Cap d'aquests llibres té un policia protagonista comú. A Vehí no li interessa construir una sèrie al voltant d'un policia estrella, perquè a ell el que li agrada és trobar un tema atractiu, molt sovint vinculat a aspectes de la policia. Diu que escriure no li costa gens, que d'arguments no n'hi falten, possiblement fruit de la seva passió per la història (és doctor en història per la UAB) i la seva feina de sotsinspector, que li proporciona un material incalculable.

L'autor ha passat un parell de dies a Barcelona en motiu de la BCNegra, la setmana de novel·la negra de Barcelona. Confessa que no li agrada gaire estar-se a la ciutat, que ell és molt de l'Empordà, de Figueres i de casa seva. Un home simpàtic, ple de bonhomina, ple de sentit comú. Amb ell parlem de la seva trajectòria, de la seva professió, dels seus interessos literaris… i de Simenon, perquè l'inici de 'Quan la nit mata el dia' planteja una història d'amor prohibit per la fractura de la guerra. La capacitat d'ambientar és la seva millor vàlua, i recorda les aventures del comissari Maigret.

—El fet que es presentés al Premi Ferran Canyameres (Camanyeres, amic de Simenon, que li va publicar els primers títols al català) és casual o volgut?
—Quan era petit m'havia llegit totes les aventures del comissari Maigret, perquè les venien cada setmana al quiosc. Aquella calma, aquella humanitat, aquell saber esperar… admeto que m'agrada molt. Però d'aquí a comparar-m'hi, no. Les persones hem de conèixer els nostres límits.

—No es tracta de comparar-los sinó d'observar unes similituds, el gust per construir una escenografia, un ambient, que és més important que el crim (en un llibre com 'Torn de nit' no n'hi ha cap d'assassinat).
—Sí que és cert que el decorat és important, i que la novel·la negra és un vehicle fantàstic per explicar el decorat. I és cert que a mi m'agrada reflexionar no tan sobre els crims com sobre els policies, que són els que tenen la responsabiltiat de la pau pública, i que les sèries americanes han deformat fins a la caricatura. Però darrera l'uniforme hi ha una persona, que té dies bons i dies dolents. En aquest sentit, practico el cinisme, en positiu, que és la manera de contemplar la societat sense filtres. Jo utilitzo una reflexió molt irònica però molt tendre també.

—Quan va entrar a la Guàrdia Urbana?
—He viscut tres moments importants des que vaig entrar a la Guàrdia Urbana l'any 1982. Primer, quan vaig entrar, amb els ajuntaments democràtics, en l'època de la transició. El segon, el canvi de model policial amb la construcció del cos dels Mossos d'Esquadra. I el tercer, el canvi tecnològic que hem viscut: quan vaig començar anàvem amb una Olivetti, amb tres papers de càlcul, i martellejant les tecles perquè la tercera còpia quedés marcada. Ara, en canvi, amb el telèfon mòbil estic informat cada segon. A mi aquest canvi encara em desconcerta. I ens trobem que els joves estan preparadíssims tecnològicament, però no saben res de la vida; en canvi, els 'cocodrils' no sabem fer anar el correu electrònic, però en sabem molt de la vida.

—Vostè, estudiant d'història, home d'esquerres, perquè va entrar a la Guàrdia Urbana?
—Doncs, mira, una tarda a la Rambla de Figueres, prenent un cafè amb uns amics comentàvem 'i de què treballarem?'. I la dona d'un regidor del PSUC em va dir: 'Fes-te de la Guàrdia Urbana. També hi ha d'haver guàrdies d'esquerres'. I em vaig presentar i vaig treure el número u. Primer descobreixes que és una feina on pots ajudar la gent, que parles amb tothom, que treballes a fora, que la teva oficina és la ciutat… I després et neix la vocació.

