Opinió

 

1/73>

Arcadi Oliveres

13.03.2014

Catalunya fora de l'OTAN

Al número 23 del passeig Reina Elisenda de Montcada de Barcelona hi ha, com tothom sap, el consolat dels EUA. Segons les revelacions fetes per l'ex-analista de la CIA Edward Snowden, des d'aquest indret s'espien els correus electrònics, els missatges de mòbil o les converses telefòniques de tots els ciutadans de Catalunya que els funcionaris de l'imperi consideren perillosos per als seus interessos. Això, entre més coses, és una greu violació dels nostres drets fonamentals i també de la nostra sobirania. Per què, aleshores, tots els sobiranistes catalans no ho han denunciat amb força? Potser perquè una part comparteixen el punt de vista d'Artur Mas segons el qual una Catalunya independent hauria de formar part de l'OTAN i, per tant no convé molestar els nostres actuals i futurs aliats amb 'petits' problemes com aquest.

A continuació volem recordar alguns fets històrics que, a parer nostre, han estat decisius perquè arrelés a Catalunya una forta consciència popular de rebuig a l'OTAN i, més en general, una tradició de lluita antiimperialista que l'actual president de la Generalitat i tots aquells que estan d'acord amb ell semblen menysprear.

Fa cinc anys es va complir un segle de l'anomenada Setmana Tràgica. Com tots sabem, va començar quan centenars de soldats es van resistir a ser reclutats per anar a matar i a morir a la guerra imperialista del Marroc, en què tenien interessos econòmics directes el rei Alfons XIII i la gran burgesia espanyola i catalana (per exemple, el comte de Romanones, el marquès de Comillas i el comte de Güell, entre més). Una part dels caps militars espanyols que hi participaren, els anomenats 'africanistes',  foren els qui després protagonitzaren el cop d'estat del 1936 que, al cap de tres anys de guerra civil, donà pas a la dictadura feixista del general Franco.

La dictadura franquista va rebre el suport polític, econòmic i militar dels EUA, soci capdavanter de l'OTAN, fins al mateix dia de la mort del dictador. Tota la transició a l'actual monarquia parlamentària va ser vigilada i tutelada pel govern nord-americà, que va pressionar perquè s'adoptessin determinades decisions favorables als seus interessos geostratègics. En aquest sentit, tots recordem les paraules d'Alexandre Haig, secretari d'estat dels EUA amb Reagan, el dia 23 de febrer de 1981 al vespre, mentre hi havia l'intent de cop d'estat: 'Seguim la situació de prop. És un tema intern d'Espanya. És massa aviat per pronunciar-s'hi' (vegeu El País, 24 de febrer de 1981, edició especial de les quatre de la matinada).

Set mesos després de l'intent de cop d'estat i de la no-condemna per part de Haig, el parlament espanyol va aprovar a corre-cuita, amb els vots favorables d'UCD, CD, UPN, PNB i CiU, la petició d'entrada d'Espanya a l'OTAN sabent que la majoria de la població hi anava en contra. Davant d'aquest abús antidemocràtic, es va posar en peu un amplíssim moviment sociopolític que va exigir un referèndum --o, per dir-ho en termes més moderns, l'exercici del dret a decidir sobre la pertinença a aquesta aliança militar-- que finalment es va convocar el 12 de març de 1986. Malgrat que al conjunt d'Espanya la consulta la guayaren els partidaris del sí a l'OTAN, a Navarra, Las Palmas, el País Basc i Catalunya el no fou majoritari. Fins que no es torni a preguntar als catalans sobre aquesta qüestió, el rebuig a l'OTAN del 1986 és la seva única expressió democràtica sobre la qüestió.

Paral·lelament, abans del referèndum i després, desenes de milers de joves catalans es van declarar objectors i insubmisos a l'exèrcit espanyol que també ho era de l'OTAN. La xifra es va disparar arran de la guerra del Golf del 1991, quan tothom va prendre consciència de les veritables conseqüències pràctiques de formar part del club militar de l'oligocorpocràcia occidental.

En la postguerra freda, els EUA i els seus aliats (entre els quals ocupa un lloc destacat Israel, un estat criminal i bel·licista que per a Artur Mas hauria de ser un 'referent' de Catalunya) es van embarcar en una successió ininterrompuda d'intervencions militars –Panamà, l'Irac, Somàlia, Bòsnia, Kossove, l'Afganistan, l'Irac una altra vegada, el Paquistan, el Líban, Líbia, el Iemen, Síria, Mali-- que els ha convertits en el bloc de països més bel·licós i agressiu del planeta (vegeu el llibre 'L'OTAN, una amenaça global', Icaria).

Durant la guerra freda, l'OTAN va activar a Europa un exèrcit secret conegut per Xarxa Gladio, que va ser responsable, directament o indirectament, d'un nombre considerable d'atemptats terroristes que s'atribuïren formalment a grups d'extrema dreta o d'extrema esquerra (vegeu el llibre de Daniele Ganser 'Los ejércitos secretos de la OTAN', El Viejo Topo) amb la finalitat de criminalitzar els partits d'esquerres o manipular l'opinió pública perquè acceptés determinades decisions polítiques favorables als EUA.

Des dels famosos atemptats de l'11 de setembre del 2001, els ciutadans dels EUA són víctimes d'una mena de 'estat d'excepció' que ha implicat que drets tan fonamentals com el dret de la vida, el dret de no sofrir tortures, el dret de presumpció d'innocència, el dret d'habeas corpus, el dret de tutela judicial efectiva o el dret de secret de les comunicacions, s'hagin convertit en paper mullat. Amb les potestats que li concedeix la legislació antiterrorista aprovada des d'aleshores, el president dels EUA pot ordenar d'assassinar a qui vulgui fora de les fronteres del seu país. En aquest sentit, es calcula que més de 4.000 persones han estat assassinades des de l'11-S per ordres dictades per Bush II i Obama, la majoria mitjançant atacs d'avions no tripulats anomenats 'drones'. El govern nord-americà ha pressionat la resta de governs de l'OTAN perquè col·laborin en aquestes accions –recordem els famosos 'vols de la CIA' que tenien Guantánamo com a destinació final-- i segueixin els seus passos pel que fa a la suspensió dels drets fonamentals.

Per sort, totes les accions militars i policíaques esmentades han estat contestades a casa nostra per un ampli moviment que va tenir el màxim exponent en la campanya contra la participació d'Espanya a l'ocupació de l'Irac. Així mateix, Catalunya és un dels llocs del món occidental on és més arrelada la solidaritat amb la lluita del poble palestí per al seu alliberament nacional.

En determinats despatxos i en algunes càtedres universitàries es pot fer com si tot això no hagués existit mai i no tingués cap influència en el procés actual que viu Catalunya. En tot cas, els partidaris d'agenollar-se davant l'imperi occidental han de tenir sempre present la decisió del poble català de no pertànyer a l'OTAN i han de saber que sempre ens tindran enfront. És un deure moral i polític que tenim, entre més, amb els nostres besavis antimilitaristes dels temps de la guerra del Marroc.


Article signat per Arcadi Oliveres, Pere Ortega, Gabriela Serra, Josep Lluís Gordillo, Xavier Bohigas, Jaume Botey, Montse Clèries, Teresa de Fortuny, Pilar Massana, Roser Palol, Josep M. Pijuan, Albert Recio i Francesc Tubau.

Editorial