Malgrat la voluntat homogeneïtzadora i pasteuritzant dels profetes i sagristans de la 'Millor botiga del món', als carrers, als murs, a l'asfalt, encara queden algunes cicatrius de la història. Hi ha un passat monumentalitzat, l'oficial, que acapara el paisatge i oculta a l'ombra uns altres senyals. És el relat dels governants, amb els seus ritus i les seves estàtues. El passat d'allò que ells anomenen la 'ciutadania', concepte que actua contra el de 'poble', més nostre. Però el pedestal són les sabates, que deia Joan Brossa. A banda el monument a Rafael de Casanova, per exemple, hi ha més pistes del passat del poble, més discretes, més humils, gairebé imperceptibles. Tot passejant pel carrer de Ferran, veig un cartell, lligat en un balcó amb quatre cordills. Té una inscripció: 'Gustau A. Muñoz. Militant de la Unió de Joventuts Marxistes-Leninistes. Assassinat per les forces d'ocupació, l'11 de setembre de 1978.' Quantes morts han quedat impunes! Quantes morts han aconseguit que oblidem! El relat oficial ha actuat com una piconadora, deixant al darrere un paisatge similar al que queda després d'un incendi forestal.

Consulto un banc de dades de violència i política, encara inèdit, redactat per Ignacio Sánchez-Cuenca i Paloma Aguilar Fernández. Entre el 1975 i el 1982 va haver-hi 644 morts violentes relacionades amb la política. A ETA, se n'hi atribueixen 356; 64, al GRAPO; 11, a uns altres grups d'extrema esquerra i 5, a grups independentistes. És evident que tots aquests actes van ser perseguits per la policia i per la llei. En canvi, també se n'atribueixen 68 a organitzacions d'extrema dreta, i 140, a l'estat, perquè es van produir en el decurs o en la repressió policíaca de manifestacions i d'alguns altres actes. La majoria d'aquests crims d'estat han restat impunes. Més endavant, va haver-hi les morts del GAL. Del 1978 al 1981, sota els governs d'UCD, es van cometre més de 20 assassinats amb total impunitat. Del 1983 al 1987, sota els governs del PSOE, i amb les sigles GAL, que coincidia amb els crims anteriors en mètodes, i fins i tot, en la participació dels mateixos mercenaris, va haver-hi 28 víctimes mortals. La impunitat, que va ser un premi i va donar ales als sequaços del dictador, és el càncer del nostre sistema democràtic. Tot l'ordit polític, social i, sobretot, de valors, és construït sobre uns fonaments corcats, com més va, més putrefactes.

Gustau A. Muñoz, tenia setze anys quan va caure davant el Sindicat de Banquers del carrer de Ferran, ferit mortalment per una bala. Era un dels manifestants que sota el lema 'Fora les forces d'ocupació', van participar en una concentració no oficial de la primera Diada Nacional de Catalunya, amb la Generalitat tot just restaurada. Era l'11 de setembre de 1978 a la tarda. Fa trenta anys. Gustau A. Muñoz és una víctima més de la transició, condemnat a l'oblit per la democràcia. Aquell dia era dilluns. No hi havia diaris. Vegem què en deien els del dia abans i els de l'endemà.

(Vegeu http://ca.wikipedia.org/wiki/Gustavo_Adolfo_Muñoz_i_Bustillo)