—Deu ser fals que no passin coses en ciutats com Figueres.
—Oi tant. A Figueres passa de tot com a tot arreu. I hi ha dies molt durs (crims, suïcidis, maltractaments…), d'arribar a casa a la nit pensant: 'Mare de déu, en quin món vivim.' Però s'arregla amb sentit de l'humor. Ara, no et negaré que hi ha moments duríssims. Per exemple, hi va haver una temporada que cada dos per tres hi havia un desnonament. I quina cara poses a aquesta gent, que fan fora de casa perquè no poden pagar el lloguer, potser perquè han perdut la feina, potser perquè no en saben més? Això suposo que només ho pots passar amb sentit de la disciplina i del deure, però comporta càrrecs de consciència. A mi m'ajuda pensar que sóc un treballador de la llei, i a la llarga un referent de la pau i de la concòrdia.

—I a escriure, quan s'hi va posar?
—A casa, tan la meva dona com jo som uns lectors afamats. I suposo que una cosa porta a l'altra. La dona em deia: 'Has de començar a escriure, has d'escriure…' I va anar sorgint de forma natural, El fet d'escriure, de trobar l'argument, no m'ha suposat mai cap problema. En canvi, el que m'ha costat més és creure que el que jo escrivia podia interessar els altres.

—A la novel·la 'Ginesta pels morts' tracta sobre els primers contingents de Mossos d'Esquadra que es van desplegar pel país.
—Aquesta gent va pagar un preu personal molt alt i això em va commoure, per això en vaig fer una novel·la.

—Com ha canviat el cos dels mossos, quina mala imatge que han donat recentment fent aquella lamentable vaga lingüística.
—El sindicat que va fer aquesta acció té la direcció a Madrid i entre els mossos té una representació ínfima. Hi ha altres veus dins els mossos que s'han posicionat contraris a aquesta acció. Certament, va ser una acció desafortunada. Hi ha coses amb les quals no es pot jugar.

El poema és part de la sèrie 'Totes les cares de Josep Maria de Sagarra', basada en l'homenatge institucional i popular del 24 de gener, organitzat per la Generalitat, i que VilaWeb va enregistrar. Van participar en l'homenatge els actors Joan Anguera, Pere Arquillué, Sílvia Bel, Ivan Benet, Montserrat Carulla, Enric Majó, Rosa Novell, Josep Maria Pou, Carme Sansa, Lluís Soler. I els cantants i músics Ester Formosa, Roger Mas, Sílvia Pérez Cruz, Marina Rossell, Toti Soler, Maurici Villavecchia i el Cor Jove de l'Orfeó Català.

'Sí, entenc aquests dos llibres com una sèrie. A 'Fronts oberts' hi apareixen gairebé els mateixos personatges que a 'Aigua bruta'. En Camil ha deixat l'Acadèmia d'Estudis Catalans per la placidesa de l'Escola de Policia de Catalunya, on fa classes de llengua. Potser en Camil té alguna explicació a la lamentable actuació d'un sector dels Mossos, que per fer pressió al Departament d'Interior, es negava a parlar en català? 'A mi allò que em va sorprendre és que diguessin que solament farien servir el castellà. Però si ja ho fan! També em va sorprendre que la gent es pensés que parlaven català. Se us ha adreçat mai cap mosso en català? A mi, no m'ha passat mai.'

En l'àmbit de la ficció, Vidal explica que li convenia de situar en Camil en un context policíac, perquè sense aquest context és difícil de resoldre un crim. Alhora, 'permet de contrastar encara més l'anacronisme del lingüista: Camil és un personatge anacrònic, que treballa amb les paraules, una ciència que demana un temps llarg, mentre que el ritme policíac és tot a l'inrevés, la rapidesa és bàsica a l'hora de resoldre un cas. Qui resol els casos és l'inspector Jeroni Domingo. En aquesta novel·la, en Domingo té entre mans un cas de pederàstia començat per xat, i és en les converses que Camil intentarà de descobrir l'origen de tots els qui en formen part.'

