Opinió

 

1/73>

Grup GELA

31.03.2015

Els entusiasmes

Una de les anècdotes que s'expliquen més sovint de Roman Jakobson --un dels grans lingüistes del segle XX-- és que parlava moltes llengües però totes les parlava en rus. L'empremta de la nostra llengua en les noves llengües que aprenem es manifesta no tan sols en l'accent fonològic --com sembla que era el cas de Jakobson--, sinó també en allò que s'anomena accent semàntic, aquell que fa que traslladem les categories de la nostra llengua a la que aprenem.


Evitar l'accent fonològic a partir d'una certa edat no és fàcil, però és possible sempre que tinguem la capacitat imitativa de l'actor; ara, evitar l'accent semàntic ens obliga a una altra mena d'exercici més complex però molt més engrescador, aquell que ens permet ser 'l'altre' incorporant la seva llengua. De la mateixa manera que, en català, els verbs ens situen en un moment determinat --i no poden no fer-ho--, en unes altres llengües ens podem trobar que ens obliguen a precisar com hem obtingut la informació que proporcionem; o en unes altres hem d'especificar necessàriament si l'acció de què parlem ja s'ha completat o encara és en curs; o marcar en els pronoms quina relació tenim amb els interlocutors o amb terceres persones; o, en fi, tantes i tantes mirades diferents que ens aporta la diversitat lingüística.


No es tracta de ser competents, lògicament, en totes les mirades humanament possibles, però potser sí de tenir consciència de la seva existència i dels graus de variació. Una consciència que, un cop adquirida, tot sovint i segons les inclinacions personals, cristal·litza en entusiasme per les llengües.


Les llengües desperten molts entusiasmes que es manifesten de maneres ben diverses. Hi ha l'entusiasme del lingüista professional davant la tasca d'ordenar en forma de gramàtica una llengua encara no documentada, de trobar-hi la 'clau musical' que doni un sentit al soroll, al cúmul de dades. 'Res no és comparable a l'excitació intel·lectual de treure l'entrellat del sistema gramatical d'una llengua no descrita prèviament', afirma la lingüista Alexandra Aikhenvald en referència a la descripció que va fer de la llengua manambu, de Papua Nova Guinea, per exemple. I com ella tantes persones que documenten, descriuen, revitalitzen llengües. Hi ha també l'entusiasme per les llengües que es manifesta obertament en la creació artística. Borges devia entusiasmar-se tant amb el potencial poètic de les gramàtiques 'exòtiques' que no va poder estar-se d'explotar per a algunes de les seves ficcions, com, d'una altra banda, altres creadors inventors de mons a partir de la invenció de llengües. I també trobem, és clar, l'entusiasme de molts aficionats que arrosseguen potser des de la infància una obsessió feliç que els fa anar aprenent llengües sense parar, o col·leccionar llibres o diccionaris en llengües estrangeres (potser recordeu alguns l'exposició que el GELA va organitzar fa uns anys com a homenatge a un d'aquests viatgers col·leccionistes de llengües, en Pau Ginés). I com aquests, centenars d'exemples.


Part d'aquest entusiasme el podríem explicar per xenofília, simplement, o si no, per la intuïció que allò que una llengua mostra obertament --potser la nostra també ho té, o ho va tenir, encara que ara no ens ho sembli. És a dir, que les llengües ens fan sospitar que nosaltres també podríem ser els 'estrangers' que les parlen, que aquestes maneres d'ésser humà també podrien ser les nostres, tan incomprensibles que ens semblen, i que, malgrat algunes xenofòbies i tantes altres coses que ens passen, hi ha potser també, sobrevivint, un instint de 'saber-se', si més no potencialment, tots els homes alhora. 


