El mal oratge del mes passat va impedir de celebrar el mercat d'abril, dedicat al món del llibre. Per això alguns dels escriptors que hi havien de participar, com Carmen Boix o Diana Cerdà, assistiran aquest diumenge per a signar els seus llibres. També alumnes de l'IES l’Estació d'Ontinyent hi seran presents per a exposar els treballs fets a partir d’una reflexió sobre algun llibre.

Durant tot el matí es faran tallers d’escriptura, contacontes, concurs de microrelats sobre les flors, intercanvi de llibres, tebeos i contes.

Com és habitual, l'associació Muntis organitza a les onze del matí una ruta guiada per la Vila per a conéxer on s’ubicaven les antigues fonts. A més, entre els visitants de la parada d’Eqilibrio es sortejaran dues sessions de massatge, dues de reflexologia podal, dues de teràpia floral amb flors de Bach i dues classes de Qi Gong,

Les obres s'han pressupostat en 20.600 euros, segons que han informat fonts municipals, i permetran restituir el mur de tancament. S'espera que l'actuació estarà acabada durant la setmana que ve, l'última de mes de maig.

Fonts de Consum han explicat a VilaWeb que Levantina de Seguridad és una empresa de seguretat homologada pel govern espanyol i que no tenien pas constància dels vincles amb l'extrema dreta. Ara, arran de les queixes, estudien quina és aquesta vinculació i decidiran si en prescindeixen.

El president de Levantina de Seguridad és José Luis Roberto, cap del grupuscle ultradretà España 2000 i un dels responsables de l'associació de proxenetes més gran de l'estat espanyol. Els vincles d'aquesta empresa amb l'extrema dreta són evidents, i es poden comprovar: des de la web es pot accedir a una botiga en línia on es venen banderes i complements amb simbologia feixista i nazi.

Consum ha volgut deixar clar que el tarannà de la cooperativa és del tot oposat a aquesta mena d'ideologia i que per aquesta raó 'analitzen la situació' abans de prendre cap decisió.

En relació a la visita, Esquerra Unida ha insistit a denunciar la retallada en l'aportació del Consell al projecte Trèvol. Tot i considerar positiva la visita de la Directora de Dependència, remarquen que la situació en què quedarà el Trèvol pot ser insostenible.

En l'estada a la Vall d'Albaida, dimarts 21 de maig, Garcia va estar acompanyada pel president de la Mancomunitat, Juan Puchades, la vice-presidenta Rosa A. Vidal, la presidenta de l'Associació Trèvol, Isabel Barber, la Directora General d'Acció Social de la Generalitat, Pilar Albert, i tècnics del projecte. La Directora de Dependència va visitar l'empresa Polypress d'Alfarrasí i el Centre Ocupacional situat a l'antic institut d'Albaida, i la seu de la Mancomunitat.

A banda d'aquesta àrea d'estudis, els alumnes disposen també de cinquanta places més a la biblioteca, oberta de vuit del matí a nou de la nit. Tots dos espais estan a disposició de tots els alumnes de la Universitat de València, independentment que ho siguen o no del Campus de la Vall d'Albaida.

Benvinguts al poble de Bocairent

Festa pel Valencià

Tots units mirant pel futur

Parlarem! tots en Valencià

Jugarem! als tallers tots junts

Cantarem! tots plegats avui

La festa per la Llengua està ací (bis)

Bocairent... Mariola...

Cardaors... El Valencià està viu

La Trobada... El gran Estellés

La Festa per la LLengua està ací (bis)

VALENCIÀ!

Estació meteorològica Ajuntament

L'oratge en temps real a Bocairent

L'oratge en temps real a Otos

L'oratge en temps real a Quatretonda

L'oratge en temps real a la Pobla del Duc

L'oratge en temps real a Fontanars dels Alforins




Fòrum de meteorologia

Bloc de meteontinyent

El sindicat agrari ha apuntat que la major part de les ajudes de la Generalitat encara no s'han pagat i les del govern espanyol, publicades aquest dijous al BOE, 'únicament contemplen un pressupost de 3 milions d'euros per a tot l'Estat i a més obliga a tenir contractada una assegurança agrària per a poder accedir-hi, quan en aquestes zones n'hi ha poques d'assegurades pel tipus de productes treballats'. A més, el govern espanyol ha tardat sis mesos a publicar les bases per a sol·licitar les ajudes.

En les ajudes de la Generalitat hi va haver 'escassa' informació als ajuntaments, que eren els encarregats de gestionar-les per primera vegada, i a més 'molt descoordinada' amb l'Administració valenciana.

La documentació exigida era 'massa complexa, i per si no fos poc es donaven tot just 20 dies per a justificar-la' i es passava d'ajuda (normativa de Conselleria Governació) a subvenció en la normativa posterior d'alguns ajuntaments amb un 'evident cost fiscal' per als sol·licitants, circumstàncies que van fer que 'molts' agricultors i ramaders desistiren de continuar amb els tràmits perquè 'no els compensava tanta complexitat administrativa per a les quanties previstes'.

Ajudes de la Generalitat

El pressupost assignat per la Generalitat per a la reactivació econòmica dels termes municipals afectats pels incendis és de 9 milions d'euros, aprovat en el Ple del Consell del 6 de juliol i del 2 de novembre passats.

En el ple posterior del Consell del 13 de juliol es concedia una bestreta de 3.850.000 euros als municipis afectats. No obstant això, d'aquella quantitat podria anar a parar als agricultors i ramaders 'com a molt' un import de prop de 2 milions d'euros, que representa poc més del 20 per cent dels 9 milions anunciats. Segons la Unió, 'al remat la major part d'afectats que viuen i treballen en els territoris afectats es van a quedar sense ajudes'.

