El ciberatac que ha sacsejat el món aquests darrers dies posa en relleu que la vida en el món connectat és molt i molt perillosa. Un simple tros de codi informàtic ha estat capaç de paralitzar serveis essencials, gràcies a una combinació de factors que, bo i separats, poden ser més o menys suportables, però que quan s’ajunten tenen l’efecte d’una autèntica bomba.

Factor 1. La gent no és conscient de la importància de tenir els equips informàtics a punt. I quan dic ‘la gent’, no parle tant dels individus com de les empreses o organitzacions. El ciberatac es podia haver aturat simplement havent instal·lat una actualització de seguretat per al Windows que era penjada a la xarxa des de feia un mes. Més greu encara: quantes empreses i serveis essencials funcionen avui amb xarxes informàtiques basades en un sistema operatiu obsolet?

Factor 2. Les empreses informàtiques volen forçar tothom a comprar noves versions i per això deixen de donar suport tècnic i ajuda per a versions anteriors. Això passa sobretot a Microsoft. Fa anys que Microsoft tracta el Windows XP com si no existís. No n’atén cap incidència. I, a desgrat d’això, és ben sabut que el 14% de les empreses i institucions de tot el món el continuen fent servir. Aquest ha estat el gran vehicle d’expansió del ciberatac. De fet el Windows 10 –diguem que el sistema que garantiria millor el servei–, només el tenen un 9% d’ordinadors d’empreses i institucions i una quarta part dels ordinadors personals. La dominació del mercat corporatiu que té Microsoft i aquesta draconiana política seua d’actualitzacions és una part del problema. Dissortadament, alternatives molt més fiables, com el Linux, no s’han pogut introduir prou en els mercats empresarials.

I factor 3, i principal. La informàtica s’ha convertit en una arma de guerra. D’alguna manera, sempre ho havia estat, però els grans estats i les grans agències de seguretat del món no han disposat mai com ara d’un arsenal tan aclaparador d’eines, d’armes informàtiques, per a espiar, molestar, destruir o manipular. Com expliquem en aquest reportatge, l’atac que han rebut centenars de milers d’institucions i empreses de tot el món té l’origen en un codi robat a la NSA, la gran agència americana d’espionatge. La NSA l’ha fet servir durant anys segurament per espiar-nos en silenci. Però algú els l’ha robat i l’ha utilitzat per a l’extorsió, aprofitant que el govern dels EUA no havia avisat mai una de les principals empreses americanes de l’existència d’un perillós forat de seguretat que coneixia a la perfecció.

La NSA tenia dret d’amagar a Microsoft i als ciutadans que hi havia un forat de seguretat tan clar, que sabia que existia i que posava en perill persones, empreses i institucions? No ho sé, si hi tenia dret legal, però sembla que ho ha fet. En un concepte raonable de seguretat nacional, si hi ha un forat tan perillós cal avisar l’empresa responsable del programa o fins i tot els ciutadans, per evitar que passe això que ha passat. Però no el tenen pas, aquest concepte de seguretat. Ben al contrari: van decidir d’aprofitar-se’n per als seus interessos, probablement inconfessables, i van causar un risc enorme a la seguretat planetària i també, és clar, dels Estats Units. En aquesta classe de món vivim.


[Bon Dia] –Nou embolic en el cas Palau, ara per si la Fundació ha d’acusar CDC, vistes les revelacions que ixen en el judici. El conseller de Cultura, del PDECat, consulta els seus assessors, que li diuen que ara no és el moment i que val més esperar al final del judici. La decisió, com és normal, causa una gran polèmica, perquè Vila, tinga raó o no, ajuda el seu partit o el seu antic partit. En canvi, l’ajuntament diu que sí, que ara toca acusar i rescabalar diners. I el govern espanyol no es presenta a la reunió on totes tres institucions havien de prendre una decisió. De seguida s’organitza un bon enrenou, en el qual el govern apareix fràgil i dividit. Dues preguntes. Primera: hi ha ningú que puga explicar extensament i comprensible per quin motiu cal estalviar l’acusació a CDC? I la segona: PDECat i ERC, tenint en compte la transcendència de la qüestió, no haurien d’haver-se posat d’acord abans que el conseller de Cultura prengués una decisió d’aquest abast? El president Puigdemont sempre diu que aquest no és el govern del PDECat ni d’ERC sinó de Junts pel Sí. S’hauria de notar més.

–Trump continua travessant línies vermelles a una velocitat impressionant. A última hora de la nit The Washington Post va publicar que el president dels Estats Units havia mostrat a membres del govern rus informació molt confidencial sobre l’anomenat Estat Islàmic, que havia estat aconseguida per un país amic i compartida amb la seguretat que se’n faria un ús discret.  No és un fet il·legal, el president pot desclassificar el que vulga, però acorrala Trump d’una manera extraordinària. No durarà…

–Avui El Periódico no eixirà al carrer. La vaga dels treballadors ho ha impedit. Per Twitter ahir al vespre, molta gent, molesta amb la línia editorial del diari i segurament també amb algunes de les actituds del seu director, semblava fins i tot alegrar-se’n. Jo no puc compartir-ho. Els treballadors defensen una feina i unes condicions laborals adequades, no una línia editorial.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]