Xavier Vega Castellví (Flix, 1955) acaba de publicar un llibre lluminós sobre un dels territoris més infrarepresentats del país. Terres de l’Ebre, frontera i frontissa (Pagès Editors), que es presenta aquest cap de setmana a la Fira del Llibre Ebrenc de Móra d’Ebre, en el marc de Litterarum. Vega hi aborda les contradiccions i la transformació d’unes comarques que tenen com a centre neuràlgic la ciutat de Tortosa, nucli d’una enorme riquesa cultural i ambigüitat política. Vega ha estat professor de filosofia d’escriptors com Marta Rojals o Valero Sanmartín, i també s’ha dedicat a la política i l’activisme cultural.

Xavier Vega Castellví a Flix

 

A Terres de l’Ebre, frontera i frontissa fas tota una exploració sobre aquest territori, que sovint ha quedat esborrat per la seva condició de frontera o lloc de pas i en canvi ha ressuscitat quan ha pres consciència orgullosa del seu valor de paper de frontissa.

Parteixo de la idea que aquest és un territori travessat pel gran riu i envoltat de tota mena de tòpics i malentesos, un lloc misteriós per a la resta dels catalans, que sempre hem tingut tendència a mirar “nord enllà, on diuen…”, etc.

Misteriós i desconegut…

És un espai fascinant, amb un paisatge on conflueixen l’Ebre, els Ports i el Delta, que s’ha d’explicar a la resta del país i que ens hem d’explicar els mateixos ebrencs, perquè està en ple procés de construcció. Constato un fet que considero dramàtic: que fins a finals del segle XX, amb Jesús Moncada, l’Ebre està pràcticament absent de l’imaginari literari català, malgrat la gran literatura de Sebastià Juan Arbó, que el 1932 publica Terres de l’Ebre (una gran novel·la en un temps sense novel·listes, com recordava Alan Yates), o l’obra d’Artur Bladé i Desumvila, un prosista del nivell de Josep Pla, però que és silenciat per l’exili i que encara cal situar al lloc que es mereix. La nostra regió, que ha estat el centre històric de la Corona d’Aragó i dels Països Catalans, ha passat els darrers dos segles amb més pena que glòria, esquinçada pels conflictes i la violència, amb les tres carlinades, la batalla de l’Ebre, els maquis o la lluita contra els transvasaments, però ara és el territori que exhibeix una catalanitat més desacomplexada i més creativa.

Què ha canviat?

Les grans mobilitzacions per salvar el riu han inspirat les posteriors manifestacions sobiranistes i hi ha la consciència de ser la frontissa dels Països Catalans, aquest espai que nosaltres ignorem, tot i que l’Estat s’encarrega de definir cada any en els seus pressupostos generals com a una unitat de destí en l’espoli econòmic i social.

Pots llegir l’entrevista sencera a Núvol, el digital de cultura. 

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]