Des del sindicat agrari han apuntat que 'per si no fóra suficient tot això, el nombre de desocupats contractats per a netejar els boscos cremades es va a reduir a la meitat de la xifra anunciada al novembre'. La Generalitat va complir la seua part, però el govern espanyol ha canviat els criteris de selecció i les empreses encarregades 'no accepten ara tants aturats, ni prioritzen que siguen quasi tots del municipi afectat com abans', han revelat.

Un altre aspecte 'important' és que la Conselleria d'Agricultura ha publicat les ajudes per a l'eliminació de restes agrícoles i vegetació no desitjable sense ús del foc, en cultius agrícoles de llenya de secà situats en una franja de 500 metres al voltant de terrenys forestals inclosos en parcs naturals.

L'objectiu és evitar que es produïsquen incendis forestals per la realització de cremes agrícoles en parcs naturals. 'No obstant això, conselleria segueix retardant el pagament de les ajudes d'anys anteriors", han finalitzat.

Justament aquest dijous, milers de manifestants entre mestres, pares i estudiants es van concentrar a diferents ciutats del país contra la reforma educativa espanyola impulsada pel ministre Wert. Les accions les van convocar l'STEPV i la Intersindical-CSC, amb el suport d'Enllaçats per la Llengua, i se'n van fer a Alacant, Barcelona, Castelló, Eivissa, Girona, Lleida, Maó, Oliva, Palma, Tarragona i València.

Els sindicats, en contra

Per a STEPV, 'la llei educativa de Rajoy-Wert és un atac al dret universal de l’educació' i 'un menyspreu al conjunt de la societat', que ja es va pronunciar el dia 9 de maig contra aquesta 'contrareforma educativa classista, segregadora i mercantilista'. El sindicat considera que la llei Wert és un 'greu atac' als sistemes lingüístics i una ingerència en les polítiques lingüístiques de cada territori. També denuncia que perjudicarà l'alumnat perquè el classificarà segons el rendiment acadèmic, legalitzarà la segregació per sexes, implantarà itineraris a quart d'ESO i revàlides durant tota l'escolarització: un seguit d'elements que es consideraven 'desterrats del sistema educatiu'.



STEPV remarca que la nova llei 'elimina tot vestigi de gestió democràtica dels centres, perquè buida de capacitat de decisió els consells escolars, organismes de control i gestió de la comunitat educativa, per assignar-la exclusivament a la direcció'.



Per tot plegat, STEPV ha fet una crida a la insubmissió de la comunitat educativa si s'aprova la LOMCE.

L'actriu Maria Juan inaugura el FICMAO d’Ontinyent

Antonio Calzado fa a Benigànim la segona conferència de l'IEVA sobre la Guerra Civil

Tot plegat, a més, amb una repercussió tant en xifres d'audiència com en reconeixement públic. VilaWeb és l'únic mitjà digital que ha rebut premis tan prestigiosos com el Nacional de Periodisme i el Ciutat de Barcelona de premsa, dos guardons que posen en relleu l'aposta pel periodisme de qualitat, el rigor informatiu i la innovació periodística que han marcat el recorregut de VilaWeb tots aquests anys.

Els disset anys de VilaWeb també han servit per dur a terme una profunda renovació del diari. D'una banda, amb un disseny impactant signat per América Sánchez, un dels grans noms del disseny al nostre país, autor de logotips i d'imatges gràfiques com les de Vinçon, Moritz, el FC Barcelona i els Jocs Olímpics de 1992. D’una altra banda, VilaWeb disposa d'una nova redacció al centre de Barcelona que incorpora tot de millores tècniques, especialment per a la producció i distribució de televisió per internet, i també una àrea d'accés públic per a cursos, conferències, debats i presentacions.

VilaWeb és present a la Vall d'Albaida des de 1996, amb VilaWeb Ontinyent, una de les primeres edicions locals creades per a aconseguir la proximitat amb el públic lector. Vam ser, així, el primer periòdic digital de la comarca.

Avantatges de la publicitat a internet

Combina la creació d'imatge de marca amb la interactivitat entre l'anunciant i el consumidor.

Permet l'activació de campanyes de gran cobertura i ressò amb una inversió més competitiva que la dels mitjans tradicionals (premsa en paper, televisió, ràdio).

Facilita l'accés a una audiència perfectament identificada (socialment, culturalment i econòmicament).

Amb un sol clic, genera trànsit i augmenta les visites a la web de l'anunciant.

Perquè a VilaWeb

VilaWeb i els seus canals segmentats ofereixen solucions d'alt impacte per a campanyes de màrqueting que tenen per objectiu donar a conèixer un producte o un servei, o bé a les que tenen per objectiu reforçar i crear marca.

Igualment, VilaWeb ofereix solucions als clients que requereixen accions especials més enllà dels formats i campanyes estàndard.

Escriviu-nos i us oferirem la proposta que millor s'adeque a les vostres necessitats.

El judici ha quedat ajornat, a petició del fiscal. En un principi, avui s'havia de jutjar la causa contra ell per una falta de desobediència que van denunciar els agents, però tant el ministeri fiscal com la defensa havien demanat que es fes un sol judici que inclogués també la causa contra els agents de la guàrdia civil, que són acusats de delictes –i no faltes– molt més greus. El jutge ho ha acceptat i ha decidit d'ajornar el judici, que encara no té data, i obrir diligències d'investigació contra els dos agents per la gravetat dels fets denunciats per Gironès. Els policies són acusats dels delictes de detenció il·legal, contra les garanties constitucionals, d'amenaces, de falsificació en document públic i d'una falta de lesions.

