19.11.2015 - 02:00
Mentre el país –o una part del país– es trobava mig esperançat mig esglaiat arran de les negociacions per a aconseguir de fer govern, va aparèixer una notícia de poc recorregut periodístic, però que ha creat una certa alarma en el teixit cultural. La Diputació de Barcelona ha decidit de prorrogar dos anys el càrrec de director del CCCB a Vicenç Villatoro. I, durant aquests dos anys, diuen, es prepararan els protocols perquè el proper director del centre sigui escollit, aleshores sí, per mitjà d’un concurs. En la nota de premsa s’especificava que la decisió corresponia a la presidenta del consorci del centre cultural i, alhora, presidenta de la Diputació, Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat i destacada militant de Convergència Democràtica de Catalunya. La nota incorporava, però, un aclariment gens gratuït: la decisió s’havia acordat amb Ada Colau, vice-presidenta del consorci, perquè l’Ajuntament de Barcelona participa en un 25% en la gestió estructural de l’equipament cultural.
Arran de la notícia i, més i tot, arran d’aquest poc recorregut que ha tingut en els mitjans, m’agradaria aportar-hi algunes reflexions. La primera és d’ordre polític. Si no parléssim de la cultura, aquest àmbit on tothom opina, però que tan pocs ciutadans consideren prioritari, la cosa podria interpretar-se com un símptoma inquietant: tots aquells que recriminen a la CUP que no investeixi Mas president al·leguen explícitament o implícita que Convergència ja no és com abans, que s’ha compromès a fer unes noves polítiques, però el nomenament de Villatoro evidencia que la cosa no és tan fàcil. La Diputació de Barcelona és governada pels mateixos partits polítics que conformen Junts pel Sí i, en comptes d’obrir una finestra que permeti d’airejar aquell centre (que sempre, des dels temps d’hegemonia socialista, ha escollit els seus gestors directes i indirectes de manera funcionarial), perpetuen la direcció de Vicenç Villatoro. Les preguntes brollen: un partit com Convergència no té cap persona nova per a oferir en el procés de construcció nacional en l’àmbit de la cultura? O per ells tot això és ‘peccata minuta’, perquè compten que en les negociacions polítiques ni la cultura ni encara menys el CCCB no faran acte de presència? I és que, diguem-ho clar, fer veure que per a preparar un concurs per a proveir democràticament la direcció d’un centre cultural es necessiten dos anys és una broma de mal gust. O, pitjor i tot, una impertinència.
La segona consideració és d’ordre personal. I aquí vull ser molt respectuós perquè no em passa per alt que el senyor Villatoro, almenys, no pertany a aquest estol de gestors que arriben a la cultura repel·lits d’uns altres sectors i amb la bastarda convenció que no els cal cap preparació específica. Precisament per això, però, com a escriptor, com a intel·lectual no li ha passat pel cap que és un tap per a noves generacions, per a noves maneres de fer en la cultura? Es creu imprescindible, encara, després d’haver passat ja per tot un seguit de càrrecs públics: director general de Promoció Cultural de la Generalitat, director de l’Institut Ramon Llull, diputat al Parlament de Catalunya per CiU, un any director del CCCB…? Són preguntes retòriques, no fos cas que ell volgués contestar-les. Ja em perdonareu, però si m’encén que hi hagi polítics que viuen dels pressupostos públics des de fa anys i anys i anys (regidors, alcaldes, consellers, presidents…), quan aquest capteniment l’evidencien persones a qui se suposa una intel·ligència la sensació de catàstrofe és indescriptible.
La tercera constatació fa referència al consentiment o aprovació que Ada Colau ha fet del nomenament burocràtic d’un personatge que fa un any ja havia estat designat a dit. La sorpresa és majúscula, perquè Berta Sureda ha anunciat en públic i en reunions amb el sector que la intenció del nou ajuntament és posar totes les places públiques que depenen de la corporació municipal a concurs, se suposa, a concursos transparents. Aleshores? Diuen que l’equip d’Ada Colau ha acceptat la imposició de Villatoro perquè la convergent Mercè Conesa volia que el nomenament fos per a quatre anys i que, en les negociacions, van aconseguir que la perpetuïtat de Villatoro quedés reduïda a dos anys i sense pròrroga, com si es tractés d’un fitxatge futbolístic. Si això és així, personalment hauria preferit que, en comptes de negociar, haguessin convocat una conferència de premsa i haguessin denunciat la imposició dels partits que conformen Junts pel Sí o, pel cap baix, de CDC. Entenc, però, les tàctiques possibilistes: potser sí que és bo de saber que la democràcia arribarà, encara que sigui tard, a la gestió del CCCB; em refereixo a la directiva, perquè els treballadors del centre fa temps que demostren la seva professionalitat.
Comptat i debatut, l’episodi explica algunes coses. Que demonitzar una formació política per unes coses posa un vel en les pràctiques d’unes altres; unes pràctiques que vénen de lluny i que encara es perpetren sense dissimulacions. És a dir, que la realitat política és més complexa que un sí o un no. I, finalment, que la cultura, malauradament, no es troba mai en l’agenda política d’alt registre. I els qui ens dediquem al sector hem de cridar constantment la seva importància… Som-hi, doncs.
