—Parlant de llibre digital, on som?
—D'àmbit espanyol, ens movem en un mercat que s'acosta als cent milions d'euros (aquesta xifra no inclou les escoles, solament les llibreries digitals). No tenim dades de consum per territoris, però, quant a Catalunya, puc aventurar-me a dir que, així com el llibre digital va començar a funcionar abans en català que no pas en espanyol, també diria que el consum és una mica superior a Catalunya. Deu rondar els 20-25 milions d'euros l'any. Si comparem aquesta xifra amb la facturació total del llibre (360 milions d'euros l'any a Catalunya --a Espanya, 1.800 milions d'euros), puc dir que el llibre digital és a Catalunya un 5% de la facturació.

—I què en penseu?
—A Catalunya l'activitat del llibre electrònic va començar el 2009, amb l'aparició de la plataforma Edi.cat i, mesos després, de Leqtor, i vuit mesos més tard, de Libranda (a Espanya). I fa menys d'un any que han arribat els nous operadors internacionals: Amazon, Apple, i ben aviat arribarà Google i, un moment o altre, també s'hi posarà Telefònica…

—Si solament fa tres anys que aquí va començar el llibre digital, us sembla bo el negoci del llibre digital? No va massa a poc a poc?
—Depèn. Si el compares amb el dels Estats Units, potser sí que va a poc a poc, però ells tenen de cinc anys d'avantatge a deu. Tot i amb això, la facturació del llibre digital no arriba al 10% de la facturació total. En canvi, si mirem les xifres de França o d'Itàlia, veiem que són molt similars o pitjors que les nostres.
Amb cinquanta anys Edicions 62 ha construït un catàleg de cinc mil llibres d'uns dos mil quatre-cents autors. Oferir al lector tot aquest catàleg en edició digital vol un cert temps. Amb les novetats és més fàcil, però amb els llibres de fons pensa que fins l'any 2000 es treballava amb fotolits. Al Grup 62 ara tenim més de mil llibres digitalitzats, d'un total de dotze mil.

—Fa un mes va tancar la distribuïdora de continguts digitals 36L Books, propietària de la llibreria d'e-books Leqtor. El conseller delegat, Josep M. Terré, en unes declaracions a VilaWeb, atribuïa el fracàs a la poca oferta de continguts. O sigui que passava la responsabilitat als editors.
—Una distribuïdora digital com més oferta tingui més bé funcionarà, és clar. Però en el cas de 36L Books, em sembla que el problema és que no van calibrar bé la velocitat a què es concretaria el mercat del llibre digital. És clar, s'han dit moltes coses sobre això: a la Fira de Frankfurt deien que en qüestió de cinc anys desapareixeria el llibre de paper. Però la velocitat és una altra.
A Alemanya cada lector de llibres digitals fa una mitjana de vint descàrregues l'any (que vol dir vint llibres adquirits). A Catalunya, la mitjana de descàrregues per dispositiu és de 2,8 llibres l'any (0,7 descàrregues per trimestre). 

—Som lluny d'Alemanya...
—És clar. Per molts motius.

—Segons Enric Faura, d'Edi.cat, la venda del llibre digital no arrencava per tres raons: perquè el model de negoci encara no s'ha definit i tothom experimenta; per la pirateria; i perquè hi ha una guerra per a imposar el model de dispositiu estàndard.
—L'experimentació no crec que alenteixi el procés. El llibre digital és un projecte de consolidació que tendirà a créixer. I encara que és d'ús més masculí que no femení (contràriament al llibre imprès), i que té usuaris més joves que no pas grans, també és transversal: s'ha normalitzat en totes les franges de la societat.
L'únic condicionant no resolt, que sí que condiciona el mercat del llibre digital, és que amb un clic no accedeixes al llibre. Però això ben aviat es resoldrà. Tots els qui som en el negoci digital (editors, llibreters, plataformes…), col·laborem per aconseguir aquesta facilitat. Hem de poder facilitar i fidelitzar la compra.

—I la pirateria?
—Una part de la diferència de resultats entre Alemanya i Catalunya està en la compra sense pagar. Sabem que el consum de llibres digitals és més gran que no el que registrem. Però de mica en mica s'anirà ampliant. Ben aviat les biblioteques tindran préstec digital. I s'ha de construir la infrastructura perquè el lector tingui, amb el llibre digital, les mateixes facilitats, o més, que té amb el llibre de paper.

—Diríeu, doncs, que les llibreries es ressituen? Fa uns quants mesos es parlava de la gran desaparició de les llibreries tradicionals.
—Les llibreries estan disposades a intentar-ho. Als llibreters, els ha costat una mica entrar en el món digital (amb excepcions importants, val a dir), però em fa l'efecte que tenen ganes d'aportar les seves capacitats a la distribució del llibre digital.
Però també hem de veure que s'ha començat per la part menys arriscada de l'edició digital, que és la de transformar digitalment les novetats literàries que apareixen impreses. Però aviat començarem a veure propostes digitals que no són necessàriament deutores del paper i que aprofiten totes les possibilitats de la tecnologia. L'oferta de llibres electrònics va molt lligada al paper encara. Però els editors ens hem d'esforçar per oferir els llibres que el suport permeti. I això és una inversió gran, tenint en compte el consum d'ara, però estic convençut que cada vegada es faran més llibres digitals. Al Grup 62 ja hem començat a treballar en aquesta direcció amb el portal Lecturanda, que ofereix recursos digitals destinats a les escoles, que complementen la lectura del llibre.
Cada vegada estic més convençut que no hi ha un lector de paper i un lector de digital. El lector en certs moments, i per a certs continguts, preferirà un llibre digital, i en uns altres, el llibre de paper. A mi, ja em passa: quan viatjo, a l'avió, m'estimo més el llibre digital, però a casa, el llibre de paper.

