Víctimes, no pas d’ETA i prou

Aquests darrers cinquanta anys, a l’estat espanyol més d’un miler de víctimes han estat assassinades per raons polítiques. I no solament per part d’ETA, sinó també pels GAL, els GRAPO, els Comandos Autònoms Anticapitalistes, la ultradreta (Triple A o el Batallón Vasco Español) o el gihadisme. Els morts deixen darrere seu molts familiars. Alguns resten atrapats en l’odi, però també n’hi ha que desenvolupen un procés en què treuen la part millor d’ells mateixos. “Són les persones que aquest llibre vol escoltar”, diu la solapa de Víctimes en so de pau (Pagès Editors), d’Àlex Romaguera (1970). L’autor, periodista que ha passat pel Temps, el Triangle, Gara i la Directa, per exemple, i que és coautor amb David Fernández de Llums i taquígrafs: atles de la corrupció als Països Catalans, ha entrevistat quinze parents de víctimes, víctimes ells mateixos: els pares, mares, fills, germans, parelles dels morts, que en molts casos són desconegudes del gran públic.

En un pròleg ben documentat (llegiu-lo en pdf), Romaguera recull les tres fases de violència política a l’estat espanyol –anys de rebel·lia i repressió (1968-1975), transició a preu de bombes (1975-1982) i la fràgil democràcia (1982-2011)–, acompanyat d’un interessant apartat final sobre el ball de xifres. ETA, segons fonts diverses citades al llibre, ha assassinat entre 825 persones un miler i escaig i ha vist morir 120 membres. Per una altra banda, segons la Fundació Euskal Memòria, “les morts per violència institucional serien cinc-centes persones (de les quals el 46% són atribuïdes a les forces de seguretat) i la resta en mans de grups feixistes o individus que actuaven de manera incontrolada”. Els atemptats gihadistes han causat 226 morts, els comandos Autònoms Anticapitalistes 26 i els GRAPO 84 (amb 21 militants morts).

El llibre recull les experiències dels familiars de quinze víctimes i, com s’escriu a les conclusions, s’hi pot veure el procés psicològic que han viscut. Un primer instant de còlera, seguit d’un abatiment emocional, que de vegades deriva en malalties greus (càncer, hipertiroïdisme, cardiopaties), que es pot superar amb un procés de desvictimització, de deixar de sentir-se culpable. L’obra mostra que hi ha un gran buit institucional i de la societat envers aquests familiars.

Des de casos encara per esclarir, cosa que no permet de tancar el cicle (Romualdo Barroso) a familiars que l’estat espanyol no reconeix com a víctimes indirectes (Pili Zaballa). O atacs mediàtics per a embrutar la imatge del familiar si no pren una posició política. És el cas de Pilar Manjón, que no va seguir la teoria del govern Aznar sobre l’11-M i quan va demanar una estàtua d’homenatge a les víctimes va haver de sentir el vice-batlle de Madrid, Manuel Cobos (PP), dient: “Qualsevol moment vindran les prostitutes del carrer i també me’n demanaran un.” Així mateix, es veuen atacs per a embrutar la imatge del mort i vincular-lo a moviments violents (Yolanda González) i atacs d’unes altres víctimes (com els familiars de Joseba Goikoetxea, ertzaina mort per ETA, i militant del PNB, que unes altres víctimes d’ETA titllaven de “nacionalistes” i els aïllaven). Alhora, també es veuen processos de reconciliació, com el que explica Merçona Puig Antich, germana de Salvador Puig Antich (1948-1974), membre del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL) executat a garrot vil pel franquisme, que relata l’alleugeriment que va sentir quan Tomás Gil Márquez, fill del policia que el va detenir, va explicar que trobava que la seva execució havia estat una bestialitat.

Llibre de 193 planes, amb una bibliografia final prou útil per a documentar-se de totes les víctimes de violència política, i no solament les d’ETA. I també per a veure com, més enllà de les administracions, la societat també tracta amb duresa els familiars, cosa que no ha impedit que molts acabin refent la vida amb mirades positives. “La vida és meravellosa i val la pena viure-la”, va dir la vídua de Buesa a la seva filla, després de l’assassinat del seu pare. Aquesta línia ressegueix tot el llibre.

Juntament amb el cas Salvador Puig Antich explicat per la seva germana Merçona, la resta de casos comentats al llibre, fins a arribar a la quinzena, en capítols d’una desena de planes, són aquests:

Eva Barroso, germana de Romualdo Barroso (1957-1976), treballador extremeny mort a mans de la policia franquista el 1976. És un dels cinc obrers assassinats a Vitòria per la policia sota les ordres de Martín Villa.

María Rueda, germana d’Agustín Rueda (1952-1978), militant anarquista mort dins la presó per les pallisses rebudes a Carabanchel.

Fermín Rodríguez, germà de Germán Rodríguez (1955-1978), mort d’un tret de la policia durant unes festes de Sant Fermí en què es desplegava una pancarta en favor dels presos d’ETA.

Asier González, germà de Yolanda González (1961-1980), militant socialista assassinada per membres de Fuerza Nueva.

Iñaki García Arrizabalaga, fill de Juan Manuel García Cordero (1927-1980), delegat provincial de Telefònica assassinat pels Comandos Autònoms Anticapitalistes.

Pili Zabala, germana de Joxi Zabala (1962-1983) primer assassinat dels GAL.

Magda Labad, filla de Luisa Ramírez Calanda, morta per ETA en l’atemptat d’Hipercor.

Guillem Agulló, pare de Guillem Agulló (1974-1993), mort per militants d’ultradreta.

Rosa Rodero, vídua de Joseba Goikoetxea (1951-1993), ertzaina, militant del PNB, assassinat per ETA. Rosa és malvista per algunes altres víctimes d’ETA.

Sara Buesa, filla de Fernando Buesa (1946-2000), president del Partit Socialista a Àlaba, assassinat per ETA, que havia de veure com l’entorn abertzale el culpava.

Rosa Lluch, filla d’Ernest Lluch (1937-2000), assassinat per ETA.

Pilar Manjón, mare de Daniel Paz Manjón (1983-2004), assassinat per al-Qaida l’11 de març de 2004 a Madrid. Va ser objecte d’un linxament perquè no es va afiliar a cap associació i li van reduir el finançament estatal d’un 60%.

Aitziber Berrueta, filla d’Angel Berrueta (1943-2004), botiguer de Pamplona que la nit abans havia participat en una manifestació de condemna dels atemptats de l’11-M, però que no va voler penjar un cartell que culpava ETA dels atemptats. Arran de la negativa, va ser assassinat per un policia i el seu fill, instigats per la seva dona.

Mavi Muñoz, mare de Carlos Javier Palomino Muñoz (1991-2007), que, anant cap a una manifestació antifeixista, va ser mort per un militar ultra dins el metro de Madrid.