Gironès ha anat a declarar a les deu del matí al jutjat número 13 de València, gairebé dos mesos després de l'agressió que va sofrir i que va relatar el mes passat a VilaWeb. Gironès denuncia que aquests dos agents el van detenir, amenaçar i agredir per haver-los parlat en català.

'Que em parles en espanyol, collons!'

Gironès havia aturat el cotxe en un carrer de Benimaclet abans d'anar a una entrevista amb la periodista Amàlia Garrigós.

Mentre recollia les seves coses i sortia del vehicle li van caure uns papers a terra. En aquell moment una patrulla de la policia espanyola s'hi va acostar i un dels agents li va etzibar en espanyol: 'Escolta, porc, t'has pensat que això és una paperera?' Gironès va intentar explicar a la parella d'agents la situació. La reacció va ser, també en espanyol: 'I a sobre, en valencià, o català, o el que siga. Vinga, baixa del cotxe.'

Els agents li van demanar el carnet d'identitat i van començar a escorcollar-li el cotxe. Els va dir que no havia fet res, però li van dir que callés, fent servir 'expressions denigrants'. A més, un dels agents, 'més agressiu', li va retreure que era una falta de respecte que els parlés en català si ells li parlaven en espanyol. A la qual cosa ell va respondre: 'Tinc dret de parlar valencià i no tinc perquè parlar en castellà.' 

Li van esbarriar el maleter, on hi havia un estoig tancat amb un llaüt, que li havia regalat son pare uns quants dies abans. Li van exigir que l'obrís, però Gironès no en tenia la clau: 'O l'obres o el rebente.' Gironès explica que l'agent estava cada vegada més agressiu i que ell es va començar a espantar: 'Li dic que telefonaré al meu advocat i el denunciaré si continua intimidant-me, que no té dret de parlar-me així i que no he fet absolutament res il·legal que justifique que em tinguen retingut.' Però l'agent, 'fora de si i cridant', li va etzibar: 'Que em parles en espanyol, collons!'

Gironès li va dir que denunciaria a la premsa aquella situació i quan va anar a buscar el mòbil, l'agent se li va plantar al davant, insultant-lo. En aquell moment, el músic li va respondre 'en estat quasi de xoc': 'Què em faràs, em trencaràs la cara?' Aleshores l'agent el va empènyer violentament i el va emmanillar: 'Ja tens el que volies, dormiràs a comissaria.'  

Els insults i les agressions van continuar dins el cotxe de policia, amb cops a la cara i expressions com: 'Merda, deixalla, porc, ja m'has posat nerviós' i 'A mi no m'amenaces. Si publiques res, sé on vius i hauràs de fotre el camp de València'. I durant tota l'estona va insistir a retreure-li l'aspecte físic, la roba que portava i la llengua en què parlava. 

Aquell dia Gironès va sortir de comissaria cap a quarts de dotze de la nit. L'endemà va anar a veure la doctora de capçalera, que va diagnosticar que tenia una contusió a la mandíbula pels cops rebuts.

'Mengem SA' és un documental de 43 minuts de durada que dóna veu a col·lectius i personalitats que treballen des de diferents sectors per l’agricultura ecològica i la sobirania alimentària del País Valencià. El director del reportatge, Enric Capoll, assistirà a la projecció aquest diumenge, 26 de maig, a les set de ka vesprada al Centre Cultural Caixa Ontinyent.

Encetem la série de propostes literàries amb la que ens oferirà Josep Moll, bibliotecari d'Albaida, acompanyada amb la informació sobre la campanya d'animació lectora de la biblioteca albaidina.

Així, cada trimestre reproduirem tres articles del número corresponent abans que la revista estiga a disposició del públic. Després, quan ja serà al carrer i l'associació la publique en pdf al seu bloc, afegirem l'enllaç per poder legir-la sencera.

VilaWeb Ontinyent i l'Associació de Veïns el Llombo hem arribat a un acord, pel qual el nostre periòdic publicarà alguns articles de la revista que editen, amb antel·lació a l'eixida en paper.

Així, cada trimestre reproduirem tres articles del número corresponent abans que la revista estiga a disposició del públic. Després, quan ja serà al carrer i l'associació la publique en pdf al seu bloc, afegirem l'enllaç per poder legir-la sencera.

• Revista El Llombo Núm. 75 (pdf complet)

• Revista el Llombo. Núm. 74 (pdf complet)

• Revista El Llombo. Núm. 73 (pdf complet)

Així, cada quadrimestre reproduirem tres articles del número corresponent.

La tasca d’educar els nostres fills i filles és probablement el major repte amb el qual s’ha d’enfrontar una parella i per al qual, moltes vegades, necessitem més eines. Quan són petits hem saber equilibrar el límits amb l’afecte, quan van creixent, ens cal guiar-los adequadament perquè puguen esdevenir persones amb recursos per desenvolupar-se a la vida. Cada etapa de la seua existència enceta per al pare i la mare noves perspectives que poden ser viscudes com un nou repte, però també amb esperança i il·lusió.

En aquests articles també tractarem com aprenem les persones quines són les claus biològiques i neuronals, i a més a més aprofundirem en allò que cada vegada s'entén més com a l’element clau de l’aprenentatge: el sistema familiar que cada persona porta al seu darrere.

Els humans som éssers molt complexos, a cadascú de nosaltres ens mouen interessos, sentiments i necessitats diferents. Hi ha moltes maneres d’aprendre. Cada vegada s’estan imposant més els models eclèctics que adapten els mètodes a cada persona, i no a l'inrevés. Es tracta de recollir el millor de cada enfocament.

A Tres Deu trobaràs tota l'agenda de concerts, novetats i promocions dels grups i música en directe, i també una aportació més reflexiva a través de crítiques i entrevistes als nostres grups. La revista vol omplir el buit informatiu i tractar de professionalitzar el tractament musical des del punt de vista informatiu.