—Adaptar-se a les necessitats del lector és un punt de partença nou per a l'editor…
—El Grup 62 va començar fa un any l'edició a demanda dels volum de l'Obra Completa de Josep Pla. Ara ja tenim cent títols disponibles que es poden comprar a demanda. Això és un canvi: el lector ha de decidir si un llibre es reedita o no, i com el vol, si imprès o digital. I d'aquesta manera evitem omplir magatzems de llibres que s'acaben fent malbé. El món del paper també pot aprofitar els avantatges del suport digital. Hem de facilitar la compra al lector, encara que sigui d'un exemplar únic. Anem cap a una seducció del lector i ens hem d'adaptar a les seves noves maneres i gustos.

—El llibre digital permet noves formes d'edició i potencia l'autoedició. Un exemple: Andreu Martín ha creat un segell i hi va posant tots els seus llibres en edició digital. Les editorials no li volen reeditar l'obra i s'ha decidit a fer-ho ell.
—L'editor també ha d'afavorir l'autor i les seves necessitats, fer alguna cosa de valor per a l'autor, perquè sinó tirarà per l'autoedició. De totes maneres, emplaço a valorar un llibre que segueix tot el procés editorial al costat d'un llibre autoeditat. 

—Fa poc l'editor de Bromera, Joan Carles Girbés, en un article a la premsa, denunciava una certa bombolla del llibre electrònic: es parla d'augment, es donen tants per cent, però s'amaguen les xifres reals de vendes, perquè són molt minses. Ens podeu donar xifres de vendes?
—Mira, aquest últim any el nostre llibre en versió digital més venut és 'Jo confesso' de Jaume Cabrer. N'hem venut un miler de descàrregues, contra 60.000 exemplars en paper. La descàrrega val 19 euros, i el llibre imprès, 27.

—Aquí la proporció és considerable, però potser el lector espera que la descàrrega sigui més barata. A banda l'IVA, que és del 18% per al llibre digital, què ho fa que el llibre digital sigui tan car?
—Editar un llibre digital costa diners, adaptar-lo a les llibreries, la protecció de l'arxiu… És més barat, però té un cost. Es podria abaratir traient-ne l'efecte de l'IVA. La diferència ara és d'un 30% aproximadament. En les novetats és del 20% i en els llibres de fons pot arribar a ser del 80%. Ara, quan la demanada pugi, els preus baixaran. El sector digital no va ample; encara avui és un negoci amb pèrdues. Ara, tots confiem que recuperarem l'esforç que hem fet. Crec que, rendible, ho començarà a ser d'aquí a cinc anys.

—I no podria sorgir una bombolla del llibre digital?
—Depèn de qui interpreti les dades: si les dóna un llibreter digital, defensarà els nombres en creixement; si les dóna un llibreter que només ven llibres de paper, dirà que no es pot viure de les vendes del llibre digital. Crec que estem condemnats a entendre'ns: com més s'ajudin tots dos suports més lectors i més lectures es faran. Perquè cal recordar que el 10% de compradors de llibres expliquen una tercera part del negoci editorial, tant a Espanya com a Catalunya. I allò que no podem fer és perdre aquests lectors.

—Fins a quin punt la crisi fa trontollar el sector editorial?
—La crisi no és aquí de la mateixa magnitud que en alguns altres sectors. Ara, certament, aquests últims tres anys hi ha hagut una caiguda del 20% de la facturació. La cosa ha anat així: el gener del 2012 va caure un 1%; el febrer, un 8%; el març, un 23%; i a l'abril, amb Sant Jordi, pràcticament no va caure. Sortosament, les vendes per Sant Jordi van anar bé, es van recuperar un 25% en relació amb l'any passat. Aquest Sant Jordi ens ajudarà a salvar l'any, però no sabem què passarà al segon semestre.

—L'última aventura de llibre digital que s'acaba de presentar és Barcelona ebooks, una iniciativa de Roca Editorial i Open Road, per a traduir llibres a l'anglès, vinculats amb la ciutat, i vendre'ls al mercat anglosaxó.
—Nosaltres hi aportem contingut i, en alguns casos, la traducció del llibre. Volen explotar aquest nínxol, sobretot al mercat nord-americà. És una manera d'afavorir les traduccions i la venda al món anglosaxó. Aquest és un altre servei que les editorials podem oferir als autors.

Damiano s'aproxima a la vida de Miquel Barceló des de la seva experipència. I el lector descobreix Barceló al mateix compàs que l'autor, que no dóna res per sabut, que relata els fets i també les sensacions i les contradiccions que li suscita. I ho fa amb un cert to naïf, perquè no s'acaba de creure el que li passa. Al mateix temps, Damiano no defuig les debilitats d'aquest artista excepcional. És la manera que troba d'equilibrar i matisar l'admiració que li suscita , fet que dóna valor al relat.

