M’agraden les falles.

Ara que són patrimoni de la humanitat encara fa de més bon dir. Però és que ni tan sols quan reconèixer-ho no era gens mainstream, no ho podia evitar i ho repetia: m’agraden. Tres amb un ninot i una dolçaina que caminen satisfets tocant la manta al coll i tallant el trànsit, les dones que van a treballar amb el monyo fet i vestides de carrer, el soroll i la pólvora a les vuit del matí, la gent (adolescents i iaies i homes encorbatats) que corre per no no perdre’s la mascletada. Coses així. I veure com la ciutat es trasbalsa, es desordena i ens recorda que som vius.

Perquè ella mateixa n’és, de viva. Un ens viu, diguem-ne. En moviment. En transformació. En evolució.

M’agrada València.

Fins i tot quan vivia crispada i estranya, m’agradava. Per tant com mantenia, pel batec que deixava sentir, sempre i malgrat tot, per la llum i el seu estar amanerós. Un amic poeta ho repetia a qui ho volgués sentir: “La ciutat és amable”. Eren uns altres temps i, ho confesso, en sentir-lo, alguna vegada jo també me’l vaig mirar inclinant així el cap, alçant potser una cella, provant de contenir la incredulitat.

No pretenc ara dibuixar flors i violes. Però és que ja fa un temps que es pot constatar, de fet, l’evolució que dèiem. I potser és hora de començar a superar la imatge monocroma que, massa sovint, ens hem fet d’aquesta ciutat. Val la pena de tenir present que els temps, com a la cançó del Nobel repatani, estan canviant. I que fins i tot en aquell bloc monolític que semblava que eren els votants del PP s’hi noten, ara, els colors i els interessos diferents que contenia.

És clar que aquesta evolució que es constata no és ni general ni irreversible. Però és. Impulsada per misteris intangibles i per qüestions estrictament materials. Entre aquestes darreres (els misteris són, per definició, cosa oculta i obscura: els deixarem estar), hi ha alguns efectes col·laterals de la crisi: per exemple, que els interessos que, per obra de la turboeconomia (aquell bunga-bunga econòmic, aquell miratge insostenible que va durar pràcticament quinze anys), havien quedat agregats sota un mateix paraigua, ara se senten objectivament desemparats, fins i tot a la intempèrie.

La crisi econòmica ha destapat la feblesa, la fal·làcia d’aquell muntatge, i ara té les vergonyes exposades al sol: sense oripells per repartir, amb els efectes de la crisi especialment i concretament punyents al País Valencià, amb les infrastructures de l’arc mediterrani sistemàticament menystingudes i ajornades (i València, per tant, relegada, en aquest esquema, a simple apèndix al servei i per a esbarjo de la metròpoli), amb l’espoliació fiscal desbocada, la inversió de l’estat sota mínims, és difícil que el PP es presenti com a “defensor de los intereses de los valencianos” (aquesta era la moto que venien). I alguns sectors que havia sabut agregar, i que de fet no casen amb el seu espanyolisme visceral, se li van desagregant. Creix la consciència que el “problema” no és amb Catalunya… sinó amb Madrid. Plantejat així: Madrid. De moment, així.

Hi ha moviments, en aquesta ciutat.

No sé si seran definitius.

Però no s’haurien de menystenir.

Núria Cadenes

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]