Però, què és realment Pebrella? Simplement, un intent de donar una utilitat a les àrees lingüístiques del currículum de l’ESO amb un evident enfocament comunicatiu. Encara que al darrere  de la revista hi és tota la comunitat educativa, el veritable protagonista és l’alumnat (amb totes les particularitats que açò comporta). Pebrella ve a ser la part pràctica, l’evidència que allò que s’aprén a l’aula té una utilitat fora d’ella. Vol ser tan profitosa  com la planta homònima que li presta el nom. I, si a la thymus piperella la caracteritza la valenciania pròpia del seu endemisme, en això  també la volem imitar.

Així doncs, comencem una  nova etapa on presentarem un format diferent i ajustat a l’espai que ens proporciona la germana major, Vilaweb Ontinyent. Concretament hi tindrem una presència mensual conformada per tres apartats: una rondalla vallalbaidina recopilada pels col·laboradors, una entrevista realitzada a gent del nostre voltant i un article d’opinió sobre temes diversos. Intentarem que gaudiu cada mes i,  quan ens llegiu,  recordeu-vos-en  que us regalarem un flairós agraïment de la mateixa forma que ho faria un bri de pebrella en ser olorat.

Pots fer-nos arribar el teu a través del correu electrònic ontinyent@vilaweb.cat

7 de maig de 2012. Han passat 18 anys. Rescat de Bankia. L’entitat necessita, per la mala gestió dels seus responsables, 23.500 milions d’euros (tres bilions, nou cents deu mil milions de les antigues o futures pessetes). El president, Rodrigo Rato, se’n va per la porta gran amb 200 milions de pessetes (1,2 milions d’euros). Poca cosa, però el directiu de Bankia, Aurelio Izquierdo (gestor de Bancaixa, intervinguda; gestor del Banc de València, intervingut; gestor de Bankia, intervinguda) té 'dret' a una indemnització de 14 milions d’euros (2.330 milions de pessetes). PP i PSOE es neguen a crear una comissió d’investigació, el PP fa una cortina de fum amb la xiulada a l’himne en la final de Copa del Rei i el PSOE una altra cortina de fum reclamant que l’Església pague l’IBI; cap càrrec no dorm ni una nit a la presó; el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i el ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, diuen que 'no hay que buscar responsabilidades', la fiscalia de l’Estat, obedient, no es querella contra ningú.

Aquests dos exemples serveixen per demostrar, ben a les clares, com la democràcia a l’Estat espanyol ha caigut en picat i els polítics i els seus amics poden fer el que els vinga en gana, que mai passa res.
Ací hi ha responsables. El Partit Popular, sobretot; però també el PSOE. Tots dos, amb el mercadeig polític, amb l’amiguisme, amb la corrupció que els desborda i solament veuen la del partit d’enfront, amb la politització de la justícia, dels mitjans de comunicació, de les forces policials, amb la banca, amb els deliris de grandesa pagats amb diners públics, han fet que el polítics de dalt i de baix, veient que no-pasa-mai-res, hagen emprés una cursa per robar més i millor amb la cara ben alta.

Així, hi ha un directiu nefast de NovaCaixa que reclama una indemnització multimilionària, una directiva nefasta de la CAM que reclama una indemnització multimilionària. No solament no van a presó, trauen pit encara volen cobrar quantitats astronòmiques de diners mentre es fan les víctimes. Les víctimes, de què? Fins i tot Teddy Bautista, el presumpte corrupte president de la mafiosa SGAE, es querella contra l’entitat per acomiadament improcedent i demana una altra indemnització multimilionària. En paral·lel, però en direcció contrària, l’expulsió de la carrera judicial de Baltasar Garzón és una prova més de per on van les coses.

Abans he responsabilitzat PP i PSOE (més el primer) de la situació que a hores d’ara viu la ciutadania. Sí, són ells els culpables. Perquè quan apareix un cas de corrupció, en compte de posar els autors en mans de la justícia i que foren empestats de la societat, encara tenen la barra de posar-los com a exemple i de presentar-se com a víctimes i com 'acusación particular' en aquells casos que arriba al jutjat per a, des de dins, boicotejar tot el possible les gestions judicials. Els exemples de Federico Trillo, posant pals a les rodes del cas Gürtel; o el País Valencià, amb un sense fi de casos de corrupció palmària —mentre la societat contempla desinteressada l’escena— són els pitjors i els més clars símptomes de la decadència que ha encarat la nostra pobra democràcia. 

- Jo sóc Pere –comenta, canviant-se el nom–, i la tinc dura, preparadeta per a clavar-te-la...
- Oh, sí! Tinc tantes ganes de sentir-la dins... que me l’estaques ben al fons, mmm... sí, sí...
- I a mi que me la...

Conscient que les telefonades li costaran uns diners que no pot guanyar, decideix que, una volta ja ha arribat a l’orgasme –per cert, no serà massa la factura–, ha de penjar. No li ha desagradat l’experiència. No repetirà, però, a l’endemà pel tema econòmic, encara que no descarta fer-ho més voltes en un futur.