Però la diversitat lingüística, què inclou, realment? No solament les llengües tal com apareixen dissecades en gramàtiques, diccionaris i manuals per a 'aprendre idiomes'. La diversitat lingüística inclou, naturalment, els sistemes i estructures que aprenem a les classes de llengua (els sons/els signes, les sintaxis, les semàntiques...); també les diverses maneres com el sistema cognitiu filtra el desordre sensorial amb què ens arriba el món i ordena l'espai, el temps, el nombre, perspectives diferents de l'acció humana de maneres diverses. També, i influint les anteriors, les interrelacions entre la llengua, el cos/la ment segons cada cultura; les ideologies lingüístiques, i també les maneres de concebre la comunicació i fins i tot la conversa. Això explica per què només s'aprèn i es copsa de debò de què tracta una llengua quan es fa la immersió, durant un temps raonable, en l'ecosistema comunicatiu del qual la llengua forma part, n'és el rovell, i ens trobem en la situació de viure (de viure l'espectre més ampli que sigui possible de l'experiència humana) des d'aquella llengua. L'entorn digital, per la seva banda, altera aquests factors segons la seva pròpia lògica. 


Ara, si portéssim la diversitat lingüística 'tradicional' (la generada 'offline') a una manifestació extrema, faríem fer tants mapes de la diversitat lingüista com conceptes o no-conceptes de llengua hi hagués. Qui dissenya el mapa de la diversitat lingüística? No són mapes de llengües concebuts des de coordenades d'una història local de la cultura, la nostra? Una idea de què és una llengua sent el mot 'llengua' un substantiu en una llengua centrada en els substantius, és a dir, que tendeix a representar-se el món via objectes? (Cal tenir en compte que en alguns casos la noció 'llengua' no existirà, o podrà ser dita a través d'un verb, o d'un discret sufix, i no d'un nom.) Sovint oblidem que la mirada panoràmica sobre la diversitat lingüística, i sobre la diversitat cultural en general, és una mirada que gairebé sempre projectem els mateixos, que sona amb el nostre 'accent semàntic' d'individus procedents d'unes determinades coordenades en la història de la cultura (i de les categories gramaticals).


I què en queda, realment, de la diversitat lingüística, quan intentem fer-la visible en els nostres entorns? Moltes vegades pot acabar reduïda a una mera diversitat d'aparador. Fa uns quants anys el lingüista Robert Phillipson deia, a propòsit de determinats escenaris prestigiosos del multilingüisme: 'Un traductor espanyol a la Unió Europea em va dir, no sense ironia, que tot i que la UE produeix documents en totes les llengües oficials, els textos s'escrivien "en un francès a penes disfressat". Bé, actualment, gairebé tots apareixen en un anglès no dissimulat.' El mateix tipus de situació el podem trobar en un context cultural ben diferent, entre les reflexions que es fan alguns parlants que revitalitzen les seves llengües autòctones. Zane Smith, líder de la revitalització de la llengua wyandot, a Oklahoma, es feia en una comunitat online la mateixa pregunta que tants altres en les seves circumstàncies: 'Tota aquesta traducció de termes basats en sistemes conceptuals estrangers, no farà que les nostres llengües acabin essent simples codis per a pensar uns i altres els mateixos pensaments, per més que els representem amb sons i formes indígenes?' 


No es tracta de ser competents, lògicament, en totes les mirades humanament possibles, però potser sí de tenir consciència que hi són i d'alimentar la voluntat de traduir creativament aquest coneixement. Cultivar de manera més o menys formal aquest coneixement que podríem anomenar metalingüístic. Va haver-hi un moment que el discurs oficial celebrava les llengües del món en la seva provocativa abundància i colorit i van proliferar a Catalunya organitzacions, recursos, discursos i accions a favor del multilingüisme. La nostra societat ha estat territori receptiu a aquest patrimoni i al capdavall, i com a conseqüència d'aquestes circumstàncies i algunes altres, tenim una consciència metalingüística força remarcable. Com es pot fer operatiu el potencial epistèmic i creatiu latent en la diversitat lingüística? Com es pot fer que aquesta sigui una font productiva de la nostra imaginació? Es pot fer, això? Segurament que no del tot. Però quines estructures serien necessàries per tal que aquells que hi estiguin sincerament interessats puguin entusiasmar-se per aquesta via? Hi ha prou entusiasme? No ho sabem. Però no seria un bon nord que ens podria fer trobar bones coses pel camí?


 


Grup GELA (Mònica Barrieras, Pere Comellas, Montserrat Cortès-Colomé, Alicia Fuentes-Calle, M. Carme Junyent, Enric Serra)

Editorial