Víctor Maceda: ‘Al País Valencià, moltes coses recorden la Catalunya de fa dotze anys’

El País Valencià ha viscut vint anys en mans del PP, que l’ha arruïnat econòmicament i l’ha maltractat políticament. La política de grans esdeveniments i infraestructures faraòniques va maquillar la fragilitat estructural d’un autogovern precari sobre la font abundant de la depredació urbanística i el boom immobiliari. La màscara, però, ha caigut. La crisi va destapar una xarxa corrupta i un estat de ruïna general de les finances públiques. Ara fa un any i quatre mesos que es va produir el canvi polític i Víctor Maceda, periodista de la revista El Temps, ha escrit un relat sobre ‘El despertar valencià‘ (Pòrtic, 2016) amb el subtítol ‘La caiguda d’un règim i la irrupció del canvi’. Es tracta d’un llibre per esborrar tòpics i prejudicis i cenyir-se als fets que han canviat el paisatge valencià dels últims anys. Maceda és un apassionat de la política valenciana i ho demostra amb aquest llibre minuciós, amè i molt llegidor. Hi hem parlat per oferir-ne un tast als lectors de VilaWeb, que aquest dijous podran assistir a la presentació del llibre, a dos quarts de vuit del vespre, a l’Espai VilaWeb (Ferlandina, 43, a Barcelona).

—El llibre porta un subtítol que és ‘La caiguda d’un règim i la irrupció del canvi’. Es pot donar per enterrat el règim? No hi ha perill que es torne a alçar?
—I tant! El risc hi és. La possibilitat que el Partit Popular, entès com a règim, puga recuperar les institucions és un risc molt real. De casos com aquest, a països de tot el món, n’hem vist uns quants. Règims que cauen, però després es rearmen i tornen. Perquè al substrat queda aquesta idea en molta gent que tan sols ells poden dirigir el rumb del país. Pot tornar el règim. Potser amb un altre format més edulcorat o amb altres cares de referència. El risc sempre hi és. De fet, hem vist a les eleccions espanyoles del 20 de desembre i el 26 de juny que a cada elecció recupera vot.

—Què ha permès o facilitat la pervivència d’aquest règim durant 20 anys? És aquest ‘victimisme a tres-cents per hora’ que expliques al llibre?
—És un cúmul de factors. Hi ha errades dels anteriors rectors de la Generalitat de l’etapa socialista. Hi ha una sensació de greuge comparatiu respecte dels altres territoris de l’estat, que el PP des de València i des de Madrid s’ocupa d’explotar i d’esmenar. Hi ha qüestions tan elementals com l’autovia a Madrid, que era una infraestructura absolutament bàsica en un mapa radial com l’espanyol. Els socialistes havien estat incapaços de posar-hi remei en l’etapa de Lerma i Felipe González. En canvi, quan arriba el PP ho resol amb una bona inversió de diners. El PP va fer una estratègia de prestar molta més atenció a València.

—Volien convertir el País Valencià en un graner de vot?
—Els interessava per pes demogràfic. Parlem de cinc milions d’habitants i té un potencial important a escala electoral. Davant la força dels socialistes a Andalusia i a Catalunya, el PP va concloure que s’havia de fer fort al País Valencià i a Madrid. Van arribar a establir un imaginari col·lectiu pel qual si no eres del PP, no eres valencià. Van utilitzar amb constància la figura de l’enemic exterior, que tant podia ser el tripartit català com el govern de Zapatero. Van acabar establint un règim pràcticament de partit únic aprofitant que la conjuntura econòmica li era molt favorable. Hi havia un boom urbanístic com no s’havia vist mai i això va permetre el gran desenvolupament d’urbanitzacions a la costa i a l’interior. Hi havia un flux de diners que molt llaminer per a la corrupció, però que a la gent ja li anava bé perquè molta gent vivia d’aquest moviment.

—Amb la política de grans esdeveniments i les obres faraòniques, es pretenia crear un orgull de pertinença…
—És justament això que comentàvem. La sensació que abans no passava res i que quan ells arriben al poder són capaços d’aglutinar inversions pròpies o externes. I la idea que gràcies a ells, València està en el mapa. Abans tot era gris o en blanc i negre i amb ells tot prenia color. Tot plegat volia formar aquest sentiment d’autoestima col·lectiva davant la manca d’inversions del passat. Era una política d’aparador que després s’ha demostrat altament ineficient i ruïnosa. Però que va enlluernar la gent durant molt temps. Per exemple, mentre l’esquerra demanava una moratòria urbanística perquè no es construïren més habitatges per aturar el boom de la construcció, el PP anava pel camí invers.