                                                            ***
La vergonyosa rutina quotidiana el cansa i el va aïllant a passos de gegant. Tot i que es va jurar que no telefonaria amb assiduïtat, no ha aconseguit complir la promesa. Diàriament sent quatre xineses, una argentina, deu cubanes, dues bolivianes, set japoneses, tres veneçolanes, una madrilenya, sis xilenes, cinc equatorianes, dotze russes, catorze noruegues, un portugués, una estudiant d’odontologia que vol pagar-se la carrera, una alcaldessa, un taxista que li comenta que s’ha enganyat, una monja que demana caritat, un frare que li pregunta si té menys de 18 anys, un futur candidat a president de govern que li reclama el vot, l’amo d’una tómbola que el crida perquè s’hi acoste, la mare d’un conegut, el que diu el ban al seu poble natal, la filla de qui més avorrit té, una concursant d’un reality show que vol que envie un missatge perquè no la tiren de no sé quina illa, un dels agents de la seua operadora de mòbil que vol fer-li una oferta, un testimoni de Jehovà, una balena que vol deixar de ser mamífer per convertir-se en peix, un home que busca el seu consell perquè un altre el persegueix i no sap què fer per llevar-se’l de damunt, un de l’Opus Dei que proclama que cal abolir el preservatiu i que ser gai és una malaltia, la veïna del tercer, una tia que li recorda que fa temps que no va a visitar-la, un senyor amb bigot que li pregunta si vol algun vestit de luxe, el presentador d’un programa del cor, un agent de policia que li proposa jugar amb les manilles i la porra, un reporter d’un canal de televisió públic manipulat, una cantant que agraeix el suport del públic per haver-la fet guanyar, un tarotista que no sap pronunciar les esses, els pares dient-li 'ai, Geniet, que ja no sabem res de tu', un cirurgià que necessita un bisturí per operar-li el pit a la pacient que té davant, una psicòloga que requereix una psicòloga, un adolescent que vol explotar-se un granet de pus, una casa d’assegurances, un caragol que no vol traure les banyes perquè ja no ix el sol, un bou que es queixa perquè el torero vol fer cultura a costa d’ell, la caputxeta vermella que renega perquè la mare la fa anar a veure l’àvia i ella vol tirar-se el llop, l’encarregat d’unes enquestes sobre si quan el gall pon un ou, cap a quin costat cau, el Panxo que ja s’ha cansat de perseguir el Pinxo per punxar-lo amb un punxó, l’acomodador del cinema del cantó, una margarida al·lèrgica, un gos que lladra sense motiu, un banquer que li ofereix un reproductor de música, una vaixella, un televisor de plasma i un aparell de DVD si obri un compte, un antic company d’institut que vol que li deixe uns apunts, l’hostessa ordenant-li què fer en cas d’accident, un assassí d’ovelles, un etcètera.

No obstant això, està fart de tocar-se tant, de conformar-se a escoltar veus de persones desconegudes per arribar al clímax. Ho té clar: passarà a l’acció. Busca la cartilla de la seua dona, que hi ha nits que ja ni dorm a casa i es queda al despatx, i trau cinquanta euros. Com que sap que estarà tot el dia sol, portarà una de les dones de la pàgina d’Internet. Tenen la cara tapada i només mostren pit i cul. Suposa que la resta ho haurà d’esbrinar el client. 'Ausâes' que ho tenen ben muntat, els tios estos, comenta en un to de veu minúscul. A vore... la pèl-roja esta d’ací té el seu morbo. Tarifes per tan sols 20 euros? Massa barata; no estarà a l’alçada. Es fixa en un transsexual: uns pits descomunals, un cul treballat... Si no tinguera pixorro, la contractaria. Però passa la pàgina. 'Madureta, divorciada, necessitada d’amor i de sexe, amb ganes de fer-te gaudir com mai no ho has fet. Francés, grec, bes anal, pluja daurada; si no t’agrada com folle, et torne els diners'. Li dic que no m’ha agradat i en pau! Esta és la bona. Si hui en dia qui no fot un clau és perquè no vol! Li telefona: una veu de dona major li explica que Cíntia, que és com li diuen, és de les millors dones que tenen, complidora i sense haver provocat mai cap queixa. Ell sap que, casualment, aquella vesprada en tindrà la primera. Li proposa que vaja a per ella, la qual cosa Eugeni, amb alguns dubtes, accepta.

Després d’anotar la direcció es disposa a endreçar la casa, una casa que, malgrat ser compartida, ha anat fent pròpia. Guarda totes les fotografies en què ix amb l’Eugènia, canvia els llençols del llit, agrana i llava el terra, hi tira ambientador, busca una ampolla de vi de bona qualitat buida i l’emplena d’un líquid roig d’un cartó que no mereix ni la denominació de vi, encomana menjar xinés i compra bombons. Desitja que la cosa vaja bé i, així, repetir. Automàticament, s’ha plantejat la jugada: li dirà que no li ha agradat, per tant, Cíntia li tornarà els diners. Ell, amb ostentació, la reptarà a repetir-ho a l’endemà. I tornarà amb el mateix argument. Això li assegurarà unes quantes vesprades de bon sexe. Es dutxa i es posa la millor roba que troba a l’armari; presumptuosament, buidarà mitja botelleta de colònia. I mirarà el rellotge: falta un quart per a l’hora acordada.

