Els traductors sempre m'han fet enveja. Si en sabés més, m'hi dedicaria. Ara com ara, només m'hi diverteixo i passo tardes traduint pàgines, sobretot de biografies en anglès. M'encanta traduir de l'anglès: 'La marihuana m'ajudava, i l'alcohol; potser una mica de perica, quan me la podia permetre. Cavall no, perxò; Micky, el meu potencial iniciador, potser va ser una mica massa entusiasta perquè jo ho provés. Deia que ho feia a ulls clucs, però mentre m'ho deia tremolava com una fulla. Potser només era un refredat; érem al costat d'uns congeladors de carn al darrere del 'paqui' on ell treballava, i devíem ser a cinc graus sota zero, a tot estirar. Però no semblava que tremolés de fred. Més aviat suava, la cara brillant i tensa. Havia tret l'agulla i la xeringa, i me'l vaig mirar, envoltat de salamis i rosbif, i allà mateix em va venir la imatge d'una bombolla d'aire, brillant, com una perla, rodolant suaument a través d'una vena i aturant-me el cor...

Ionqui. Fumeta. Aquí és on havia anat a parar: al fatal paper reservat als joves aspirants a negre.'

Llegeixo poca biografia de literats perquè m'estimo més la literatura dels no-professionals. M'agraden, també, les vides de gent de carrer. Vides senzilles. Vides, per exemple, de negres sortint-se'n en l'Amèrica del segle XXI. Poden arribar a ser un exemple per a molts:

'Finalment una consultoria de multinacionals va contractar-me d'assistent de recerca. Com un espia darrere les línies enemigues, arribava cada dia a l'oficina de la part mitjana de Manhattan i seia a la terminal del meu ordinador, comprovant la màquina de Reuters que pampalluguejava brillants missatges verd maragda provinents de tot arreu del món. Que sàpiga, en aquella empresa jo era l'únic negre, cosa que m'avergonyia, però que era motiu de considerable orgull de les secretàries. Em tractaven com un fill, aquelles dones negres; em deien que volien que un dia jo portés l'empresa (...) L'empresa em va promoure. Tenia el meu propi despatx, la meva secretària, diners al banc. A vegades, sortint d'una reunió amb financers japonesos o socis alemanys, veia el meu reflex a les portes de l'ascensor -em veia amb corbata i americana i un maletí a la mà- i per un instant m'imaginava com el Capità Indústria, ordenant a crits, tancant el tracte, fins que recordava en què volia convertir-me i em rosegaven sentiments de culpa per la meva manca de resolució.

Pocs mesos després vaig presentar la dimissió a la consultoria i vaig començar seriosament a buscar feina d'organitzador'.

No, no cal ser escriptor per a fer-se entendre: 'Això faria: organitzar els negres. Des de la base. Per canviar. No ho tenia gaire perfilat; no coneixia ningú que es guanyés la vida així. Quan els companys de facultat em demanaven què era un organitzador comunitari, no els podia pas respondre directament. Per comptes d'això, insistia en la necessitat de canvi. (...) El canvi no arribaria per dalt, deia. El canvi vindria d'unes bases mobilitzades.'

L'home que bevia alcohol, fumava marihuana i, quan s'ho podia permetre, esnifava cocaïna. L'home que va anar d'un pèl que no provés l'heroïna. Aquest home que es va convertir en l'únic assessor negre en una consultoria de multinacionals, per vergonya pròpia i esperança de les secretàries, aquest home és Barack Obama i el llibre, 'Dreams of my father', n'és l'autobiografia. Editada ja fa catorze anys, no és traduïda al català.

Sí, els envejo, els traductors. Si en sabés més, m'hi dedicaria.