11.02.2012 - 06:00
El Secretari d’Universitats i Recerca, Antoni Castellà, declarava fa poc a TV3 el propòsit del Govern de situar tres universitats catalanes entre les 100 millors del món. Com que els rànquings d’universitats han proliferat com bolets i responen a criteris sovint contradictoris (i també comercials car alguns d’ells són fets per companyies amb ànim de lucre), estaria bé saber de quina lliga estan parlant, ja que això condicionaria la línia de treball. Per exemple, si la referència és la classificació de la Universitat Jiao Tong de Xangai, l’Academic Ranking of World Universities, (que té el mèrit d’haver esvalotat el galliner) un dels seus criteris bàsics és el nombre de Premis Nobel i medalles Field que han sorgit d’una universitat o que hi treballen. Com que és de suposar que la màquina del temps no és a disposició del Govern, no podem evitar tenir un zero en l’apartat de Premis Nobel sorgits de les universitats catalanes; com a molt la UV i la UB podrien reclamar un bocinet del de Ramon y Cajal (una mica lluny per tenir rellevància actual, 1906). Queda doncs la possibilitat de que algun professor actual en rebi el premi o que s’hi contracti algun guardonat viu.
En els camps científics si hom repassa la llista de llorejats dels últims 10 o 15 anys és evident que han rebut el premi treballant en universitats i/o centres de recerca dotats d’importants recursos humans i econòmics, amb accés als instruments més avançats (i més costosos). Com que l’anàlisi també mostra que la nacionalitat d’origen dels premiats no és rellevant i cal suposar que el talent dels catalans no és estadísticament diferent de la resta dels humans, hom podria arribar a la conclusió que disposar de recursos és condició necessària, no suficient, però, per a tenir condicions per millorar en el rànquing xinès. No cal dir que per convèncer a un Premi Nobel que vingui a treballar a una de les nostres universitats també caldria garantir-li condicions de treball extra.
Aquesta preocupació pels rànquings no és exclusiva de les autoritats catalanes. La mala situació de les universitats franceses va causar un autèntic terratrèmol a l’altre estat que ocupa terres catalanes. Tanmateix cal remarcar diferències molt significatives entre les polítiques francesa i catalana. Per donar només un exemple: el programa Idex (dintre de l’estratègia “Investissements d’Avenir”) vol definir de 5 a 10 pols universitaris de primera divisió i per a això s’ha definit un pressupost de 7.700 milions d’euros. Fins ara se n’han seleccionat 8 projectes i per fer-se’n una idea del que significa només cal dir que Estrasburg rep 750 milions, Bordeus 700 milions, Paris “Sciences et lettres” 750 milions (hi ha altres projectes “París”) o Tolosa del Llenguadoc al voltant de 670 milions.
A casa nostra el desig de tenir 3 universitats de primera va començar l’any 2011 amb una reducció de 144 milions al conjunt de les universitats (15% de reducció) i una reducció encara per determinar l’any 2012. Com que el PIB per càpita català és superior a la mitjana del francès, hom pot deduir que la diferència de capteniment no ve determinada per les condicions econòmiques sinó d’opció política.
Queda doncs en l’aire saber com, en la pràctica, el nostre Govern durà a terme el seu propòsit, crec que àmpliament compartit, de tenir 3 universitats a la champions mundial de l’educació superior i la recerca. De moment, la meva universitat ha de reduir 4,2 milions d’euros en personal docent i investigador l’any 2012.