Engega el motor del seu Ford Fiesta gris, color endevinador del futur; es corda el cinturó de seguretat; regula els espills, i s’encén un cigarret. Fa una llarga pipada i li posa primera. En menys de cinc minuts, i jugant amb la integritat física de la senyora Maria, que venia de comprar, arriba a la casa de cites. És un pis cèntric, sense cap element que delate que és el lloc on fan convertir les dones en instruments sexuals. Bé, tampoc totes es veuen obligades a... Toca el timbre i la mateixa veu de dona major, que l’havia atés a l’altra banda de l’auricular, ara és a escassos metres dalt d’ell. S’identifica i l’anciana li ordena que vaja al cotxe a esperar el producte, per ser més discrets. Blasfema en veu baixa i, resignat, torna a pujar-hi. Està nerviós, no baixa i està a punt de rebentar. Però, de sobte, hi ha moviment: una dona amb els cabells negres, figura atlètica i amb uns quants anys al damunt obri la porta i espera que el client la cride. Eugeni, bocabadat, ix immediatament del cotxe i va a buscar-la per dir-li quatre coses. És l’Eugènia.
- Seràs puta! Amb raó no venies a dormir a casa!
- I tu què? Gos de merda, que no fas res i damunt véns ací encara que eres casat.
- Però seràs redesgraciada? Quant de temps fa que hi treballes?
- I a tu què t’importa? Almenys jo duc diners a casa...
- Sí, a base de xuplar-la a degenerats!
- A degenerats? I tu què eres, cabró? Que no has sabut portar el matrimoni...
- Que jo què?
Després de vint minuts cridant-se, insultant-se, estirant-se dels cabells l’un a l’altre, llançant-se escopinades fins que van quedant-se deshidratats, recordant-se de les famílies de cadascú, amollant tot el que porten tota la vida aguantant-se, clavant els peus en l’ull a l’adversari, donant lliçons de les millors bufetades, arrapant-se fins a quedar-se sense palpissos dels dits i un munt d’etcèteres, aquella nit cardaran com el primer dia, plens de passió i amb el desig coronant-los l’escena, rememoraran les millors històries universals de cavallers i d’amors, recorreran els mapes d’ambdós cossos com aquell que vol descobrir un nou món, i no deixaran cap racó intacte.
- Se’t notava molt còmode i, per les carasses i els gestos que feies, sé que t’ha agradat. Són huitanta euros.

Dedicat a la Diputada valenciana Mireia Mollà

El pose a reproduir,  i veig que el seu segon treball és diferent al primer. És més contundent i més guitarrer. Per als qui han seguit la seua trajectòria (dient-ho de manera ràpida i fàcil) podríem assegurar que segueix la línia de l'espectacle "Si t'arriba el dematí". No pretenc fer una comparança amb què han canviat, bàsicament perquè no sóc un expert. Ara bé, el nou projecte dels Arthur és, sens dubte, un pas endavant en la seua carrera. Fins i tot, podem dir que és un disc que dóna un impuls a la música en valencià. Una música en valencià que s'ha llevat tots els complexos que tenia i es mostra més diversa que mai. No és ja sols dolçaina, ska i cantautors. N’hi ha molts més. Arthur Caravan, juntament amb infinitat de grups, en són el reflexe més clar. Potser, el quintet alcoià és un dels puntals que més ho demostren fent el que els agrada i cantant com parlen. Tampoc no vull fer un cant a favor de la musica en valencià, més que res perquè ja ho he fet altres voltes.

Tornem al que ens porta avui. L'Atles enharmònic' és una obra fresca, actual i que no deixa les arrels a una banda. Un disc on s'inclouen tot tipus d'instruments, sonoritats i ritmes actuals però també clàssics. Tots ells, juntament amb els efectes i distorsions de les seues guitarres i teclats, els cors i la veu dels Paus, els ritmes dels baixos o la bateria arriben a construir una autèntica joia musical. Però anem per parts i desgranem poc a poc el disc.

A banda de la sonoritat que ja hem comentat, cal també fer menció d’un altra característica dels Arthur: la veu i els cors. El trident format pels Paus és un dels aspectes més polits i que més brillen. Tant la melodia del cantant com els acompanyaments corals ho mostren a cada cançó. Cançons com la de "El Bon dia" , "Cadència trencada" o "Balada d'indios i comboixos", són unes exemples clars. Ja hem dit que és un disc més guitarrer i potent, però, com es pot demostrar? Doncs cançons com "Vents" ho mostra, juntament  amb un piano i violi que pareix que et transporten al més alt del Montcabrer. La potència la trobem al ritme de la bateria o als acords de les guitarres totalment desenfrenades. Unes altres cançons que mostren la potència de què parlem  són "L'interval del diable". Un track que amb acords de la guitarra, el baix i el piano van creant una atmosfera que es trenca amb el canvi de ritme de la bateria. Un canvi de tonalitat, previ a l'entrada de la veu, que és un alliberament quasi diabòlic. Altres exemple de la cara potent del disc són "La cançó de l’alba", versió enèrgica de la cançó d'Hugo Mas que et fa pegar-li amb el puny a la taula mentre l¡escoltes. I com no,"El dia de Tots Sants", el track més llarg, però crec que un dels que més adrenalina desprèn amb les guitarres a tota llet, un orgue amb tints psicodèlics i una bateria que et fa tindre el peu marcant el ritme. Cal dir que comença amb uns grills i unes maraques que no pareix que hagen de desencadenar tot el que hem dit anteriorment.

Tranquil·litat: no és tot adrenalina i potència. Es poden trobar els seus lirismes i les dolces melodies que tant els ha caracteritzats fins el moment. Els que mostren aquesta cara lírica o melòdica són tracks com "La cadència trencada" (track que et fa estar fent palmes i acompanyant els cors mentre l'escoltes), "Somnis amb música perfecta" (et transporta a una realitat on el món no és un desastre) o "L'harmonia de les esferes" (una cançó simpàtica, amb unes guitarres i uns sons que canvien amb facilitat de tonalitat). No podem deixar de banda dos cançons més. D'una banda "El Bon dia", una cançó molt bonica on agafa protagonisme la veu de Pau Aracil. La qual, juntament amb el clarinet de fons i  acords tant de la acústica com el piano,  fan una peça molt bonica i el resultat de la qual és una de les millors cançons del disc (i de les meues preferides). D'altra banda, "Himne a l'alegria", una cançó que t'entra de seguida per la seua melodia dolceta però també pel ritme constant i marcat. Una cançó on apareix una secció de vents (trompa i trompeta) que ajuden a remarcar la melodia de les veus i del teclat.  Per últim, cal remarcar que fent honor al nom del disc, aquest comença i acaba amb harmonies que canvien de tonalitat desenfrenadament. Tant "Majors i Menors", com el bonus track "Menors i Majors", mostren el nucli, l'essència més pura d'Atles Enharmònic.