—Què fa caure aquest règim? Sense crisi econòmica, hauria continuat la festa?
—I tant. Hi havia la sospita de molta gent que les coses no es feien com tocava, però la sensació de benestar econòmic era molt gran. No solament al País Valencià, sinó al conjunt de l’estat espanyol. Ací tot era una mica més exagerat. Un punt més faller. No ens oblidem que el PP és capaç de guanyar unes eleccions el 2011 en plena crisi econòmica i amb un candidat encausat per corrupció. I fa el rècord d’escons que ha tingut mai un partit a les Corts, amb 55. Li va jugar a favor allò que dèiem abans de l’enemic exterior. Camps va centrifugar responsabilitats i la idea que el responsable de la crisi era el Partit Socialista i la política de Zapatero. Però aleshores ja comencen a fer-se evidents les mancances del model econòmic impulsat pel PP. I esclaten més casos de corrupció. I tot plegat fa caure el règim del PP. Amb la corrupció a soles, no n’hi havia prou. El PP podria haver continuat en el poder. Es va donar una implosió de tot el sistema.

—I cada vegada els senyals de decrepitud són més evidents a ulls de tothom…
—Sí. Va arribar un moment que l’enemic exterior ja no podia tenir la culpa de tot. I això va córrer en paral·lel a la consolidació d’un projecte com el de Compromís, que aixopluga els valors del valencianisme progressista. Es comença a consolidar la imatge, tal com indiquen les enquestes, que qui millor defensa els interessos dels valencians ja no és el PP sinó Compromís. A l’enquesta de l’any passat, Compromís ja havia superat al PP. Aquest factor és fonamental perquè la gent comença a veure que hi ha una alternativa.

—Quina importància tenen figures com Mónica Oltra o Ximo Puig en el despertar?
—Són molt importants perquè han permès a la gent percebre una alternativa possible. Oltra i Puig són dues figures molt importants en aquest sentit. Mónica Oltra és la líder de l’esquerra valenciana des de la transició que més bé ha sabut encarnar un sentiment general. I ha sabut capitalitzar les il·lusions de la gent. Ha connectat amb la gent. No era habitual en cap polític valencià. El fenomen de Compromís explica molt aquest canvi, així com la irrupció de Podem. Juntament amb Compromís, sumen més escons que el Partit Popular.

—Es gira la truita completament.
—El canvi es produeix amb una majoria de 55 sobre 99. Entre els quatre partits d’esquerres (comptant EUPV, que va quedar fora de les Corts per poques dècimes) treuen un milió tres-cents mil vots i deixen PP i Ciutadans a un milió. És un canvi molt brusc. Fins aquell moment, el repartiment era el revés. La fluctuació és molt important. És que fins i tot Mónica Oltra aconsegueix captar vot del PP. I el tarannà de Ximo Puig afavoreix l’entesa amb Compromís. És un veterà, però aconsegueix generar empatia entre els electors i militants més nacionalistes de Compromís, que haurien estat incòmodes amb segons quin PSPV. Ha passat ja un any i quatre mesos de govern i no hi ha hagut cap gran escàndol ni cap muntanya russa. Quan es van fer governs de coalició a Galícia i Catalunya, a aquestes alçades ja s’havien viscuts uns quants numerets.

—Ara és una mica complicat d’endevinar on és i cap a on va el País Valencià. Quin és el relat del canvi?
—És cert que encara falta consolidar un relat sobre cap on va aquest canvi. Crec que caldrà esperar encara un temps perquè es dibuixen les línies més clarament. Hi ha una demanda que és fonamental: l’exigència d’un millor finançament. Afecta el dia a dia, la vida quotidiana de les persones. Parlem de mil tres-cents milions d’euros anuals que el govern hauria d’ingressar i que se’n van a Madrid. I més enllà d’això, és evident que hi ha un avenç en qüestions que poden semblar molt elementals, però que són revolucionàries des de la perspectiva valenciana.

