Vota Tribunal Constitucional, vota Suprem, vota Fiscalia

Des que ja no calen eleccions perquè sigui precampanya sempre, l’independentisme de carrer viu en una fatiga insondable. Imagina’t ara que diu que ja va de debò, que si aixequem el nas podrem sentir la flaire metacrilada de les urnes. I les voldríem avui mateix, les votacions, ni que fos per no haver de tornar a sentir més discursos de mudar, buits com càntirs, perquè un tribunal espanyol és a punt de deixar-nos sense president. El quart que li hem ofert en tres anys. I què els darem, als tribunals espanyols, que els sàpiga bo. Perquè a peu de carrer ja estem cansats de tanta poesia: del sí, però mai no ens podran doblegar; del sí, però mai no ens faran callar; del sí, però mai no ens prendran la dignitat; del sí, però mai no aconseguiran que renunciem a. Doncs té, eleccions autonòmiques: abans que ens doblegui el Tribunal Suprem ja ens dobleguem naltros.

Malgrat que als independentistes ara ja sí que ens importa què vota el del costat, també podem dir missa amb això, que les sumes ens les fan els altres. Per més que bramem perquè ens hi descomptin aquest o aquell partit de traïdors, com si anheléssim de tornar a ser el 30 per cent. Ni això, no ens concedeixen: a les enquestes, com als resultats electorals, la força social de l’independentisme continua calculant-se a partir d’una mateixa suma de colors, aquí i a Quintanilla de Onésimo. Per més que, també, correm a donar més poder a l’adversari si això ha d’erosionar el partit independentista del costat, per així demostrar al món que, en realitat, d’això nostre no n’hi havia per a tant. Per més que, també, ens entestem a demostrar que amb la politiqueta gallinàcia i les carreretes personals en tenim prou per frenar dos milions de voluntats.

La conclusió fàcil de tot plegat seria que, per ser on som ara, no ens calien tants adversaris. Allò dels amics i els enemics. Però això seria passar per alt un condicionant primigeni i necessari, el rerefons de tantes mans picant-se les unes a les altres per arribar als salvavides polítics i personals: és la intimidació, si no la por, si no el terror. Darrere de cada independentista esdevingut no practicant, això que ara en diuen pragmàtic, hi ha l’èxit d’un règim del terror implacable i que treballa a tota màquina. Si no, de què eleccions. Si no, de què tanta ofrena de representants polítics als tribunals, i si no els agraden a ses senyories ja n’hi posarem uns altres. De què tantes lleis tombades i mai més aixecades, i decrets, i resolucions, i declaracions, i hores i més hores de feina impugnades.

Revertir l’activitat d’un parlament democràtic era tan fàcil com demostrar que tenen a les seues mans les vides dels representants de la majoria, així com les dels integrants de la cadena administrativa que penja de les seues decisions. Deixar clar que una votació inoportuna, una mala firma, una interpretació legal discordant amb el braç judicial de l’estat et pot portar a veure tons fills, la teua família, els teus amics a través d’un vidre blindat, i/o conduir-te a la ruïna econòmica, i/o a la mort social i professional. No està malament, tenir aquesta classe de poder sobre les persones que fan les lleis i les que les han d’aplicar: de fet, per manar sobre un poble, no necessites res més. Fins i tot pots deixar-lo votar.

Aquest xantatge judicial té una versió tertuliana que segur que us sona: ‘els catalans no fareu mai cap revolució perquè hi teniu massa a perdre’. És la connivència amb el règim del terror sobre la dissidència, el cap de cavall que fa tanta gràcia als qui saben que no se’l trobaran mai entre els llençols. Si no fas res d’il·legal no has de patir, oi, era? Riures enllaunats. Doncs bé: si avui parlem d’eleccions no és per cap comèdia amb cap pancarta, és per l’amenaça directa a l’opció política més votada i per la intimidació dels seus representants. Hom pot demanar-se quin sentit té, llavors, guanyar eleccions, quan els jutges patriòtics s’han atribuït el poder absolut sobre la democràcia catalana. Quan uns pocs jutges i magistrats, per fer guanyar la seua opció política i revertir la votació d’una cambra legislativa, se n’atribueixen els 135 escons sense haver de presentar-se a les eleccions. És clar que a la cúpula judicial espanyola no li cal sortir als cartells electorals, però té maneres de fer saber al votant quina opció política defensa i quina combat:

Per tant, a l’hora de confrontar les majories independentistes (no fem la trampota unionista d’auto-adjudicar-nos l’abstenció), tant PSC, Ciutadans, PP i Vox, com els Comuns si s’escau, saben que sempre poden comptar amb aquest vot de qualitat judicial. Una barra fantasma que no surt als gràfics de colorins de les votacions, però que és tan llarga i tan fosca com convingui als interessos de l’estat. Un dopatge de l’unionisme a xeringada pelada, mentre riu que l’independentisme va coix. Però també és la justificació dels independentistes de la reculada per dir que ja no som prou, sense explicar el final de la història: que, per més que siguem mai, la judicatura patriòtica sempre tindrà un vot més que naltros; que, per més governs progressistes que apuntalem a Espanya –presos de la por, del terror–, cada vegada que els implorem la fi de la judicialització aixecaran les manetes tot dient ‘ah, separació de poders’, procurant que no se’ls escapi el riure, i se’n continuaran aprofitant.

I malgrat tot, ens cal guanyar eleccions, i guanyar-les sense parar, i sense manies, vegeu paràgraf 2. Malament rai si cal explicar per què convé que un moviment d’emancipació nacional guanyi les eleccions de la seua nació, però, pel que fa al cas que avui ens ocupa, lliurar les claus del parlament als avaladors d’aquests jutges, així, per desídia o per rebequeria, no només seria enterrar el moviment per sempre, sinó entregar-los també la prova del delicte.