Fotografies: Dani Morales

Xavier Aldekoa és corresponsal de diversos mitjans de comunicació a l’Àfrica. Acaba de publicar el seu segon llibre, Hijos del Nilo (Península), en què explica històries de la gent que habita els països banyats per les aigües del gran riu i la situació política, econòmica i social de la regió. En aquesta entrevista, també reflexiona sobre la proliferació del gihadisme i la crisi dels refugiats africans i la pèrdua de valors d’Occident.

—Com us sorgeix la idea d’escriure un llibre a partir del recorregut d’un riu?
—Els rius són línies de vida evidents. A les ribes s’expliquen moltes coses. En el cas del Nil, em sembla un riu fascinant perquè té una diversitat espectacular. És com una Àfrica en petit perquè va des de l’Àfrica negra fins al món àrab i la mediterrània.

—Heu tingut referents, com ara El cor de les tenebres de Joseph Conrad o Vagabundo en África de Javier Reverte?
—Són llibres que m’he llegit, però no parteixo d’aquestes lectures. Tinc un projecte al cap des de fa temps per a explicar l’Àfrica des dels seus rius. Lògicament, les lectures i els somnis que tens des que ets petit influeixen, però no d’una manera directa.

—Escriviu mentre viatgeu o és tot un procés posterior?
—Prenc moltíssimes notes mentre viatjo i algunes coses les escric a les nits, però em serveixen com a base. Després necessito agafar les línies que he escrit en un moment i les reflexions que vaig anotant i les modelo en el procés creatiu, en el moment d’escriure.

—La portada és una fotografia de Samuel Aranda i heu fet junts una part del viatge. Quina part del projecte heu compartit amb ell?
—Som col·legues des de fa temps. Va ser una coincidència. Ell tenia un projecte de fotografia a Egipte i li vaig proposar de viatjar junts. Va ser un plaer veure’l treballar. S’acosta a la gent per crear un clima i només treu la càmera en el moment idoni per fer la fotografia, de manera natural. Dedica molt temps a les converses efímeres, encara que no acabi traient-ne una fotografia.

—Poseu molt l’accent en les històries personals. Heu hagut de descartar gaires personatges o històries per escriure el llibre?
—Sí. Aquest procés és habitual perquè em sembla important explicar no únicament la ferida, sinó allò que l’ha provocada. Si no, no serveix de res i és fer pornografia del dolor. Intento que les imatges de les persones tinguin un objectiu: explicar un context, analitzar una situació o transmetre una cultura o una tradició concreta. Si exageres el dolor per intentar emocionar, el lector pot perdre’n la utilitat de denunciar una injustícia.

—En aquests casos, com manteniu la distància?
—El rigor és innegociable. No el pots estirar per l’emoció. No et pots deixar endur per l’empatia. Per exemple, un capítol em serveix per a explicar les violacions al Sudan del Sud i la poca importància que els donen les autoritats. Quan pregunto per unes violacions, mai no en tenen constància ni es preocupen per qui són les víctimes. Són unes dones que han patit brutalment i aquest capítol té molta intensitat, però el rigor sempre hi ha de ser. Cal explicar qui són les víctimes, els victimaris i qui no va fer res per impedir les violacions, en aquest cas, els cascs blaus.

—En aquest cas, vau denunciar juntament amb altres periodistes la inacció dels cascs blaus de l’ONU, perquè les violacions es van cometre a pocs metres dels campaments de refugiats, i després d’una investigació es va actuar contra els dirigents. Aquestes victòries donen sentit a la vostra tasca?
—Aquestes són les petites victòries que donen valor moral a la valentia d’aquestes dones. Que canviïn el cap dels cascs blaus no representa gaire per la vida d’aquestes dones, però dignifica el seu valor brutal perquè s’atreveixen a denunciar la covardia dels cascs blaus que en teoria són allà per protegir-les i els soldats que les han violades. El valor i les victòries són seves. Per als periodistes, sentir-nos insignificants és l’única manera de no semblar idiotes quan ens aplaudeixen. N’hem de ser conscients.

—La mort, les violacions, els abusos, són ben presents en el vostre dia a dia. Quan torneu a casa o feu vacances sou capaç de desconnectar de tot plegat?
—Intentes no posar-te en el centre de la vida dels altres. Puc anar a fer unes canyes amb els amics i ser un més. Les víctimes ho passen malament i han patit les injustícies, les violacions i els assassinats. Crec que parlar de com t’afecta tot això té un punt d’obscenitat molt gran perquè no és important i estàs parlant de gent que ho ha patit en carn pròpia.

—De totes les persones que apareixen al llibre, quines us han impactat més?
—A vegades no és solament una persona o una història. Pot ser un paisatge, un record, el cant d’un dinka (ètnia de Sudan del Sud) a la riba del Nil… Lògicament, persones com la Grace (una adolescent que va arriscar la vida creuant Uganda per poder anar a l’escola) acaben sent amigues. Em quedo amb situacions i reaccions davant la realitat que m’emocionen pel valor que tenen, com ara la valentia de les dones per a denunciar les violacions, les ganes d’estudiar de la Grace, els nòmades del desert o el nen soldat segrestat que es converteix en un dels pitjors assassins, que comet bestialitats i que quan m’ho explica intenta que jo comprengui els seus dubtes.

—Doneu també molta importància a la necessitat d’escoltar i entendre.
—Escriure és la conseqüència de veure, escoltar i entendre. Quan arribes a un lloc on els codis, les llengües i les cultures són diferents, si et limites a escriure només el que veuen els teus ulls, comets una traïció. Entendre és escoltar. Això requereix humilitat, saber que per molt que hagis llegit i per molts anys que passis a l’Àfrica hi ha molts detalls que s’escapen. Matisos que poden ser clau i que formen part del moll de l’os. Som una mena de vehicle, un taxista entre les diferents realitats.