'El cadàver apareix al País Valencià i com que allí els mossos no hi poden actuar, per investigar el cas fan servir un agent de Borriana infiltrat, que té un paper definitiu, i que és la cara bruta de la policia. Volia que la novel·la passés al País Valencià, perquè vull que la sèrie es vagi succeint en tots els territoris de parla catalana per reproduir-ne les parles diverses: la primera novel·la passava a la Catalunya central i al Pirineu, aquesta passa al País Valencià, i les vinents se situaran a Alcoi, a l'Alguer, a Mallorca, a Perpinyà… Literàriament és un experiment. I no és fàcil. Donar forma física a una llengua no fixada, costa. Però hi ha precedents, com les novel·les d'Andrea Camilleri, el sicilià que ell escriu, no el parla ningú. Això dóna carta de naturalesa a una llengua que encara hi ha qui creu que és poc útil.'

'La croada d'en Camil és de desfer la confusió de parlar català bé. Vull dir que parlar bé el català no és fer servir de tant en tant mots com 'llur', sinó que la saba d'una llengua és la llengua popular. I la llengua popular és la que es perd amb més facilitat. Per això en les meves novel·les s'hi renega molt, hi ha moltes frases populars…, per desfer aquesta confusió que ens ha de matar.'

'De fet, la víctima d'aquestes novel·les és la llengua, i l'assassí és l'estat de les coses, diríem.' Aquest pessimisme podria ser un entrebanc per la trama. Tanmateix, Vidal ho desmenteix perquè considera que en Camil és un personatge prou pintoresc per a fer-se simpàtic. Ara, reconeix que, per a ell, que és qui construeix la història, sí que és una mica pesat, perquè 'és com la cançó de l'enfadós. Però és així. Mira, ben aviat publicaré un llibre sobre el bilingüisme, en el qual intento de fer entendre que el fenomen del canvi idiomàtic és com el fenomen del canvi climàtic. Ser pessimista no és culpa meva, és la realitat. Abans parlàvem dels mossos, que només fan servir el castellà. I la policia és un reflex del país: si hi ha individus tan cínics i facinerosos com aquest mosso dit Antoni Castejón és perquè té el seu reflex en el Parlament, amb gent com en Jordi Cañas (portaveu de Ciutadans).'

Pau Vidal, que acaba de publicar 'Fronts oberts' (Premi Marià Vayreda, Empúries 2011):

El meu repòquer de la BCNegra:

'Per què no hi ha gats policia?', que m'interessa molt: un personatge clau de la meva novel·la és en Neeskens, un gos de cadàver holandès.

'L'herència italiana', perquè Maurizio de Giovanni i Marco Malvaldi són dos 'cracs'.

'Ben dins del cervell', perquè la neurociència em sembla apassionant.

'America llatina a l'espiell', perquè és un territori fascinant.

'Personatges poc habituals', modestament, perquè Albert Villaró és un escriptor de primera.


Albert Villaró, que acaba de publicar 'L'escala del dolor' (Columna, 2012):

'Per què no hi ha gats policia?', perquè em fascina això de la unitat canina. Fixa't que a la duana d'Andorra tenen un gos per a ensumar bitllets. Sí que els troba, però no té la capacitat de distingir-ne el valor econòmic. I m'agraden mot els gossos.

'Elemental, estimat Joan', que és una mostra de la col·lecció de Joan Proubasta sobre Sherlock Holmes. Holmes és un personatge fascinant, que és capaç de sobreviure a totes les versions, per més sorprenents i insòlites que siguin. El personatge sempre en surt intacte.

'Ben dins del cervell', perquè m'agrada llegir coses de ciència, i ara la neurobiologia avança molt ràpidament, però tot just comença a explorar el cervell. És com els primers cartògrafs, que tot just dibuixaven la línia de la costa.

'Grècia', amb Petros Màrkaris, Premi Pepe Carvalho d'enguany. A Grècia, hi passen moltes coses; segur que la visió de Màrkaris és interessant. Sóc dels qui creuen que un bon novel·lista pot explicar millor la situació d'un país que no pas un centenar d'articles al diari.