Sens dubte, és una obra mestra. Una obra que li ha costat d’eixir a la llum, però ha estat pel treball constant d'aquests cinc alcoians que no han parat de treballar. Una feina que no han aturat fins que no han estat ells mateixos satisfets, i això es nota amb l'acabat final. Un disc amb què els Arthur Caravan, amb la companyia del seu gran tècnic de so, trencaran fronteres i els veurem actuar a llocs insospitats. Feu bé a la societat i agafeu exemple d'aquest quintet amb els ingredients que els farà arribat molt lluny: frescor, naturalitat i arriscar-se sense por a mostrar el que els agrada. ArthurCaravan són uns grans músics però sobretot unes grans persones.

PS. Cal assenyalar que Arthur Caravan posa la seua obra a l’abast del públic, per a la descàrrega i circulació gratuïta. No debades és una de les bandes senyeres dins el panorama valencià en l’àmbit de les llicències Creative Commons i del Copyleft.

Es fan propostes i plans d’actuació als centres, per tal que millore el sistema educatiu i que milloren els resultats. Es busquen recursos per a implicar els alumnes i que li troben sentit a allò que han d'estudiar i aprendre. També s'incideix molt en tots els aspectes de convivència que suposen la formació dels alumnes com a ciutadans i persones.

És sorprenent que tenint tots aquests instruments en funcionament, va i ara s'inventen una nova ordre que mana el que ja està fent-se, duplicant tasques i omplint els centres de més burocràcia. I és clar que mentre mestres i professors s'ocupen de tanta paperassa, no fan el que els és més propi: educar els alumnes.

Però és que és una bona manera d'estalviar i no dedicar a cada centre els diners que calen, amb l'excusa d'haver o no haver presentat i/o aprovat el Pla que es demana als centres educatius.

Aquest Pla suposa augmentar l'horari de treball dels docents sense cap reconeixement, a costa de l'acomiadament de milers de companys i companyes que es queden al carrer per les retallades. I a més a més justifica l'augment de la subvenció als centres privats que ho sol·liciten. Dóna eines de classificació dels centres educatius segons certs criteris (de resultats?). I amb aquesta classificació aporten una competitivitat entre centres que no afavoreix gens la bona convivència de la comunitat educativa. I tots i totes sabem que les classificacions varien molt segons els criteris que s'apliquen, i segons què volem prioritzar.

Sense anar més lluny, la premsa ha destacat molt els famosos informes PISA, parlant dels mediocres resultats a l'Estat espanyol en matèries com llengua o matemàtiques, però s'oblidaren d'airejar que l'educació a Espanya destacava per la cohesió i per l'avanç que havia experimentat en les últimes dècades. Però ves per on, resulta que els informes PISA estan elaborats per institucions econòmiques, no pedagògiques. (Mayor Zaragoza). I és així com volen dur-nos en educació cap a la vessant mercantilista. Però l’educació no és una empresa, ni un negoci (per a alguns potser si). L’educació és un bé social i no es pot mesurar en termes econòmics. La UNESCO, institució reconeguda a tot el món, diu: 'Educar és contribuir a la formació de persones lliures i responsables.'

El País Valencià ocupa el tretzè lloc en inversió educativa, 4.373.06 euros per alumne, davant la que més inverteix: el País Basc amb 6-576.80 euros. És casualitat que siga Euskadi l'autonomia amb menys fracàs escolar?

Potser podrien estalviar-se molts diners deixant de fer plans poc viables i efectius i invertint on toca: EN TOTS ELS CENTRES PÚBLICS DEL PAÍS VALENCIÀ.

Perquè els autèntics guanyadors no competeixen, sinó que cooperen.

Forme part d’un ampli sector de valencians que compartim uns ideals democràtics que, òbviament, no coincideixen amb els vostres. Alguns ens anomenen catalanistes, altres nacionalistes i molt a sovint sens qualifica amb adjectius injuriosos que diuen més de qui els empra que no pas de qui els rep. Tot i que estic convençut que no us calen més explicacions per a situar-nos en l'espectre social valencià, no me'n puc estar de fer unes consideracions sobre la nostra idiosincràsia:

Som valencians i ens en sentim ben orgullosos. Per això no ens estem de manifestar-ho explícitament arreu on estiguem i en tots els moments i circumstàncies de la nostra vida. Si hi ha una senyera indiscutible de la valencianitat, és la llengua dels nostres avantpassats, i nosaltres no ens cansem mai d'enarborar-la per més que les circumstàncies ens siguen desfavorables i fins adverses.

La nostra manera de sentir-nos valencians ens acosta sentimentalment als pobles germans de Catalunya i Balears, amb els quals compartim llengua, història, cultura i totes les arrels que fan que ens considerem branques d'un mateix arbre. Per això veiem amb il·lusió tots aquells projectes que miren d'acostar-nos-hi. Som conscients que l'actual estructura de l'Estat Espanyol dificulta de gran manera aquesta possibilitat, però també sabem que la democràcia és l'eina apropiada per a assolir objectius dignes i honorables com el nostre, i per això confiem en les seues institucions.

En aquest sentit, considerem que vós, com a president de València i de tots els valencians, teniu el deure de garantir-nos el dret de reclamar democràticament totes les nostres reivindicacions. Sempre, naturalment, que no lesionen els drets d'altres col·lectius tan lloables com el nostre.

