Fa molts anys, Francesc Pujols va anunciar que les orenetes desapareixerien. Segons Josep Pla, el filòsof va dir: 'Senyors, a Europa ha començat l'extermini de les mosques. Europa ha declarat la guerra a les mosques. Aquesta guerra s'ha convertit en una guerra oberta. Les orenetes s'alimenten de mosques. Arriben aquí quan les mosques neixen, a principis de la primavera, i se'n van a la tardor, quan les mosques moren. Encara que l'au i l'insecte siguin tan diferents, ambdós éssers estan units per una raó de parasitisme. Les orenetes no són més que mosques celestials, engreixades a base de mosques terrestres. Si a la terra la brutícia vola en ales de les mosques, a l'aire vola en ales de les orenetes. L'extermini de les mosques implica necessàriament la desaparició de les orenetes.' Alguna cosa ha fallat, però. La profecia no s'ha complert. Tothom ho sap i és constatable. Malgrat la immensa davallada que ha sofert el cens de mosques nostrat, les orenetes continuen freqüentant-nos, xisclant i esvalotant. Qui els indica el camí, cada any, des de l'Àfrica, fins els forats de la paret mitjanera del meu terrat? Per què s'associen amb el Crist crucificat? És que, els morts en creu, els devoren les mosques i aquestes atrauen les orenetes? Perdó, tot això no fa al cas. La qüestió és: què mengen, avui, les orenetes? Han trobat gust, com les gavines, a les escombraries putrefactes dels patis interiors de les cases? Els seus 'loopings' són perquè cacen al vol els seus propis excrements? Són copròfagues? Mentre reflexiono sobre aquests interrogants, se m'acosta tot passejant pel Parc un grup de 'freaks', de monstres de l'Eixample, els veritables prínceps de la Inòpia. Són éssers deformes i blanquinosos, suats, de mitjó transpirable i mirada perduda. Caminen camaoberts, com els nens petits que s'han cagat als bolquers. Cada estiu s'alliberen del setge familiar i envaeixen els carrers, badant i bavejant, fugint de l'ombra i la humitat, abandonant-se a l'atzar i a la mandra, com enciams deslligats. A l'hivern, quan els veig abocats als finestrals dels patis interiors, m'agrada d'observar com cacen mosques amb el puny, i se les mengen. S'asseuen en una taula a prop meu. No es miren als ulls, com si fossin tímids o no poguessin concentrar la mirada de l'infinit cap aquí. De sobte, una oreneta aterra a la taula. Pelluca, afamada, restes de patates xips. Deuen menjar això, avui, dedueixo. Un dels 'freaks' se la mira fixament. Per fi, s'ha pogut concentrar en alguna cosa. Mou nerviós el nas i el bigoti, ensenya les dents, baveja, emet uns petits crits aguts, inaudibles, com de ratolí, o de tortuga en ple acte sexual. De sobte, s'omple els pulmons d'oxigen, com si es despertés d'una llarga letargia. I zas! El braç i la mà s'han mogut com un llamp. Ha estat fugaç. Gairebé invisible. De la boca del 'freak', en surt mitja ala d'oreneta, que, fent un esforç titànic, agita les plomes lentament, com acomiadant-se. El cos i la sang de Crist. Amén. Glup! Ja és coll avall. Francesc Pujols tenia raó, en part. Les orenetes es fan de la mateixa matèria que les mosques.