Michel Damiano ha passat per Palma i per Barcelona per presentar el llibre, i ha explicat el que segueix:

'Al principi no pensava pas escriure una biografia sobre Barceló, hauria estat absurd. Tot el procés s'ha donat d'una manera més natural. En principi, l'assaig crític que havia d'escriure no l'havia de llegir ningú. Però va passar que vaig començar a conèixer gent propera a Barceló, amics com el galerista Artur Ramon fill o Toni Amengual, el seu ajudant durant molts anys. Vaig començar a conèixer el caràcter del Miquel, i aprendre de la seva vida em permetia aprendre més sobre la seva obra.'

'Un dia, conversant amb Javier Mariscal, aquest em va preguntar si havia conegut en Miquel en persona. «Ara li truco», va decidir. I li va dir: «Aquí hi ha un noi americà fantàstic que es diu Miquel que em pregunta sobre la teva vida i coses així. El paio ho sap tot de tu. Te'l passo un moment perquè li diguis hola.» I me'l va passar i en Miquel em va demanar quins plans tenia. Li vaig explicar qui ja me n'anava d'Espanya però que tenia la intenció de continuar la investigació l'any següent, vaig explicar-li. «D'acord. Per què no vens a la inauguració de la cúpula de Ginebra?». Sis mesos després vaig arribar a Ginebra, va ser la primera vegada que el vaig conèixer.'

'Més tard, en Miquel em va convidar a estar-me un temps en un pis del seu gran taller de París i em va deixar llegir els seus quaderns dels últims trenta anys. Ningú no els havia llegit abans. I em va posar en contacte amb tothom: amics, família i també amb els seus enemics. Aleshores em vaig adonar que tenia material suficient i de qualitat com per escriure un llibre sobre en Miquel Barceló. Ell sempre s'ha pres molt seriosament el meu projecte.'

'El procés d'acostament és interessant, el vaig viure com quan un adolescent s'adona que els seus pares també tenen debilitats. En Miquel té les seves debilitats, és humà! I descobrir això va xocar, però vaig arribar a acceptar-lo així, i per això l'he pogut conèixer millor. Em vaig fer el propòsit de no mitificar-lo. A mi no m'interessava mitificar-lo, i a ell no li fa falta. En Miquel és excepcional, però també és una persona normal i d'això calia parlar-ne.'

'La meitat del material que apareix al llibre diria que és inèdit. Perquè llegir els seus diaris és tenir accés als seus pensaments. Trobo interessant el relat del procés de treball de la capella de Sant Pere de la catedral de Mallorca. També aporto molta informació sobre la relació amb el seu pare, que al principi era molt reaci al fet que el seu fill es dediqués a la pintura. Quan en Miquel va començar a guanyar diners amb els quadres, el seu pare es pensava que s'havia convertit en un traficant, no podia ser que guanyés tants diners amb aquelles pintures. Però quan en Miquel es va casar, el seu pare va canviar, fins a convertir-se en el seu fan número u.'

'He explicat moltes debilitats, però no totes les que he conegut. He parlat molt de les dones, que és un tema delicat en la vida de Barceló. Però crec que sense parlar de les dones no es pot entendre en Miquel. Ara, ho he fet amb molt de compte, posant allò que penso que és rellevant.'

'En Miquel ha llegit el llibre. El primer esborrany li vaig donar una nit, a la matinada, després d'un sopar. L'endemà em va trucar i em va dir: «M'he passat tota la nit llegint el llibre. Hem de parlar». Glups. Quan ens vam trobar em va sorprendre molt la seva reacció. Va afrontar el llibre com una obra literària i no com un llibre que parlava d'ell. Els seus comentaris no tenien la intenció de censurar sinó que em va suggerir millores literàries. Em va fer veure problemes de ritme, etcètera. En Miquel és un gran lector.'

'Ell volia que sortís bé el llibre, per això em va donar tota mena de facilitats, i també va insistir que anés a l'Àfrica. Una vegada en Miquel va comparar la nostra relació amb la que tenien Mark Rothko i la jove Dore Ashton. En Miquel estava interessat en la perspectiva d'algú jove que escrivís sobre la seva vida.'

'El títol, «Perquè la vida no basta», neix d'una frase que em va dir la seva dona, la Cécile Franken: «Sempre té molta gana, menja molt i mai no en té prou». En Miquel té fam de coneixement per això la seva experiència de la vida és tan intensa. Els que el coneixen parlen d'un caràcter vampíric. La seva dona diu que ell no vol fer mai mal a ningú, però sense voler xupa l'energia dels altres. I al mateix temps, en Miquel és tan seductor que tothom hi vol estar a prop, i sempre en volen més d'en Miquel. I gairebé tots acaben decepcionats, perquè no en tenen mai prou tampoc, i si ell hagués d'atendre tothom qui el reclama no tindria temps per pintar. Diuen que de jove ja tenia aquest magnetisme.'

