La dirigent de Ciutadans, Inés Arrimadas, va dir ahir que si el referèndum és conduït amb allò que ella en diu ‘voluntaris’, aleshores no és cap referèndum.

L’argument és pintoresc per diverses raons. Un referèndum és un procés electoral molt ben determinat que té l’objectiu que la ciutadania done l’opinió sobre una qüestió d’interès general que es vol resoldre políticament. Els referèndums es presenten sempre com una pregunta o més, generalment amb dues respostes (sí i no) sobre la qüestió. I un referèndum es decideix habitualment per majoria simple. Això els caracteritza arreu del món i no pas si es fan un dijous o un diumenge, en un dia o en tres, amb paperetes horitzontals o verticals, amb funcionaris en les meses o amb voluntaris. La pretensió d’Arrimadas és simplement ridícula.

O és alguna cosa més. Perquè en el nostre cas concret resulta que a l’estat espanyol ja s’han fet un grapat de referèndums i de processos electorals diversos. I o bé la senyora Arrimadas menteix deliberadament o bé no sap la llei, opció que en el seu cas gairebé em semblaria pitjor, encara. Perquè la LOREG, la Llei Orgànica de Règim Electoral General del 1985, actualment vigent, no admet discussió sobre qui és l’autoritat electoral i queda ben clar que els membres de les meses electorals en cap cas no són funcionaris. O que si ho són no ho són per la condició de funcionaris. Cosa que molts de vosaltres deveu haver experimentat alguna volta, sense necessitat de saber de lleis: si mai us ha tocat d’anar a una mesa ja deveu haver après que no cal ser funcionari per a rebre els votants.

A l’estat espanyol –ahir ho explicava en detall Guillem Clapés– la màxima autoritat en qualsevol mesa electoral és el president, que sempre és un ciutadà escollit per sorteig, com ho són també els vocals i els suplents. A banda hi ha el representant de l’administració electoral, que és la persona que recull les dades i trasllada els resultats als secretaris dels ajuntaments, que els envien a les juntes electorals. Aquests representants són voluntaris i cada ajuntament determina com els tria. Per sobre del president, dels membres de la mesa i del representant de l’administració electoral, que no són funcionaris, només hi ha la junta electoral per a resoldre conflictes. I aquesta junta també és un organisme que es crea de manera concreta per a cada votació i que normalment tampoc no inclou funcionaris.

Així doncs, intentar desqualificar el referèndum de l’1 d’octubre atacant l’anunciat cos de voluntaris electorals no únicament és un error sinó que és fer el ridícul. L’anunci fet per Puigdemont no presenta cap novetat sobre la pràctica habitual regulada per la Loreg en allò que fa als representants de l’administració i el possible canvi respecte a la composició de les meses, suposant que no es considerés obligatòria la compareixença dels escollits en sorteig, en realitat només seria una aplicació sistemàtica de la fórmula prevista ja actualment en la mateixa llei pel cas que no compareguen com a mínim tres dels membres de la mesa triats per sorteig.

Però, com que a mi em costa d’imaginar-me que la gent faça el ridícul conscientment, he d’explicar-me per quina raó una diputada s’equivoca tant o menteix de manera tan descarada. I no hi trobe sinó dues possibilitats: que ho ignora o que pensa que no podran aturar el referèndum i ja només prova de desprestigiar-lo. Com siga.

Si és que ho ignora, ens tornem a trobar amb l’evidència que l’independentisme treballa més i es fixa més en com fer el procés que no pas l’unionisme. I si l’errada respon a un intent de desprestigi, aleshores vol dir que ja són ben conscients que no podran impedir-lo i, per tant, es refugien en la negació de les obvietats, mirant de fer veure que el sol no ix per Mallorca ni es pon per Castella, que el gel fa bullir l’aigua i el foc la gela o que milions de catalans votant sí o no a la independència en realitat no fem un referèndum.


[Bon dia] –Diumenge el Jura tornarà a votar en un procés d’autodeterminació. En aquest cas ho farà la ciutat de Moutier, que decidirà si abandona el cantó de Berna per unir-se a la resta del Jura. Quan alguna gent diu que això de l’autodeterminació no s’accepta enlloc, el cas del Jura és paradigmàtic i demostra ben bé la contrària. Aquest territori suís fa quaranta anys seguits que s’autodetermina, mitjançant referèndums locals, cantonals i nacionals, sempre amb la voluntat de resoldre políticament el conflicte que enfronta la que era la població francòfona del cantó de Berna amb el cantó pròpiament dit, de majoria germànica. Com expliquem en aquest article, la manera com la Confederació Helvètica ha encarat la qüestió és modèlica. Sempre pensant a resoldre el problema i no pas a enquistar-lo, sempre donant la veu als ciutadans i sense posar mai límits de cap mena a qualsevol proposta de resolució. El resultat també és que fa quaranta anys que el Jura es va autodeterminant i l’estabilitat de la Confederació Helvètica és, tanmateix, remarcable.

–Quan fa uns anys a VilaWeb ens vàrem proposar d’aprofundir en la ideologia periodística que ens ha portat cap a l’actual projecte de fer pivotar el diari sobre una comunitat de subscriptors, reforçar la qualitat periodística i abominar el clic, el moviment americà dels non-for-profit media va ser una de les nostres grans inspiracions. I, entre aquests mitjans, el San Diego Voice va ser un referent que vàrem estudiar a fons. Els nostres col·legues californians han publicat ara una declaració d’intencions periodístiques que us recomane, en què defensen aquells principis que consideren objectius públics que el diari vol que el país aconseguesca. Als Estats Units, aquest pas ha estat entès ràpidament com un crit contra la (falsa) objectivitat que es reclama als diaris. A VilaWeb hi estem cent per cent d’acord. Quan algú diu a un periodista que ha de ser objectiu, en realitat li demana que no pense. Hem de ser honrats, que és una cosa molt diferent, molt més transparent i molt més fàcil de comprovar.

–Magnífic, el número d’ahir de Politico Europe, el mitjà de referència entre l’elit europea de Brussel·les. La portada i el reportatge sobre ‘The New Catalans’ va causar una autèntica commoció. Politico és una publicació de lectura obligada en la bombolla de les institucions europees i ahir tothom s’hi va trobar aquesta portada espectacular i un reportatge extraordinàriament positiu explicant que els catalans, i concretament el moviment independentista, som als antípodes del populisme i de la xenofòbia. Un missatge que, entre els dirigents europeus, aquests dies sona a glòria celestial, especialment si va acompanyat de fets reals i indiscutibles com els que el diari brussel·lenc explica. Si voleu saber-ne més, us ho expliquem ací.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]