No havia vist l’anunci famós fins que van fer saber que el govern espanyol o la fiscalia espanyola o la fiscalia del govern espanyol o viceversa però sempre molt (‘muy y mucho’) espanyol n’estaven tan indignats.

Aleshores vaig córrer a fer un google i de seguida el vaig trobar: groguet (que diu que serà el color de moda aquesta primavera), oficial, ordenat i clar. I em va recordar aquell entranyable ‘Ja sou de l’associació protectora de l’ensenyança catalana?’ que sempre sento amb la veu de l’Ovidi Montllor. I em va fer tanta alegria que fins i tot vaig mig passar per alt el mal d’ulls de veure el mapa en dibuix tan explícitament escapçat. I sí, ves, m’hi vaig inscriure ràpidament.

Rapidíssimament.

Issimíssima.

No fos cas.

Ja tinc targeta sanitària, no estic en edat de carnet jove i no m’agraden els llibres digitals, però el darrer avantatge que s’hi enunciava sí que em va dir alguna cosa: ‘Decidir de forma directa sobre el que passa al nostre país.’

I segur que sóc una bleda, però què hi farem, ho confesso: em vaig emocionar.

Perquè, en tenir feta la paperassa del registre de catalans que viuen fora de l’autonomia principatina, una alegria estranya, tranquil·la, com de nus somrient a l’estómac em va prendre forma de paraula, i feina tinc des d’aleshores a no repetir-la tothora i indiscriminadament:

—Bon dia… votaré! Un pimentó i quatre carxofes… votaré! Què fas que encara no t’has llegit la Lucia Berlin… votaré!

Votaré!

Prou que conec, i suposo que a hores d’ara ja tots l’hem sentida, la brama que diu que, de fet, els partits, al Principat, les urnes que preparen són les de les eleccions. Autonòmiques, una altra vegada. Vestides d’ara sí que sí o de però en realitat signifiquen o de demà m’afaitaràs, però autonòmiques. Encara. De nou.

Ho conec. Aquest votaré, per tant, no és un mer desig sense temps ni una esperança naïf. És l’expressió d’una simple constatació: que, objectivament, mai com ara no havíem estat en tan bones condicions per a aconseguir la independència; que hem arribat a un punt en què la deslegitimació de l’estat espanyol abasta ja majories socials (podríem dir que és un estat deslegitimat i deslegitimant-se); que la consciència democràtica és avui tret característic de la societat catalana (vull dir que, independentment del que s’hi vulgui votar, que sí o que no o que tant me fa, hi ha una majoria aclaparadora a favor del fet de votar en referèndum, del dret que hi tenim); i que ha costat molt arribar fins aquí. Molt.

I que ara només hem d’acabar la feina.

‘Només’ és potser una manera de dir.

No: ben mirat, en comparació amb tot el camí que ja s’ha fet, l’adverbi sí que hi escau: només. Només hem d’acabar la feina.

Així doncs, com que les coses es fan fent-les, i com que els compromisos es compleixen, i com que ja m’he inscrit, i com que hi haurà referèndum, votaré.

Oi que sí?

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]