'Musclos i signatures', és un final molt adient per a la BCNegra. Està molt bé el contacte amb el lector i, si a més, hi ha musclos i vi blanc, encara millor.

Sebastià Bennasar, autor de 'Pot semblar un accident' (Meteora, 2011), un assaig literari que estudia per primer cop la novel·la negra catalana contemporània i de '501 crims que has de conèixer abans de morir' (Ara Llibres); i ha publicat recentment 'La mar no sempre tapa' (Editorial Moll, 2011):

'Detectant detectius', exposició sobre la revista Gimlet a la biblioteca Jaume Fuster. 'Gimlet' fou una publicació importantíssima, per ventura la millor sobre el gènere negre. Redescobrir-la i sobretot escoltar un savi com Jordi Canal i els protagonistes de l'època pot ser una gran activitat.

'Collita en català', la recoman perquè ja toca començar-nos a creure que els nostres escriptors de novel·la negra són bastant millors que tota aquesta invasió nòrdica amb dièresis damunt les as. A més a més, la taula és moderada pel gran especialista en el tema, Àlex Martín Escribà, que segur que sabrà treure partit de les confessions habituals de veterans com Jordi de Manuel i de debutants en el gènere.

'Les col·leccions necessàries'. Si la Cua de Palla, fundada per Manuel de Pedrolo, no hagués existit, molt possiblement la BCNegra no se celebraria. La col·lecció fou la millor de l'estat espanyol durant molts d’anys i possibilità, després, la Negra de la Magrana, que durant deu anys publicà molt bones novel·les negres en català i d'autors dels Països Catalans. Ara neix Crims.cat i comença amb un tàndem potent, Andreu Martín i, sobretot, l'autor més sensacional d'aquests darrers anys, Agustí Vehí. Escoltar-lo és sempre una delícia i un privilegi.

'Personatges poc habituals'. No està bé parlar de l'acte en què tu intervens, però no seria just deixar fora de la recomanació dos escriptors fora de sèrie: Pau Vidal i Albert Villaró. Tant l'un com l'altre han fet un tomb radical i fonamental en la novel·la negra escrita a casa nostra, que pot ajudar a explicar l'èxit que té a casa nostra. Si Guardiola fitxàs escriptors ells serien titulars indiscutibles.

'I Congrés Internacional sobre Vázquez Montalbán'. Les activitats en paral·lel a la BCNegra sempre són molt interessants i enguany hi ha 'La vampira del Raval' com a espectacle musical i, sobretot, aquest congrés sobre el pare de la novel·la negra mediterrània, però a més a més escriptor de múltiples gèneres i un dels homes més interessants i lúcids, que està molt bé de recordar, i més en forma de congrés. La BCNegra és un festival que no deixa de banda la faceta formativa, cosa que es nota en actes paral·lels com aquest.

Llach explica: 'Si al 2007 quan em vaig retirar m'haguessin dit que escriuria una novel·la, n'hagués fotut a riure. (…) El que va passar és que vaig començar a llegir. Va ser el plaer de retrobar-me amb la lectura. Tot el que va passar després fou atzar: A finals del 2008 o principis del 2009 un amic em va dir: 'M'hauries de fer un guió'. I jo no sé perquè li vaig dir que sí. I em vaig posar a escriure i em va entrar una mena de ganes d'explicar coses… I vaig començar així, sense adonar-me'n.'

'És una història que no existia ni tan sols en el meu imaginari. Es parla de la guerra, segurament perquè sóc una persona de la postguerra, de l'any 1948, i sempre he estat en contacte amb gent de la guerra i també vaig entrar en contacte amb el món de l'exili quan vaig ser a París. Als primers anys de la meva joventut me'n donava compte que la gent que m'havia precedit havien viscut unes circumstàncies espantoses, riquíssimes i al mateix temps apocalíptiques. És un llibre d'amor a aquesta gent, a aquells que van partir la guerra i l'exili i que no van deixar de lluitar mai'. Aquest és el gran rerefons de la novel·la.'