Per això ens estranya tant que vós i el partit que representeu prengueu constantment decisions que, a més de perjudicar les nostres justes i democràtiques reivindicacions, no aporten cap benefici al conjunt del nostre benvolgut País Valencià. Podríeu al·legar que l'eliminació de la simbologia i la ideologia catalanista proporciona grans satisfaccions a alguns valencians que pensen, de manera contrària a la nostra, que la idea dels Països Catalans és una entelèquia. I no us llevaré la raó. Sabem que aquesta manera nostra d'entendre la història, de viure el present i d'encarar el futur no agrada a alguns sectors de la societat valenciana. Però és que el fonament de la democràcia es troba en la convivència pacífica i respectuosa d'idees diverses i fins contràries, i l'eliminació d'unes en benefici de les altres és una demostració d'intolerància completament antidemocràtica i impròpia, doncs, d'un govern com el vostre elegit en les urnes. M'imagine que no us semblaria bé que si un dia arribaven al poder un govern que sentia simpatia pels ateus, prohibira les religions per tal de donar satisfacció als seus adeptes: a mi tampoc no m'ho pareixeria.

Puc entendre que simpatitzeu més amb els defensors de l'espanyolitat que amb els de la catalanitat, que preferiu el castellà al català, que tingueu més afinitat per unes banderes que per unes altres, i estic content que pugueu exercir aquesta estranya valencianitat vostra sense deixar de ser ni de sentir-vos valencià. Entengueu vós, també, que hi ha ciutadans valencians, tan nobles i dignes com vós i els vostres simpatitzants, amb tanta categoria intel·lectual i moral com vós i els vostres simpatitzants, i que opinen coses que a vós i els vostres simpatitzants no us agraden. I entengueu que, com a president de tots els valencians, teniu l'obligació de garantir-los, a uns i altres, el dret d'exercir la seua valencianitat amb plenitud, en pau i amb dignitat.

Per això us demane que derogueu la norma de la prohibició de PAÍS VALENCIÀ i de PAÏSOS CATALANS en les iniciatives parlamentàries, i que poseu tots els mitjans que calga perquè puguen veure la TV3 tots aquells valencians que ho desitgen.

Sé que el que diu la llei va a missa, però no descobriré res que si afirme que la seua aplicació depén de les circumstàncies, del moment, de la gossera i de si tenen ganes de tocar allò que no sona. Per exemple: si dissabte no passa el camió del fem –i, per tant, no es pot tirar el fem–, com s’explica que diumenge de matí la majoria dels contenidors estiguen plens? O perquè el camió no ha passat o perquè els policies no s’han fet café en el bar del costat. Opte, clarament, per la segona opció. Potser, dissabte de nit no toque un café amb llet. Café, d’altra banda, que paguem els habitants del poble, ja que, segons tinc entés, quan van a un local no solten cap euro. Ni als policies ni als guàrdia civils se’ls cobra. Ai, si als estudiants ens pagaren tots els cafés que ens fem al llarg de la setmana...

Igualment passa quan un vehicle aparca en un lloc destinat per als minusvàlids. Ho pot fer ell, ell i ell altre; si ho fas tu, multa. O estacionar cinc minuts en un gual. O mil coses més. És més, tenen la impunitat, alguns, de parlar per telèfon mentre condueixen, però si eres tu qui duu el mòbil a l’orella, la butxaca i els punts del carnet se n’han de ressentir. La justícia és igual per a tots, però aquest ‘tots’ exclou una minoria.

Tornant a l’anècdota del fem, se m’acudeixen diferents vies. Una podria ser posar-me al costat dels contenidors un dia de vesprada i, quan algú vaja a tirar el seu fem, telefonar a la policia perquè veja què hi passa. Hi acudirien de seguida? Sempre es pot recórrer al ‘paparazzisme’. Però no, no seré jo qui els facilite la gran tasca que porten a terme. Una altra via podria ser esperar davant del contenidor, des de les huit fins a les onze, que aplegue el camió del fem. Si fa la seua feina abans de les onze, quan estiga a punt de marxar, tiraré el meu fem i els diré, amb cara de xiquet entremaliat i senyalant el rellotge: 'Mireu, en sou testimonis: no són les onze encara i estic tirant el fem. Sóc un rebel o no?'. Però tampoc no tenen culpa, els treballadors, de cap numeret.

Tanmateix, se me n’acut una de ben bona: podríem quedar tot el ‘poble’ –sense els polítics que ens governen– i esbrinar a quin bar aniran per prendre café. Així, mitjançant cadenes de guatsap, ens posarem tots d’acord i no llançarem el fem al contenidor que més prop siga d’ells. Jo ho sentiria pels amos del local, però a voltes cal el sacrifici d’uns pocs per al bé comú. No obstant això, com que els policies en són molts (tants en cal per a un poble de 8.000 habitants?), s’han de guanyar el jornal, i podria esdevenir-se una cerca i captura a qui incomplisca la llei. Perquè ja se sap, la feina de tot bon policia és la d’evitar que s’incomplisca la llei. Però, ‘quis custodiet ipsos custodes?’, ai!

No podem viure amb la por de ser nets; si els contenidors existeixen, és per dipositar-hi les restes del dia. Tampoc tot el món té un horari adequat al de llançar el fem: qui treballa de nit, què fa, paga directament els diners de la multa? O, potser, la millor solució, i fora bromes, seria emmalaltir de la síndrome de Diògenes i estalviar-nos els viatges tan incòmodes, quan hom ja va amb pijama, per tirar el que ja no s’ha d’emprar. Faríem una mica de pudor, però no hauríem de pagar els sous a tants agents municipals, ni a tants polítics, ni a ningú. Però, no sofreix el poble una mena de síndrome de Diògenes ara mateix?