—Per exemple?
—La gestió privada dels hospitals públics, que era una de les banderes del PP, s’està començant a capgirar. En matèria d’educació, s’ha fet el decret de plurilingüisme, que alguns sectors veuen com massa poruc, però que garanteix que qui vulga estudiar més hores en llengua anglesa, haurà d’estudiar més hores en valencià. Això també és important en determinades àrees del País Valencià. Es fan passes en la direcció de fomentar l’ús de la llengua. Es promou la universalització de la sanitat per a tots els immigrants, contra les directrius del govern espanyol. La fi del copagament farmacèutic… Hi ha canvis significatius en molts àmbits.

—Canvis que es fan en un context molt hostil…
—Són les petites coses que es pot permetre aquest govern tenint en compte que té un deute de quaranta-quatre mil milions d’euros, que viu connectat al FLA i no té autonomia financera. És un govern sense autogovern. Viu connectat als préstecs que li fa el govern espanyol amb diners que ha tret del País Valencià i no ha tornat. El País Valencià està dotze punts per sota de la mitjana de l’estat en renda per càpita. És una autonomia pobra. Ja sé que costa d’entendre això, però parlem d’una autonomia pobra que aporta més que no rep de l’estat.

—És un cas únic.
—Perquè Catalunya i les Illes, que també reben menys d’allò que aporten, tenen una renda superior a la mitjana. Encara paguem molt cara aquesta imatge de país ric que va voler projectar el PP des de les institucions amb projectes absolutament ruïnosos. I la demana del millor finançament —que ara ja assumeixen tots els empresaris, partits i entitats amb més o menys entusiasme— és un tema molt important. Si rebera els diners que hauria de rebre per situar-se en la mitjana, es podrien fer tres-cents cinquanta o quatre-cents col·legis i instituts cada any. És una passada. Són qüestions molt elementals. Som en el debat que Catalunya feia fa vint anys. El president Puigdemont va dir ací a València que per ells aquest era un debat completament superat perquè ja havien perdut tota esperança en aquesta solució.

—Es pot comparar el País Valencià amb la Catalunya de fa deu o quinze anys?
—A mi em sembla correcte. Hi ha un cert paral·lelisme. Al País Valencià, moltes coses recorden la Catalunya de fa dotze anys. Fins i tot, Ximo Puig sembla una mica aquell Pasqual Maragall. Aquella mena de gent que predica en el desert amb una proposta federal… Ximo Puig va en aquesta línia. Però hi ha més elements que fan pensar en Catalunya. Hi ha el caos ferroviari de rodalia a Castelló. Hi ha moltes topades amb Madrid. De tot tipus. El govern espanyol ha portat la sanitat universal al Tribunal Constitucional. Podem parlar de moltes qüestions que són un xoc constant entre Madrid i València. També ens posen problemes amb la recuperació del dret foral.

—I Això està sembrant una llavor?
—Aquesta topada constant recorda allò del català emprenyat d’Enric Juliana. Un emprenyament que va anar a més i que va culminar amb la sentència de l’estatut… Amb tot, cal recordar que parlem d’una societat que és com és… conformista… poc reivindicativa. Jo crec que el tema del finançament pot ser un element vertebrador que faça unir interessos molt diversos.

—Però la societat valenciana batega cada dia amb més força… S’ha vist fa pocs dies a la diada del Nou d’Octubre…
—Sí. És veritat. Hi ha sectors cada vegada més conscienciats. La gent més jove, que és la gent més informada per les xarxes socials, i que ha nascut i crescut amb programes d’immersió lingüística… veuen les coses d’una manera diferent. Però també note que hi ha una certa decepció d’aquells que pensaven que el canvi aniria més de pressa. S’imaginaven un canvi radical que es notaria molt. Que seria arribar i moldre. Però això no és tan fàcil. El govern està fent un bany de realitat.

—En un edifici en ruïnes…
—Exacte. El PP ha deixat les coses com les ha deixades. Es tracta ara de gestionar la ruïna. I això hi ha gent que no n’és prou conscient. Hi ha un cert desencís dels que esperaven que tot estaria resolt en un any. I cal entendre que hi ha polítiques que necessiten un temps per a donar resultats. Jo em quede amb la part positiva. Hi ha un govern bipartit que governa en minoria i la relació entre els integrants de l’executiu és bona. Hi ha bona sintonia. I no era fàcil pensar que això seria així. Queda molta legislatura, però han superat els primers mesos sense tensions fortes. Hi ha bones vibracions.

Més informació del País Valencià ací