Els quatre protagonistes neixen al 1920 al barri de la Barceloneta, un espai propi dins de Barcelona. Llach no hi ha viscut mai però en té un imaginari propi: 'La meva 'tata' era de la Barceloneta, nascuda al carrer del mar. Ella m'explicava moltes batalletes d'aquest temps. M'agradava aquest barri, que és un món molt especial dins de Barcelona i té la presència del mar.' En l'obra té una presència important l'anarquisme, perquè per Llach el moviment llibertari és molt creatiu, 'perquè feia de la cultura una arma primordial'. I també hi apareix l'Escola del Mar, 'una aventura de Pere Vergés que hauria de ser d'obligat coneixement'. I també hi apareix el poeta Joan Salvat-Papasseit. Quan se li pregunta per la presència de poeta, Llach diu: 'Quan escrius fas els teus agraïments i deixes les teves senyals.'

'Fins aquí el què', diu Llach en un moment donat de la gravació. I afegeix: 'I després va venir l'experiència d'intentar refinar el com, que va ser un procés meravellós, un procés d'aprenentatge que em sedueix completament.' D'aquest procés d'edició n'hem parlat amb l'editor del llibre, Jordi Cornudella, que comença dient: 'La novel·la ha sortit bé perquè estava bé d'entrada: la història té molta força i l'estructural'estructura està molt ben plantejada. No sembla una novel·la d'aficionat a escriure. M'arriben moltes novel·les de gent que un cop jubilada es posa a escriure. No és el cas d'en Lluís Llach.'

Continua Cornudella: 'Ja es veia que era un llibre amb moltes possibilitats. Hi havia és clar força coses a pulir, coses pròpies d'una persona que no ha escrit mai una novel·la. Però, sortosament, l'any passat a la Processó de Verges es van trobar en Lluís Llach i l'escriptor i crític Lluís Muntada. Un li va comentar el projecte literari, l'altre li va proposar de mirar-se la novel·la, i li va fer de lector-corrector de la novel·la. Arran dels suggeriments del Muntada, en Llach s'hi va tornar a posar, hi va treballar moltíssim seguint les seves observacions, d'altres pròpies, i al final amb mi va pulir encara alguns temes d'estil i de coherència.'

'Com a editor, aquesta és la feina més divertida del món, si la novel·la s'ho val i hi ha sintonia amb l'autor. En Llach hi ha una cosa que només he trobat en els escriptors de debò en vint-i-cinc anys d'ofici: valoro que no es tanqui en banda, que no vagi a la defensiva amb el seu text ni confrontació. Els autors que valen la pena són els que es prenen aquest procés com un aprenentatge. Aquesta disposició a aprendre (que no vol dir assumir el paper d'alumne) a escriure novel·les em fa pensar que aquesta no serà l'última. En Llach té moltes ganes d'explicar coses i té coses per explicar.'

El Consell de Mallorca ha declarat el 2012 Any Alcover, en contradicció flagrant amb l'agressió social i política constant (també dins el PP) del govern Bauzá contra la llengua.

El paper de Moll en la difusió de l'obra d'Alcover

Francesc de B. Moll va ser el principal col·laborador d'Alcover i es va dedicar a publicar tota la seva obra. L'editorial Moll, a través d'un comunicat, recorda l'obra d'Alcover: 'L’Editorial Moll ha esdevingut el vehicle privilegiat per a la difusió de la immensa obra d’Antoni M. Alcover, en els seus dos vessants. D’una banda, els textos sobre matèria lingüística: la Lletra de convit, amb què cridava a tots els catalanoparlants a participar en la tasca d’arreplega de materials per al DCVB; el Diari de viatges, on conta els periples que féu ell mateix per recollir el parlar col·loquial de tot el domini lingüístic; la Crònica de l’Obra del Diccionari, que dóna compte dels progressos en la constitució dels materials per a la seva redacció i la Doctrina sobre la llengua de les Balears i de València.