'Des que vaig acabar el llibre que no havia tornat a veure en Miquel fins que la setmana passada ens vam trobar a Nova York. No estava segur que volgués continuar tenint contacte amb mi. Però ara sé que sí, que ens veurem de tant en tant. Jo tinc ganes d'escriure en anglès sobre en Miquel, perquè tingui una presència al meu país. Abans la tenia, ara ja no. I en Miquel vol tornar a tenir presència a Nova York. Aquell dia li vaig portar el llibre ja editat. Em va dir: «Ja el tinc.» I jo: «Bé, però aquest te l'he dedicat.» I ell: «Ah!, així aquest el guardaré.»

Resumint, hi ha cinquanta-un col·laboradors, entre els quals Miquel Adam, Teresa Amat, Carles Hac Mor, Jordi Lara, Carles Miró, Lluís Muntada, Víctor Nubla, Manel Ollé, Vicenç Pagès Jordà, Jordi Puntí, Martí Sales, Màrius Serra, Joan Todó, Tina Vallès, Pau Vidal...

L'escriptor Francesc Serés demana als fundadors i editors de la revista, Anna Costa i Guillem Miralles: 'Després d'aquests deu anys, què us ha sorprès més?' La resposta és un bon resum dels mèrits i de les peripècies d'aquests primers deu anys de Paper de vidre:

'Sense cap mena de dubte, el que més ens ha sorprès i satisfet són les moltes complicitats produïdes sense que haguem forçat res. Tot s'ha esdevingut amb naturalitat, guiats per l'atzar ('az-zahr', ètim àrab de 'atzar', diu Pau Riba a 'Al·lolàlia', significa 'dau'). I aquesta sintonia, l'hem trobada tant amb escriptors o artistes consolidats com amb gent que, igual que nosaltres, començava a remenar la cua en aquest món de les lletres als marges o iniciava algun projecte personal.'

'En el primer número, s'hi incloïen, sobretot, textos de gent de Terrassa, d'on som nosaltres, i un pròleg de Màrius Serra. Ràpidament vam trencar el tel de ceba d'aquest primer cercle i va començar a entrar-hi més gent, amb què es va evitar el perill de convertir-nos en una proposta endogàmica. Això es va produir, en bona part, gràcies a la facilitat de propagació de tota proposta a internet, oimés tenint en compte que fa deu anys tot el que s'abocava a la xarxa semblava tenir un caràcter innovador pel sol fet de ser-hi.'

'Ens vam conèixer amb la gent que freqüentava el dimecres el bar Horiginal, per exemple, i especialment: l'Ester Andorrà --que impulsava Labreu Edicions, amb qui vam editar el primer llibre--, el Pedrals, el Ferran Garcia, el Miquel Adam, el Joan Todó, el Roger Puig --que ja ens coneixia, que és terrassenc-- i la revista va començar a consolidar-se. A més, gairebé tots els escriptors o artistes consolidats a qui ens acostàvem ens rebien amb els braços oberts, ens ajudaven i animaven, i hi sintonitzàvem ràpidament.'

'Al mateix temps que començava el Paper de vidre, esclatava el món dels blocs. I per afinitat personal, va començar a formar-se una mena de consell assessor informal i virtual de la revista que encara ara es manté, format per tres grans referents de la blocosfera independent catalana d'aquell temps: la Teresa Amat, el Carles Miró i la Tina Vallès.'

'I la revista, als quatre anys de vida, després d'un creixement ininterromput, va viure moments d'incertesa perquè els qui la vam endegar vivíem un altre creixement, el familiar. I va ser llavors que, com àngels caiguts del cel, la Tina Vallès i el Xavi Simó, es van oferir a col·laborar amb nosaltres, com a coeditors de la revista. Van ser dos anys de col·laboració intensa en què vam renovar la pàgina web, vam començar a fer especials temàtics, ens vam obrir encara més i vam fer entrevistes que ens havien de marcar els anys següents.'

David Figueres va iniciar l'homenatge popular amb un apunt al seu bloc. Deia: 'Considerat com un dels intel·lectuals catalans més importants del segle XX i autor d'una obra poètica que va trencar motlles i va influenciar a tota la poesia que es va escriure després, Ferrater no gaudirà de cap homenatge oficial en aquest aniversari.'

'Conscients que malgrat aquesta mancança, l'obra i la figura de Ferrater és vigent i estimada per moltes persones, us convido a tots aquells que tingueu alguna mena de tribuna o senzillament als que considereu que val la pena de recordar-se d'ell, que us uniu a aquesta celebració. Fem que el proper dia 20 de maig la veu de Gabriel Ferrater i Soler torni a fer-se present a la xarxa. Considerat com un dels intel·lectuals catalans més importants del segle XX i autor d'una obra poètica que va trencar motlles i va influenciar a tota la poesia que es va escriure després, Ferrater no gaudirà de cap homenatge oficial en aquest aniversari.

Conscients que malgrat aquesta mancança, l'obra i la figura de Ferrater és vigent i estimada per moltes persones, us convido a tots aquells que tingueu alguna mena de tribuna o senzillament als que considereu que val la pena de recordar-se d'ell, que us uniu a aquesta celebració. Fem que el proper dia 20 de maig la veu de Gabriel Ferrater i Soler torni a fer-se present a la xarxa.'