—En un capítol expliqueu que vau fugir d’un bar d’Uganda per un pànic irracional a un atemptat, i que vau sentir vergonya. Heu volgut transmetre també les vostres contradiccions?
—Els pitjors prejudicis són aquells que et penses que no tens. Has de lluitar-hi en contra cada dia. No s’hi val a dir ‘jo no sóc racista’ o ‘jo no sóc masclista’. No m’elevo per sobre de ningú a l’hora de parlar de l’Àfrica ni penso que no tingui prejudicis, perquè no és veritat. Potser en tinc alguns i no els sé. Has de lluita contra els prejudicis, perquè a més busques excuses i les acabes trobant per netejar la teva consciència.

—Us trobeu sovint amb prejudicis?
—Crec que no en tinc gaires. A vegades és una qüestió d’humilitat per a acceptar que a vegades hi ha reportatges que no existeixen. Acabes descobrint realitats que no t’imaginaves i cal ser humil per acceptar-les i sovint són més interessants d’explicar.

—La situació de conflicte i de fallida d’alguns estats africans són terreny adobat pel gihadisme.
—Qualsevol situació de desesperació, pobresa i incultura té un risc. I si hi afegim un estat fallit que no defensa els seus ciutadans, adobem el terreny dels greuges. Això és perillós. A Nigèria, l’exèrcit va atacar la població civil per la mort d’un soldat. Les persones que veuen l’estat com un agressor no tenen gaire més sortida que fugir o bé, per la ràbia acumulada, sumar-se al gihadisme per canalitzar l’odi interior. En el cas del Nil, el gihadisme va entrant per Egipte.

A Nigèria, Boko Haram s’ha fet molt fort.
—Van arribar a controlar territoris discontinus de la grandària de Bèlgica i van proclamar un califat. La força multiregional dels països de la zona va començar a entrar amb enfrontaments directes contra Boko Haram el 2015 i els van fer retrocedir. El conflicte s’ha transformat en una guerra de guerrilles, per això ara veiem més atacs amb nenes bomba. Estan més atomitzats, però la seva capacitat de matar i d’atacar objectius dèbils com escoles, mercats o mesquites continua essent molt alta.

—Creieu que Occident tindrà més interès a ajudar a estabilitzar aquests països, ara que els atacs gihadistes colpegen sovint Europa?
—Per una banda, m’agradaria dir que sí, perquè és ben clar que hi haurà una conseqüència directa de la desestabilització d’aquests països. Però per una altra, com en el cas de l’Ebola, només ens vam preocupar quan ens va fregar lleument. En un moment en què la por governa Occident, tinc la sensació que no tendirem a crear ponts, sinó a protegir-nos d’una manera bastant artificial. Crec que Europa se sostenia en els seus valors i, si els perd, no queda res per a protegir. Això que passa a l’Àfrica té molt a veure amb nosaltres, no únicament pel fenomen del gihadisme, sinó també per la gent desesperada que intentarà fugir d’aquesta violència cap a Europa. Més en un lloc on la població creix moltíssim. O aquesta força humana i laboral s’aprofita o bé en patirem les conseqüències amb el creixement del gihadisme o amb la desesperació de la gent que emigrarà cap a un lloc on pugui viure millor.

La situació de persones refugiades del Sudan del Sud és dramàtica, igual que a Síria. Però sembla que tan sols existeixin uns refugiats, perquè en el cas de l’Àfrica estan desatesos.
—Sí, només veiem els que toquen la porta del nostre pati del darrere. La situació dels immigrats refugiats africans fa anys que dura. Quan vam veure que els refugiats sirians començaven a viatjar cap a Europa, amb mòbils com els nostres i amb els nens amb motxilles de Mickey Mouse, va haver un clic mental de dir ‘són com nosaltres’. Els africans són refugiats de segona, com si tinguessin menys dret de fugir perquè al seu país no cauen bombes. A vegades fugen de dictadures brutals, com les d’Eritrea o el Sudan del Sud, abans de Gàmbia. Tots tenim dret d’intentar millorar la nostra vida. Hem creat una figura de refugiat de primera classe, encara que sigui molt baixa, però encara hi ha una classe més baixa.

—Encara no hi ha prou consciència a la societat civil?
—Tinc la sensació que estem descol·locats. L’Europa dels valors va caient. La societat civil sempre ha estat un motor de canvi, però en un moment així tampoc no hi ha líders que facin un discurs de valors, i no d’interessos, que agafin les regnes. Crec que això ja va canviant amb la mobilització dels moviments socials i iniciatives com Open Arms. És una situació complexa. Hi ha molta gent indignada amb la situació dels refugiats que es mobilitza, però també n’hi ha que els agradaria fer alguna cosa i no saben què fer. Cal gestionar-ho per no caure en la situació de ‘no puc fer res, deixo de mirar’. Aquest és el nostre repte. Europa està en un moment de canvis profunds. Veurem si guanyen els interessos o els valors.

—Com valoreu la gestió que ha fet la Unió Europea d’aquesta arribada de persones refugiades?
—És decebedora perquè Europa té por. Crec que abans hi havia un sentiment d’empatia. Ara tots els discursos són de por a l’immigrant. L’essència d’Europa parteix dels valors. Faig una metàfora: a Sud-àfrica la gent que té diners viu en cases molt maques, però envoltades de tanques. Això et treu la qualitat de vida i la llibertat. Si Europa fa això, perd la llibertat. En l’equilibri entre la por i la llibertat i els valors, crec que va guanyant la por.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]