 
Capítol a banda mereix el DCVB, l'obra magna de la filologia catalana, iniciada per ell i redactada per Francesc de B. Moll, amb la col·laboració de Manuel Sanchis Guarner i Aina Moll Marquès. Es tracta de l’inventari lèxic i etimològic de la llengua catalana antiga i moderna, dialectal i literària en 10 volums, 9.850 pàgines i 160.000 articles, en els quals s’hi poden trobar definicions, localització geogràfica dels vocables que no són d'ús general, documentació escrita dels mots amb cites dels textos literaris on apareixen usats, transcripció fonètica per dialectes, nòmina dels intensius (augmentatius i diminutius) i sinònims de cada mot, notes de cultura popular  (refranys, cançons, danses, llegendes, supersticions, costums, eines d'arts i oficis) i etimologia. Enguany se celebra el 50 aniversari de la publicació del darrer volum de la primera edició.
 
Són també d’interès lingüístic l’Epistolari d’Antoni M. Alcover (19880-1931) un CD interactiu amb més de 15.000 documents i Tomàs Forteza i Antoni M. Alcover. Història d’una amistat (1880-1898), llibre sobre l’epistolari entre els dos lingüistes, elaborat, com el CD suara esmentat, per Maria Pilar Perea.

D’altra banda, cal esmentar l'edició de les Rondaies, que l’acrediten com un folklorista de primer ordre i un escriptor excepcional. Al costat de les rondalles, tot i que menys conegudes, cal assenyalar els dos volums de Contarelles, breus narracions de caire moralitzador que retraten una pagesia mallorquina fortament idealitzada, i Ses matances i les festes de Nadal, una descripció minuciosa d'alguns aspectes del folklore mallorquí.

Any Alcover

El primer acte institucional de l'Any Alcover s'ha fet a Manacor, amb la inauguració, pel batlle, d'una biblioteca dedicada a mossèn Alcover. Comprèn uns 800 volums, que és la compilació d'una part del seu llegat.

El llegat inclou llibres de la seva biblioteca personal, cartes, material de les rondalles i l'hemeroteca. La biblioteca es divideix en quatre categories de documentació diferenciada. D'una banda, obra i originals del mateix Alcover; documentació relacionada; material referent a les rondalles, i altres documents i llibres que integren el seu llegat. La directora del centre, Magdalena Gelabert, destaca que bona part del fons d'aquesta nova biblioteca prové de l'herència de Catalina Riera Alcover, neboda del filòleg, que l'ajudà a ordenar les cèdules del diccionari. L'any 2006, Patrimoni comprà el fons que tenia per donar-lo a la Institució. Entre aquest, 'hi trobam molt fons religiós, però també llibres molt antics, com primeres edicions d'obres de Ramon Llull i altres del segle XVII', informa el Diari de Balears.

El batlle de Manacor, Antoni Pastor (PP), que va inaugurar el centre, va dir: 'No us pareix que el millor homenatge que li podríem fer després de 150 anys és respectar la seva feina i continuar-la?' Alcover va treballar per la llengua des d'una perspectiva integradora de tot el territori lingüístic català. El seu diccionari contenia totes les formes lingüístiques, antigues i modernes, parlades i escrites del català. Però les declaracions que féu Joan Rotger, vice-presidente de Cultura del Consell de Mallorca, en relació amb la contradicció del Consell indiquen una clara manipulació dels principis lingüístics d'Alcover. Rotger va declarar al diari Hora Nova: 'La celebració de l'Any Alcover encaixa perfectament amb la nostra política lingüística, que promou el català de Mallorca, que és el mallorquí.'