'Casa Inhòspita'

En un cas força insòlit, el 2008 van aparèixer, en cosa de poc temps, dues traduccions d'una mateixa novel·la: Bleak House, una de les obres mestres de l'escriptor anglès Charles Dickens, el gran cronista de l'època victoriana. La primera de les traduccions, Casa Inhòspita, es va començar a publicar per fascicles en un bloc de +Vilaweb, però va restar incompleta per la mort del traductor, Josep Tebé (Ponts, 1944 - Barcelona, 2010). La segona, El Casalot, es troba a les llibreries. VilaWeb, amb permís de la família Tebé, us ofereix de Sant Jordi a l'Onze de Setembre, fascicle a fascicle cada diumenge, la traducció de Josep Tebé en ocasió del dos-centè aniversari del naixement de Charles Dickens.

La traducció que us oferim vol fer reviure el gust i to de la publicació original, i és per això que la trobarem en fascicles a VilaWeb cada diumenge. L'original anglès es va publicar mensualment, com un fulletó, del març del 1852 al setembre del 1853. En el cas de la traducció, també respectarem les dinou remeses, que seran setmanals.

Any Dickens

La publicació de 'Casa Inhòspita' a VilaWeb, d'acord amb la família de Josep Tebé (i en règim Creative Commons reconeixement no comercial sense obres derivades), s'ha volgut fer coincidir amb la commemoració, enguany, del dos-centè aniversari del naixement de Charles Dickens (7 de febrer de 1812 - 9 de juny de 1870), un dels novel·listes més importants de la literatura anglesa. La majoria de les seves obres mestres es van publicar en fascicles mensuals o setmanals a diaris com 'Master Humphrey's Clock' i 'Household Words'. Mës tard, es van reimprimir en format llibre. Aquestes remeses feien que les històries fossin més barates i accessibles al gran públic.

Dickens és considerat el gran cronista de l'època victoriana, el període de la història britànica circumscrit pel regnat de Victòria I (entre el 1837 i el 1901) i caracteritzat per la prosperitat econòmica, l'auge de la classe mitjana i el prestigi cultural britànic. L'època victoriana va marcar el punt culminant tant de la Revolució industrial com de l'Imperi britànic, amb la modernització de Londres com a màxim exemple. La visió idíl·lica d'aquest període de creixement, va desmuntar-la o contrarestar-la Dickens amb els seus escrits, en què va deixar constància de les injustícies socials que veia i que també va viure. En un temps en què la Gran Bretanya era el màxim poder polític i econòmic del món, Dickens va exposar la vida dels pobres oblidats al cor de l'imperi.

‘Escriure després’ neix de l'esperit crític, de l'inconformisme de poeta, i Arnau Pons hi aplica l’autocrítica i l’esperit que vigila la societat catalana i mallorquina, en què observa trets de racisme i de xenofòbia no qüestionats, sinó més aviat beneïts per la cultura i per la universitat del país. Segons Pons: ‘El nacionalisme i el país en general ha de poder suportar aquests debats, i és una responsabilitat dir-ho perquè, com va escriure Hannah Arendt, els pecats del meu poble em pesen més que no pas els dels altres. He volgut moure un debat racional en un moment complicat i delicat, en què l’extrema dreta es reforça a Europa.’

Com a director de la col·lecció Traus de Lleonard Muntaner Editor, Arnau Pons ha publicat més llibres d'autocrítica: ‘La malaltia de l’islam’ d’Abdelwahab Meddeb, crític de l’islamisme des de l’islamisme, i ‘La nació i la mort’ d’Idith Zertal, una crítica del sionisme des del judaisme. Per Pons, és necessari  reflexionar sobre els fanatismes i els radicalismes, i tenir un esperit vigilant en aquestes qüestions. ‘No vull ser un policia, però com a intel·lectual sóc crític.’

El llibre ha tingut una gènesi accidentada i a voltes envitricollada. Comencem pel començament. Ho explica Arnau Pons mateix: ‘Idith Zertal, historiadora, assagista, doctora de la Universitat de Tel-Aviv, ve sovint a Barcelona. Va venir el 2006 en ocasió de la publicació catalana del seu assaig ‘La nació i la mort’. Va passar per la llibreria la Central i tot fullejant les revistes de cultura li va caure a les mans Benzina (pdf). En aquell número hi havia un article dedicat a Abel Cutillas i el seu llibre d’aforismes ‘Viure mata’. L’article reproduïa un aforisme que va impactar l’Idith. Deia: «L’Holocaust fou, en certa manera, un homenatge als jueus: era reconèixer-los com a poble escollit.»’

‘Aquest no és el racisme de Plataforma x Catalunya, sinó de connivència general. Hi ha formes de violència que esquerden la unitat del gènere humà, perquè són mancades d’ètica, que és el mínim comú denominador que preserva la unitat de l’espècie humana. Vam decidir que calia respondre-hi i l’Idith Zertal va escriure l’article «No necesitamos vuestros homenajes» (‘La Vanguardia’, 9 agost 2006). Tres setmanes després l’historiador Agustí Colomines, aleshores director d’Unescocat, va escriure l’article ‘L’escala de discriminacions’ (‘Avui’, 2 setembre 2006) en què qualificava l'Idith Zertal de «turista intel·lectual».’

