Opinió

 

1/73>

Gemma Sanginés

04.03.2015

I si canviassen el xip?

Recentment el govern basc ha engegat la campanya de promoció 'Eta txipa aldatuko bagenu?' (I si canviassen el xip?). El contingut purament tècnic és ben interessant. Un seguit de consells d'ús de l'èuscar, mostrats a partir d'exemples impecablement escenificats per actors avesats a la seua feina, i per bons equips audiovisuals. S'hi nota la professionalitat, cosa que s'agraeix.


Però no és d'excel·lència cinematogràfica que voldria parlar, tot i que tinga importància.


En primer lloc, s'ha de dir que aquesta campanya és una còpia millorada dels vídeos de Loramendielkartea, que ja fa més de dos anys que circulen per YouTube i que han estat molt útils, per exemple, en l'ensenyament dels tallers d'assertivitat lingüística (TELP) que es fan a tot Euskal Herria des de fa temps. S'hi s'escenifiquen situacions de la vida quotidiana en què fem un ús estrany de la llengua, practiquem sense necessitat la submissió lingüística a l'espanyol i prediquem sense l'exemple quan es tracta d'alliçonar els fills.


Però, tot i l'amateurisme dels vídeos de Loramendielkartea, tenen un missatge molt més directe per una senzilla raó: allò que escenifiquen és real i creïble. Ho vivim cada dia en la nostra condició de parlants i, reemmarcat des de fora, és ridícul. Per tant, ens ajuda a reflexionar sobre què fem amb la llengua.


El mateix missatge enviat des de l'organisme que regeix o hauria de regir les lleis de protecció de la llengua basca i dels seus parlants (l'únic, per cert; a Minnesota o a Sydney no se n'encarreguen), quan negligeix sistemàticament les seues funcions, es converteix en una broma de mal gust. El missatge de 'Eta txipa aldatuko bagenu' és molt bo. Però el missatger, ara com ara, és il·legítim.

Ja fa unes quantes dècades de la desafortunada campanya de la Generalitat de Catalunya: 'Que aquí es parli català... depèn de vostè', feta a mitjan anys 1980. Si la idea del missatge, i de la campanya, era encoratjar el parlant minorat a fer el canvi, per tal d'influir sobre la realitat lingüística al seu àmbit territorial, la idea que captava el receptor era també la contraria: 'Si no es parla català, és per culpa teua.' El factor comú entre aquesta campanya i la que ha encetat ara Eusko Jaurlaritza té un component pervers: és un missatge descontextualitzat de la situació política i històrica de la llengua. Malauradament, passant per alt aquests aspectes fonamentals, la responsabilitat de la situació sociolingüística de l'èuscar i del català recau sobre el parlant, en exclusiva. El problema és que quan una persona o un col·lectiu assumeix o es creu responsable d'una situació injusta i, provant de canviar-la (amb xip o sense), no ho aconsegueix, cau en la desemparança. I aquest estat psicològic, dilatat en el temps, implica baixa motivació, errors de memòria, manca d'autoestima i poca eficàcia en la resolució de conflictes: en definitiva, depressió.


El dia que Eusko Jaurlaritza defense el parlant (i li cal la defensa, perquè l'atac és constant) íntegrament, com a ciutadà que vol exercir el dret de viure en la seua llengua, aleshores les campanyes per a ajudar-nos a resoldre les nostres incoherències, tics, mals hàbits lingüístics, etc., seran benvingudes i rebudes amb aplaudiments. Ens en calen, de debò.
Però mentre un ciutadà truque en més de tres ocasions consecutives a un telèfon d'urgència i no reba un servei necessari perquè la llengua en la qual es comunica és la pròpia, i no l'espanyol, aleshores fer campanyes adreçades a fomentar l'ús social de la llengua no serà res més que començar la casa per la teulada.


 


Gemma Sanginés, Societat Valenciana de Psicologia.

Editorial