Imma Monsó és d'aquells que no entrarien mai en una travessa per a guanyar el Premi Ramon Llull. És una autora valorada per la crítica, que ha guanyat uns quants premis, la majoria per obra publicada, i que ha estat fidel a una mateixa editorial, la Magrana, des de fa una dècada. Va debutar el 1996 amb 'No se sap mai' a Edicions 62 i seguint les passes dels editors Oriol Castanys i Anik Lapointe, quan van passar a RBA/la Magrana, Monsó va començar a publicar-hi. Però ara Oriol Castanys ja no és a l'editorial i Anik Lapointe es dedica a unes altres coses dins RBA. Per això Monsó ha decidit començar una etapa nova i presentar-se al Premi Ramon Llull, amb una motivació que va més enllà de la dotació econòmica: 'Em fa molta il·lusió que la novel·la es tradueixi al francès.' (L'obra guanyadora també es publica en espanyol i en francès).

Com un arbre rabent, arrelat dins del vent

'Si hagués de posar una cita al davant del llibre, hi posaria el verset del 'Bestiari' de Pere Quart, que m'agrada molt i diu: 'Com un arbre rabent, / arrelat dins del vent.' Perquè la dona veloç està arrelada al vent, que és una manera de dir que és una dona desarrelada. La novel·la també retrata una família, m'agrada retratar famílies, perquè al si de cadascuna hi ha molta cosa no dita. I ella, amb la seva família, no parla el mateix llenguatge i té desavinences importants amb el seu pare i el seu germà, sobretot. Però, per ella, la importància de la família té una dimensió extraordinària.'

I per què corre la Nès (que ja té un nom escurçat perquè es pot dir més ràpid)? 'Doncs perquè la vida d'avui, la vida urbana, ens porta a córrer. I si ets dona, has d'imprimir-hi encara un plus de velocitat. Ella és psiquiatra, no té fills (això li donaria un plus de serenitat) i no troba mai ni un minut de temps lliure. Té una percepció distorta del temps, potser perquè aquesta distorsió és la que impera en el temps que corre. Però la distorsió també està en ella mateixa, que viu al límit del trastorn.'

La tragèdia: el badoc que no sap badar

'La dona veloç ha d'anticipar-se a tot. El seu lema: com més aviat millor. Aquesta rapidesa té un prestigi immerescut en la societat actual. Però en el temps que corre aquesta actitud es premia, i a la dona veloç, li reporta un cert èxit. I, tanmateix, suporta la tragèdia de ser una dona amb vocació de lentitud, de contemplació de poeta, de badoc que no sap badar.'

Monsó abandona la ficció per reflexionar sobre la realitat: 'Vivim una època en què el temps se'ns escapa de les mans, la immediatesa ho domina tot i és a l'arrel dels mals ètics i econòmics. Paul Virilio parla de la supremacia del temps sobre l'espai, i de com dificulta la nostra existència, si no t'hi adaptes, i si t'hi adaptes, en pagues un preu molt alt. Internet hi té un paper important, en aquesta realitat, que és una realitat duplicada. Segons Virilio, en aquesta societat que es diu globalitzada, l'única cosa que hem globalitzat és el temps, el temps real. Hi ha una certa dictadura de la velocitat al límit. I aquesta velocitat simplement ha produït un accident. Perquè, si no som conscients de què hem perdut, no podrem entendre mai què hem guanyat en aquesta època ultraràpida.'

El jurat ha valorat d'una manera especial els personatges de la novel·la. Segons Emili Rosales, 'són uns personatges fascinants, de gruix, i que es van desenvolupant de cap a cap de la novel·la, fins a sorprendre'ns.' I Monsó comenta: 'Sí, sempre em diuen que són peculiars els personatges de les meves novel·les. No ho sé. Potser perquè sovint poso en escena personatges al límit de la neurosi.'

Imma Monsó diu que al final de la novel·la aquest viure al límit infligirà a la protagonista unes conseqüències devastadores, que ni l'autora no havia imaginat. Tanmateix, com en totes les seves novel·les, 'La dona veloç' conté molta ironia fina i molta comicitat.