El llibre ‘Escriure després’ té dues parts. En la primera es reprodueixen els articles susdits (excepte els d’Agustí Colomines, que no hi va consentir, però s'hi indica com trobar-los a la xarxa) i els que van seguir després: un de signat per Arnau Pons i Idith Zertal, ‘L’art del camuflatge’; la resposta d’Abel Cutillas, ‘El pitjor dels insults’, en què acusava Pons d’utilitzar Zertal i de voler desprestigiar Colomines; un d’Enric Casasses, ‘Prejudicis pobletans perversos’; un altre d’Agustí Colomines, ‘Per dir la vida’; un de Xavier Antic, ‘Filo nazis’; una nova rèplica de Colomines, ‘Sobre «Filo nazis». Però el fet és que ni Arnau Pons ni Idith Zertal no van tenir l’oportunitat de contestar els articles de Colomines o el de Cutillas, ni a l’Avui, ni a l’Avenç, ni a Serra d’Or.

És en aquest moment que comença a perfilar-se l’estructura del llibre. Ho explica Arnau Pons al començament del volum: ‘No seríem aquí ni seríem tants, si se’ns hagués permès d’exercir la llibertat d’expressió que tocava, com també el dret de rèplica. (…) Amb la polèmica forçosament «tancada» als mitjans del Principat, la direcció de la revista Segell em va oferir de continuar el debat a les seves pàgines i, si calia, de fer-ho sense cap inhibició. És per això que vaig proposar a uns quants intel·lectuals que em són propers que donessin voltes a la qüestió següent: com són llegits els aforismes de «Viure mata», quan es tenen presents la universalitat de la literatura i la unitat del gènere humà?’

A més dels ja esmentats, participen en ‘Escriure després’ l’escultor Ferran Aguiló; el filòsof i president del patronat de la Fundació Tàpies, Xavier Antich; la filòsofa Fina Birulés; el catedràtic emèrit de la Universitat de Lilla, Jean Bollack; el poeta Enric Casasses; el professor, crític literari i poeta Adrià Chavarria (Tortosa, 1972-Barcelona, 2009); el director adjunt de l’Institut de Recherches Philosophiques de la Universitat Paris Ouest Nanterre La Défense, Emmanuel Faye; el professor de filosofia antiga de la Sorbona, André Laks; la filòsofa i crítica literària Louise L. Lambrichs; el filòsof Felip Martí-Jufresa; el teòric del llenguatge, traductor i poeta, Henri Meschonnic (París, 1932-Villejuif, 2009); l’escriptora i crítica literària, Rosa Planas; el lingüista i semantista, director de recerca del Centre National de la Recherche Scientifique, François Rastier; l’hel·lenista Rossella Saetta Cottone; el traductor Tim Trzaskalik, i el filòleg i filòsof Heinz Wismann.

L’acte de la Central, la riquesa d’aproximacions diverses

El dia 2 de maig el llibre es va presentar a la llibreria la Central del Raval de Barcelona. Entre el públic (una trentena d'assistents) hi havia els escriptors Julià de Jòdar, Jaume Subirana, Carles Torner, Martí Sales, la traductora Annie Batts i Abel Cutillas, que no va intervenir-hi gens. I en va resultar un debat ric i quatre aproximacions als dos temes centrals del llibre: el racisme refinat en la literatura i el tancament forçós dels debats incòmodes al si de la societat catalana.

Josep Maria Lluró va obrir l’acte explicant els antecedents del llibre i comentant el desgast que havia causat tot el procés a Arnau Pons: que l’editorial n’hagués prescindit i hagués abandonat gairebé tots els llibres emparaulats que Pons tenia en dansa.

Segons els ponents, tots van tenir reserves a l’hora d’entrar en el debat de fons. Lluró va explicar: ‘Quan l’Arnau Pons ens va convidar a escriure em vaig demanar, vols dir? S’han de respondre aquests aforismes que diuen, per exemple, que l’holocaust és un homenatge als jueus? Però l'Arnau Pons em va convèncer que calia fer-ho, sobretot perquè a Catalunya s'havia tancat el debat de cop.’

La mateixa direcció va seguir Antoni Mora: ‘És un llibre molt estrany. Vaig dir a Arnau Pons, «en què em vols embarcar ara? Per què m’hi poses, si el meu recorregut principal no m’hi duria?» Perquè, per , la literatura és l’espai on tothom hi pot ser i on tot pot ser escrit. En literatura s’ha de poder dir tot, perquè és la llibertat que caracteritza la literatura. I no entro en aquest tipus de discurs de correcció / incorrecció política. No té res a veure amb la literatura això, sinó amb l’ètica. I jo no em situo en l’àmbit de la correcció política. Tampoc en el debat de la llibertat d’expressió (que si ataques un llibre dur ataques la llibertat d’expressió). Tampoc no em situo en arguments sobre la impunitat legal. No crec que s’hagin de posar blindatges al que es pot dir o no es pot dir. Llavors, què hi pinto, en aquest debat? Allò que m’implica en la història és en Colomines: quan ve algú que pretén esmenar la plana i posar els límits a l’estrangera. I no em situo en el món de l’ètica perquè de moment encara som en la lluita, en la política, no en l’ètica. Jo prenc una posició política: m’encaro a posicions com les que pren en Colomines.’

