Balancejava com cada vegada que aturaven el motor. Era negra nit. Un cel estrellat saludava aquells quatre homes de mar. Havien sortit quan començava a fer-se fosc, com cada dia d’aquests mesos de primavera. Tornarien a trenc d’alba amb les caixes plenes de peix si hi havia sort. Però abans de començar a desplegar les xarxes, calia fer allò que els havia encarregat la Nagore. Eren tan sols quatre grans caixes metàl·liques. Estaven segellades amb unes corretges i tenien la tapa soldada. Havien estat perforades per deixar-hi entrar l’aigua. Pesaven moltíssim. L’Ander, l’Unai, el Mikel i el Xabier van arrossegar les caixes cap a la popa i van enfonsar-les mar endins l’una darrere l’altra. En menys de mig minut, les bombolles de l’aire de les caixes van desaparèixer de la superfície de l’aigua. Aquelles caixes, i tot el que contenien, no les trobaria mai més ningú.

Quan van tornar a port amb les primeres clarors, van veure la Nagore al moll. Apartada de la gent que esperava l’arribada dels vaixells. S’estava dreta al costat d’un cotxe petit, fosc, una mena de blau molt fosc. Quan van amarrar i van saltar al moll, ella ja havia enfilat la carretera de la costa cap a Mutriku. Havia volgut assegurar-se que l’encàrrec havia estat executat i que no hi havia hagut cap contratemps. Els quatre pescadors no en van saber res més; ni d’ella, ni de les seves intencions. Això sí, aviat entendrien què havien fet.

Tres setmanes després, als afores de Baiona, desenes d’activistes custodiaven uns terrenys marcats amb cintes i pintura. Uns cartells anunciaven que es tractava d’una zona de desarmament. ETA lliurava les armes i el material per a fabricar explosius que havia acumulat durant mig segle de lluita armada. Havia hagut de preparar aquella operació amb molta cura perquè els cossos de seguretat dels estats espanyol i francès semblaven disposats a qualsevol cosa per evitar allò que acabaria passant.

Uns mesos enrere, agents de la guàrdia civil i de la policia francesa havien detingut uns activistes –que rebrien el nom d’Artesans de la Pau– mentre comprovaven un dipòsit d’armes per poder-les inventariar i segellar correctament abans del dia fixat per al seu lliurament. Per tant, tots els moviments del desarmament s’haurien de fer amb molt de compte. Una cosa era desarmar-se i una altra acceptar detencions massives sense haver pogut negociar cap mesura col·lectiva per a la normalització i la reconciliació. La policia espanyola i francesa tenen encara centenars de casos relacionats amb l’activitat d’ETA que no han pogut resoldre per manca de proves o perquè no han pogut detenir els militants clandestins.

El dia 8 d’abril havia quedat marcat amb un cercle vermell al calendari dels bascs. Els Artesans de la Pau havien fet una crida a concentrar-se a Baiona, a Iparralde, per assegurar que el desarmament es fes sense cap sorpresa d’última hora. Desenes de milers de ciutadans havien respost a la crida. A primera hora del matí, ETA ja havia deixat feta tota la feina amb l’ajuda d’aquests activistes de la pau. Les autoritats franceses, que les últimes setmanes havien donat senyals que deixarien fer sense interferències, acabaven de rebre les llistes amb tota la relació d’armes i explosius i el lloc on estaven dipositades.

Finalment, les autoritats espanyoles no havien pogut torpedinar el desarmament. A última hora, els francesos no havien col·laborat amb la seva estratègia de sabotatge. La mala llet –i les cares llargues– dels màxims responsables de la seguretat espanyola era evident aquell dissabte. L’enemic se’ls fonia davant dels ulls. I amb ell, es fonien també molts pretextos, excuses i coartades. Aquella frase maleïda –’sense violència es pot parlar de tot i tot és defensable’– ressonava ara al cap de molts enemics de la democràcia.

Els quatre amics d’Ondarroa, l’Ander, l’Unai, el Mikel i el Xabier, havien quedat per dinar aquell dissabte. Van seguir atents l’operació de Baiona per la tele. Estaven exultants. Eren conscients que aquell gest enterrava dècades de sofriment també per a la seva gent. Tanmateix, la celebració era continguda. Se sentien responsables d’una part d’aquells fets que ningú no podria explicar mai. I sabien també que encara no havia acabat tot. Perquè hi havia un bàndol que no volia fer les paus.

Què els passaria, als presoners dispersats a les presons espanyoles? Les autoritats franceses havien rebut el desarmament anunciant que disposarien mesures penitenciàries específiques. Però el govern espanyol continuava entestat que no faria cap concessió. Què els passaria, als militants d’ETA que vivien encara en la clandestinitat? I amb tots aquells que havien marxat a l’exili i encara no n’havien pogut tornar?

Tot plegat és encara una incògnita. No se sap si el temps i la bona feina dels mitjancers internacionals faran que el govern espanyol accepti el camí de la pau i la reconciliació. I cadascú hi haurà de posar el seu granet de sorra, el seu bri d’esperança o la seva valentia a plena nit a alta mar. De moment, gràcies als valents que no han defallit davant de tots els entrebancs.

@PereCardus, periodista

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]