L'autora no ha volgut deixar de reivindicar la lectura: 'Mentre escrivia el llibre vaig pensar molt en una dita que repetia sovint la meva mare: 'l'escriure em fa perdre el llegir'. No es referia ni al llegir ni a l'escriptura, volia dir que les coses urgents fan perdre la dedicació a les coses importants. Però m'he adonat que també es pot llegir en sentit literal: reivindicar el llegir, llegir el text i no l'hipertext, que sempre és una lectura de saltimbanqui. I que en temps de crisi, de desànim i de conductes poc exemplars, la lectura és un refugi i un paradís.'

Raons que rimen (Víctor Pàmies): 25 anys sense J.V. Foix

De lector a escriptor (Jesús M. Tibau): Llegint Foix, el millor homenatge

Diari d'un llibre vell (Xavier Caballé): Un poema de J.V. Foix al 22@ de Barcelona

Plagueta de bord (Biel Mesquida): remoc records (j.v. foix su-qui)

Josep Bargalló: J.V. Foix: tres sonets i sis homenatges

De més verdes en maduren (Rosa Lizandra): Raó i Follia. 25 anys sense Foix

El pèndol de petites oscil·lacions: Érem tres, érem dos, era jo sol, érem ningú: J. V. Foix

M’exalta el nou i m’enamora el vell (Núria Vives): Homenatge a J. V. Foix

Provisionals: Foix, el poeta en llibertat

Els dies i les dones (David Figueres): J.V. Foix: Tot muda i tot roman

A 'Homes d'honor' Bosch ordeix tres trames: Dani Santana mena un programa televisiu d'entrevistes i d'investigació. En aquest context investiga què va passar realment en l'incendi del Gran Teatre del Liceu, al cap de quinze anys del fet; entrevista en exclusiva Tuzza Talese, una siciliana que ha destapat els secrets de la Cosa Nostra i que és en el punt de mira de la màfia (mort certa, hora incerta); i investiga la història de Manuel Negrier, pare de del batlle de Barcelona, un heroi del país, que no ho és tant, durant la guerra i l'exili.

Per Bosch, aquestes tres trames tenen la por en comú: 'La por fa moure tots els personatges de la novel·la. Hi ha molta por, por de perdre la vida, por de Santana de conèixer-se a si mateix i de no agradar-se prou, por de perdre allò que tens…'. També s'hi parla de la relació entre periodisme i poder, d'allò que no es veu a la televisió, de l'ofici de periodista, amb la ciutat de teló de fons.

El punt de partença de la novel·la

Bosch ha explicat en una conferència de premsa que un matí que feia temps per anar al Palau de la Generalitat, llegia el diari en un pedrís de la plaça del Rei. En aquestes, se li va acostar un home d'uns seixanta-cinc anys que li va dir que ell era treballador del Liceu i que era a l'escenari el dia que es va cremar el teatre. Li va explicar que les coses no havien pas anat com s'havia explicat. Tot seguit l'home li va demanar que no en fes res. Però aquest és el motor de la segona novel·la, en què Bosch reprodueix aquesta versió sense que l’hagi pogut confirmar ni hagi tornat a veure aquell home.

Com ha canviat la Barcelona de la primera novel·la en relació amb la segona? Per Bosch, 'Se sabrà tot' se situa al final de la bombolla immobiliària, que n'és un dels motors, amb una presència molt viva del Raval. A 'Homes d'honor', Barcelona ja es troba en plena crisi i l’acció se sirua, sobretot, a la Rambla i a la plaça de Francesc Macià.

Proa fa un llançament de 13.000 exemplars de la novel·la. L'editor, Josep Lluch, la defensa dient que 'Homes d'honor' aprofundeix en els recursos del gènere d'intriga i en l'interès per la realitat, per l'ara i ací.

Què ha volgut millorar Bosch en relació am la primera novel·la? Diu: 'Ara un parell de capítols els hauria escrits d'una altra manera. I malament, rai, si et penedeixes d'una sola frase escrita. Això, a mi, em trasbalsa. En aquest sentit, 'Homes d'honor' em penso que és més rodona.'