En canvi, Simona Skrabec es va situar d’entrada en l’ètica, contràriament a Mora: ‘L’ètica és sempre política.’ Skrabec va recordar també els dubtes inicials quan Arnau va fer-li la proposta. ‘Li vaig dir: per què creus necessari despertar aquest drac adormit?’ La traductora es va situar en el pla de la literatura, dibuixant una actitud ètica prevalent dins la literatura catalana (com en la literatura universal), primer en els poemes de Maragall i de Carner, i després en la ironia d’Espriu i Gabriel Ferrater o en les reflexions de Joan Fuster (‘amb Fuster em sento com a casa’). Perquè, segons Skrabec, ‘la poesia ensenya la fragilitat, la manca de fermesa de totes les coses, per això la literatura ens permet de pensar la humanitat’. I aquesta actitud de fons, va dir, potser l’havíem perduda: ‘Potser hem deixat de ser la nació renaixentista que deia Fuster. Perquè sembla com si tot això no existís en els aforismes de Cutillas. Sembla com si el «poble» hagués trobat la seva veu en un altre àmbit. I aquí va citar Miquel Bauçà, un escriptor que, segons ella, defensava una ètica sense escrúpols. ‘I això no sembla un crit aïllat. Fins on ha agafat?’ I va recordar una altra màxima de Joan Fuster: ‘La temptació de construir una nació a partir de la grandesa és terrible i temible.’

Antoni Mora va apuntar que un dels nuclis del llibre eren els dos textos que hi apareixen d’Enric Casasses. El primer era part del debat a la premsa, quan Casasses va escriure al Quadern del diari El País l’article ‘Prejudicis pobletans perversos’, en què feia una defensa a ultrança de Miquel Bauçà, i en citava alguns fragments en què el poeta mallorquí minimitzava l’holocaust. El segon article de Casasses, ‘Autocrítica’, figura a la segona part del llibre, en un dels annexos. Casasses hi reconeix que el tercer paràgraf de l’article que havia escrit és ‘mal escrit i mal dit i poc i mal pensat, i a sobre hi ha afirmacions errònies, falsedats.’

En un moment donat ‘Escriure després’ s’allunya dels aforismes d’Abel Cutillas i de l’actitud de Colomines de tancar el debat, i s’endinsa en la crítica a Miquel Bauçà i a la ‘deriva que fa cap a una actitud reaccionària que cal entomar sense histèries’, diu Arnau Pons, que també etziba un bon atac a la universitat, i cita un cas concret, el del xenòfob Taller Llunàtic de Mallorca.

El darrer a intevenir-hi va ser l’editor i escriptor Llibert Tarragó, nascut a França, fill de deportat. La seva aproximació a la qüestió de fons va ser impactant. Va començar dient: ‘Jo sóc de fora i em sento cada dia més de fora. He volgut crear un pont de memòria francesa i de memòria catalana i espanyola de la deportació i hi he fracassat del tot.’ Tarragó ha treballat per recollir i documentar la història dels deportats des de França, els ‘Triangle Blau’, com s’anomenaven els republicans espanyols deportats a Mauthausen.

Tarragó va recordar que era el vice-president de l’Amical Mauthausen quan Enric Marco n’era el president. Encara li causa amargor ‘l’afer Marco’, que vincula amb els aforismes d’Abel Cutillas. Diu: ‘La impunitat. He d’admetre la meva sorpresa arran de l’absència de debat al voltant del cas Marco en una societat que té tantes mancances en l’aprofundiment de la seva història. Per què Marco apareix «hic et nunc»? Per què l’aforisme d’Abel Cutillas apareix «hic et nunc»? Les falsedats no són d’ordre literari. De primer no em vaig creure allò que escrivia en Cutillas. A França ja seria als tribunals.’ 

Llibert Tarragó va acabar amb un lament directe: ‘Per què no hi va haver un gran escàndol per l’afer Marco?’ A la sala es va fer un silenci dens. Total.

I aquest aspecte polític, menys conegut i estudiat de l'historiador, explica en bona mesura la pervivència del personatge. 'A les dècades dels anys quaranta i cinquanta, a Catalunya fer cultura era fer política. Jaume Vicens va ser un intel·lectual compromès i va contribuir a la democratització del país. Però li va costar, i molt, perquè ho va fer sobretot durant la dècada dels anys cinquanta, un període fosc del franquisme i poc estudiat. Però precisament el que hem admirat més del personatge és la seva posició personal, el seu compromís, en provocar les espurnes que el país necessitava per a fer foc, deia ell', comenta Glòria Soler.

Precisament el títol, 'Amb el corrent de proa', una terminologia marinera que agradava molt a Vicens, fa referència a una frase que l'historiador va dir al seu gran amic, Santiago Sobrequés, a la clínica, quan ja estava molt malalt: '…ha estat una llàstima que sempre tingués el corrent de proa', referint-se a les dificultats que va haver de superar tota la vida.

