literatura occitana moderna

A la França d'entre les dues guerres mundials, encara hi sobreviu una rara secta catòlica: la d'aquells que no reconeixen l'Església d'ençà que el Papa va pactar amb Napoleó un segle enrere. El nen Catoia, dit "l'enfarinat" pel costum d'empolvorar-se els cabells com al segle xviii, és l'últim descendent d'una família occitana de refractaris. La seva infància hauria pogut ser la de qualsevol nen de la ruralia si no fos pel seu avi, que el prepara perquè sigui l'hereu de la "Petita Església" contra la voluntat de la mare.

Catoia l'enfarinat és la novel·la major de la literatura occitana moderna, i una esplèndida metàfora de les comunitats que agonitzen en una marginació voluntària. La traducció que en dóna Artur Quintana constitueix un d'aquests textos, personals i segurs, en què un traductor assoleix la categoria d'autor.

El veredicte de llautó

Michael Connelly

Traduït per Joan Puntí

MICHAEL CONNELLY EN CATALÀ

"Tothom menteix. Els polis menteixen. Els advocats menteixen. Els testimonis menteixen. Les víctimes menteixen. Un judici és un concurs de mentides." Ho diu en Michael Haller, un advocat de Los Angeles que acaba d'heretar el bufet d'un amic i col·lega assassinat. Dins de l'herència hi ha una peça sucosa: el cas Elliot, que li pot donar fama i diners, ja que implica un magnat del cinema. Però mentre es prepara per al judici, en Mickey descobreix que ell també està en perill. No li queda més remei que col·laborar amb l'inspector Harry Bosch, com sempre disposat a tot per tal d'arrestar l'assassí -també a fer servir d'esquer l'advocat.

Entre policíaca i judicial, la darrera novel·la de Michael Connelly confirma una vegada més el nervi d'un autor mundialment llegit, guanyador del Pepe Carvalho 2009.

"Michael Connelly és un dels escriptors més importants d'avui, sigui quin sigui el gènere. Un Raymond Chandler modern per al que ell anomena el món sense veritat", n'ha dit Carlos Ruiz Zafón.

El fill etern

Cristovão Tezza

Traduït per Josep Domènech Ponsatí

"Un fill és com un mirall on es reflecteix el pare", diu l'epígraf d'aquesta novel·la. El pare és un escriptor que no accepta cap més obligació que la d'escriure: segons com es miri, un inadaptat sense ofici ni benefici, mantingut per la dona. El fill és un nen amb síndrome de Down: un ésser poc apte al moviment i al llenguatge, que el seu pare contempla com un accident impossible. Tanmateix, aquest és el mirall, deformant segons la norma. 

Cristovão Tezza va publicar aquest llibre gairebé trenta anys després de néixer el seu fill Felipe, amb trisomia 21. Autor d'onze novel·les abans d'aquesta, confessa haver-la escrita perquè "hauria estat una covardia no afrontar el fet més dur de la meva vida". El fill etern, diverses vegades guardonat a Brasil i a Portugal, ha estat traduït a l'anglès, a l'italià, al francès, a l'holandès i al català.

Homes sota el sol. Retorn a Haifa

Gassan Kanafani

Traduïts de l'àrab per Anna Gil Bardají

El gran mestre de la narrativa palestina traduït per primer cop al català

Les novel·les breus de Gassan Kanafani no expliquen la història de la Nakba, la "catàstrofe" del 1948 que va conduir a l'expulsió dels palestins del seu país: el que fan és instaurar-ne la consciència i la llengua, fixar-ne els horitzons. Els tres personatges d'Homes sota el sol (1963) fugen de la terra natal per emigrar a Kuwait, a la recerca d'una redempció individual que els converteix en carn de negoci dels passadors clandestins. El pare de Retorn a Haifa (1969) substitueix la nostàlgia del món perdut per la realitat del passat quan retroba el seu fill, convertit en soldat israelià, i descobreix que l'home és el seu posicionament ideològic. En aquesta novel·la trobem el primer personatge israelià de tota la literatura palestina i «veiem el crematori amb els ulls de les víctimes de les víctimes», segons paraules d'Elias Khoury.

Al costat de Mahmud Darwix, Gassan Kanafani és un dels fundadors de la literatura palestina moderna, una literatura que busca el nom perdut i la identitat amenaçada.