Els senyals inscrits als murs de la ciutat són les petites revelacions que guien les meves passejades per la Inòpia. He visitat la paret on viu el guia de l'any passat. Cercava pistes, em calia un punt de partida, alguna indicació, algun enigma a afrontar, un senyal per a dispersar-me o l'excusa perfecta per a abandonar. Saludo el vell amic i la vista se'm desvia cap a la dreta. Quedo garratibat. Continc la respiració. No pot ser. Sí. És. Deu metres més enllà, en la mateixa posició, de cara a la paret, hi ha l'altre, el germà bessó. Mai no sabré si ja hi era l'any passat. No el vaig pas veure. O no hi era. Potser ha comparegut de sobte, quan calia que el veiés, per alguna raó important. 'Voilà le frère jumeau!', que dirien els africans amb una barreja de respecte i de por. Recordo un escrit de Sergio Pitol, titulat, precisament, 'El fosc germà bessó'. El mexicà hi afirma: 'Un escriptor sovint sent parlar sense escoltar ni una paraula. Unes altres veus el tenen atrapat.' I més endavant, cita William Faulkner: 'Una novel·la és la vida secreta de l'escriptor, el fosc germà bessó de l'home.'

Ho de de reconèixer, doncs. No sabia que em guiaven uns bessons. L'un, mortal. L'altre, immortal. A la Inòpia no hi ha bons o dolents. Tots són contraris. Al primer bessó, li faltava una cama. Franco va dir que calia extirpar els membres podrits. I ho va complir. Em guiava, potser, en les passejades de l'estiu passat, l'espectre de la República? Tot és massa tèrbol per a fer preguntes. No es pot recórrer a l'ortografia ni a la sintaxi per comprendre. És ben clar. És radiant, enlluernador. La veritat s'oculta en el secret dels bornis. Ells no ho diuen, és el seu tresor ancestral, la màgia del seu paisatge mutilat. Quan acluquen l'ull bo, i travessen l'ull de vidre amb l'interrogant de la mirada, és quan hi veuen de veritat. L'ull de vidre és immòbil, inalterable. Resta concentrat. Abstret. S'hi fixa de veritat. Les coses es copsen a l'instant, sense mediació. Les idees lliures es claven com les fletxes, salten com les llebres de José Bergamín. És llavors que els bornis som en disposició lliure de comprendre, sense traducció. Amb totes les vísceres del cos. "No sóc una intel·lectual, va dir Clarice Lispector, jo escric amb el cos." I el cos és dos. Sempre n'hi ha dos. Som dos. Jo i l'altre. Els bessons. Dos éssers de fusta descolorida, enganxats com sangoneres a la paret. Ferms, encastats com paparres al totxo. Quiets com dracs a punt de caçar una papallona de la llum. Amatents. A l'aguait. Entre el ciment sec, en la foscor, hi ha soterrats els seus ulls de ninot, esberlats, esclafats.