Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

Marianna Fotaki

30.06.2015

Ara el poble grec decidirà, perquè el referèndum de Tsipras és un moviment encertat

Grècia farà un referèndum el 5 de juliol per decidir si el país ha d'acceptar l'oferta de rescat dels creditors internacionals. La decisió del govern de rebutjar-la i convocar el referèndum és, en última instància, un intent d'agafar les regnes de la seva política interna i refermar la pròpia credibilitat davant els votants.


Tot i que Grècia va molt curta de diners en efectiu, això és una clara decisió política amb profundes conseqüències per al futur de la Unió Europea. I és la decisió correcta.


No és útil tan sols com a carta de negociació per a l'obtenció d'un tracte millor amb els creditors, com molts comentaristes poden suggerir. La coalició de l'esquerra, Syriza, no tenia cap més remei sinó oposar-se a futures mesures que haurien acorralat l'economia del país en una espiral, deflacionista, que a hores d'ara ja destrueix la societat grega.


La posició grega


Elegit amb el mandat de posar fi a les salvatges polítiques d'austeritat imposades, Syriza difícilment podia acceptar les noves retallades exigides. Inclouen retallades en ajudes als jubilats per sota del llindar de la pobresa i una pujada de l'IVA fins al 23% dels aliments bàsics. Encara més onerosa va ser la demanda que Grècia havia de tenir un superàvit pressupostari primari sostingut de l'1% per al 2016, i augmentar-lo gradualment fins al 3,5% en els anys següents, tenint en compte que l'economia grega s'ha contret durant sis anys seguits.


Si mirem les xifres de les polítiques d'austeritat imposades el 2010 pels creditors a Grècia en canvi del rescat (240.000 milions d'euros), veiem que han estat un absolut fracàs econòmic i moral. El Fons Monetari Internacional ha reconegut 'un fracàs notable' en la gestió dels termes del primer rescat grec, en l'establiment d'unes expectatives massa optimistes per a l'economia del país i en el fet d'haver subestimat els efectes de les mesures d'austeritat imposades.


Reza Moghadam, ex-negociador de l'FMI, ha reconegut projeccions errònies del fons sobre el creixement grec, la inflació, l'esforç fiscal i la cohesió social. El deute és ara gairebé del 180% del PIB de Grècia, cosa que significa un augment del 120% d'ençà que es va implantar el programa de rescat. I això es deu principalment al fet que el PIB s'ha contret d'un 25%, en lloc de seguir les previsions de l'FMI, significativament més baixes. La contracció de l'economia i els nivells de desocupació són superiors als que van haver de suportar els EUA en la crisi financera dels anys 1930.


A Grècia, els costs humans i socials han estat encara més colpidors. Els ingressos han caigut d'un 40% de mitjana, i la taxa de desocupació va arribar al 26% el 2014 (i, en el cas dels joves, supera el 50%). Amb centenars de milers de persones que depenen dels menjadors populars, i milers de suïcidis els anys 2010-2015, la raó ètica per a perdonar el deute sembla tan forta com la raó tècnica basada en l'economia.


L'oferta dels creditors


No obstant això, entre els termes que els creditors han presentat a Grècia no s'inclou el compromís de reduir l'ingent deute (que tots els experts reconeixen que és impagable). Tampoc no hi ha cap proposta concreta per a reactivar l'economia grega.


Alemanya, França i la Unió Europea, amb l'ajuda de l'FMI i del BCE, continuen insistint a aplicar polítiques que han fracassat manifestament a Grècia. Ho fan per no haver de justificar els rescats en massa dels propis sistemes financers --traspassant la càrrega dels bancs cap als contribuents -- si Grècia no efectua els pagaments. Els principals socis de la UE no han d'oferir la imatge d'actuar amb indulgència envers Grècia, perquè això podria encoratjar als partits antiausteritat d'Espanya i d'arreu.


Europa trencada


Els costs socials i polítics d'aquestes polítiques han posat en qüestió la legitimitat de tot el projecte d'integració europea. Com que es troba atrapada en les polítiques d'austeritat, Europa es parteix per la meitat.


Això porta a la palestra el marc institucional defectuós, el marc que ha exacerbat aquestes qüestions. La integració europea va ser concebuda per un grup d'elits, mentre que molts ciutadans de la UE mai no han abraçat completament la idea: la UE tendeix a ser considerada com una entitat econòmica, en lloc d'una de cultural o social. La 'unió cada vegada més unida' continua essent una aspiració, mentre que les institucions de la UE posen pegats en els compromisos entre els membres més poderosos.


La mal pensada i implementada moneda única és potser el compromís més costós de tots. El govern grec té, per tant, el dret de sol·licitar una condonació del deute per a permetre que l'economia tingui un nou començament en canvi de reformes que abordin els problemes perennes de la corrupció i la desigualtat que assetgen la societat grega.


La decisió correcta


Grècia té molts problemes --com ara imposts injusts (el 64% dels imposts els paguen els assalariats i els pensionistes), elits corruptes que han governat el país almenys durant quatre dècades al costat de governs europeus que més d'una vegada han fet els ulls grossos al desacatament de les normes i mitjans de comunicació en mans de l'oligarquia que no són ni independents ni lliures. Però acceptar el pla de rescat només donaria força a les mesures que han portat Grècia a la crisi.


Mentrestant, al nouvingut a la política grega, Syriza, li han dit que només rebrà els fons acordats sota les condicions del rescat anterior, si està preparat per a aplicar noves polítiques que delmarien els pobres i empobririen encara més la classe mitjana. Seria un error retallar les pensions, la majoria de les quals no arriben a la mitjana de l'eurozona, i tenint en compte que, a Grècia, un pensionista de cada dos es troba al llindar de la pobresa.


També ho seria cedir i acabar acomiadant 150.000 treballadors del sector públic, perquè la plantilla global de funcionaris ja s'ha reduït de 161.000 des de 2010 --una reducció del 19%, segons l'FMI.


Contràriament a la creença popular, el nombre de treballadors del sector públic respecte del total és un 14% menor de la mitjana a l'OCDE, però l'austeritat ha tingut un impacte encara més desastrós sobre el sector privat, amb una estimació de 400.000 empreses que han tancat aquests últims cinc anys.


Cap país no ha pogut sortir de la crisi financera amb austeritat. Més austeritat és anar de mal borràs. Rebutjant les noves demandes dels creditors, el govern grec defensa el poble treballador de Grècia --i el d'Europa també.


 


Marianna Fotaki és professora de la Universitat de Warwick.


Aquest article va ser publicat originàriament a The conversation.

Editorial