Però Jaume Vicens Vives era ambiciós i no va dubtar a arrambar-se al règim franquista per aconseguir una posició intel·lectualment reconeguda: es va acostar a l'Opus Dei, encara que no se'n va fer mai, per aconseguir la càtedra d'història de la Universitat de Barcelona. Un cop assolida, per tant assolit també el reconeixement intel·lectual i social, va començar l'activisme efervescent de Vicens (conferències, reunions a casa seva…), amb la voluntat de preparar els joves i posar en contacte personatges d'àmbits diferents.

El llibre comença amb els anys republicans: 'Vicens és un home agosarat, llest, treballador, i que està convençut que pot arribar a fer moltes coses. És d'aquells historiadors que saben que cal mirar el passat per analitzar el present', explica Gatell. I recorda que Vicens, quan va entrar a la universitat, amb la tesi va obrir una viva polèmica sobre la historiografia catalana, en topant amb Rovira i Virgili i Ferran Soldevila: 'A partir d'uns nous plantejaments, Vicens reivindicava la necessitat de superar l'etapa «romàntica» de la historiografia catalana i de rescriure la nova història de Catalunya sobre unes bases més científiques i menys ideològiques.'

Quatre pedres arrossega

Continua Gatell: Però la seva carrera s'estroncà amb la guerra. El 1939 a l'altura de Girona, anant cap a l'exili, va fer mitja volta i va quedar-se al país. Certament no era conscient de la repressió duríssima que hi hauria durant la postguerra. Per superar la depuració, Vicens va fer concessions als guanyadors. I aquesta és una de les pedres que va haver d'arrossegar durant tota la vida i després. De fet, Jaume Vicens Vives en va arrossegar quatre, de pedres, durant la vida: la primera, fou, com hem dit, per haver gosat contestar les patums de la historiografia catalana. El van acusar de manca de sensibilitat catalana. La segona, el casament civil al rectorat de la UB, on el rector i mestre reconegut per Vicens, Pere Bosch Gimpera, el va casar i li va regalar una reproducció del tors d'Afrodita trobat a les ruïnes d'Empúries. Els franquistes després digueren que fou una bacanal presidida per una estàtua de Venus. Però aquell episodi també va ser criticat per alguns sectors antifranquistes.

La tercera pedra, els articles que va publicar els anys quaranta a la revista Destino, signats amb el nom de Lorenzo Guillén, que el van situar inequívocament al costat dels vencedors de la guerra. A més, va escriure un llibre sobre geopolítica, la quarta pedra, 'Geopolítica de España y del Imperio', que també ha portat molta polèmica, per l'estreta vinculació que es va fer els anys quaranta de la geopolítica amb l'Alemanya nazi.

I Tarradellas i Josep Pla

El llibre 'Amb el corrent de proa' reprodueix un gruix important de la correspondència de Vicens amb uns amics. Les autores destaquen en especial algunes cartes de Josep Pla adreçades a Vicens. Diuen que en aquest llibre es descobreix que Pla era molt més polític que hom no creia, la dècada dels cinquanta. Pla explica per carta a Vicens la seva entrevista amb Tarradellas. Pel president, Vicens era el seu home a l'interior.

Les autores no saben bé què hauria fet Jaume Vicens amb la represa democràtica. Glòria Soler indica que el component polític anà 'in crescendo' en la vida de Vicens i que potser hagués entrat a fer política. En canvi, Cristina Gatell és més cauta: S'hauria quedat amb en Tarradellas? 'No ho sabem.' Era un home amb molt de carisma i personalitat. Però no era un home de partit, els partits en recelaven. Vicens era un home lliure. A ell, l'interessaven les plataformes, els moviments, més que no pas formar un partit. Deia que amb idees i amb amics es poden fer moltes coses.

Cristina Gatell i Glòria Soler han treballat tres anys en l'estudi sobre Jaume Vicens Vives, que és un volum de gairebé set-centes pàgines. I ara, després d'haver publicat sobre el pare Miquel Batllori, sobre Martí de Riquer i sobre Jaume Vicens Vives, tenen la sensació de tancar un cicle. És una trilogia nascuda d'un comentari que els va fer el pare Batllori. Va dir que durant els anys cinquanta pels congressos europeus només es trobava amb dos personatges, Riquer i Vicens. I és aquest comentari que ha determinat els estudis que tots aquests anys han fet les historiadores. També perquè són homes frontera, que no tenen unes idees preconcebudes. No tenen l'ADN pur. I el pròxim projecte? Potser serà sobre una dona.

Arran de l'allau de voluntaris que s'han sumat a la tasca de traducció al català dels termes de Twitter, un responsable de la companyia, Nico Sallembien, ha desafiat la comunitat catalana a traduir més de pressa que no l'àrab el servei. En aquest cas, van tenir enllestida la traducció en una setmana.  

El febrer d'enguany Twitter es va comprometre a llançar la versió catalana de la xarxa social aquest mateix 2012. El periodista Albert Cuesta, principal responsable de la plataforma #twitterencatalà, havia enviat un missatge a Twitter demanant si, després de la versió catalana d'OS X Lion, no havia arribat l'hora de fer-la versió de Twitter. I l'empresa li va respondre privadament això: 'Apreciem el vostre entusiasme. Us prometem que, si bé no serà immediatament, aquest 2012 llançarem Twitter en català. Ens mantindrem en contacte.'