Per no sotmetre la unitat d’Espanya al debat polític, prefereixen enfonsar el vaixell

  • No tan sols el Constitucional sinó tots els òrgans de l'estat espanyol no poden fer, ni faran mai, res més sinó aferrar-se al pal del vaixell que s'enfonsa als tribunals europeus

Vicent Partal
05.10.2021 - 21:50
Actualització: 06.10.2021 - 07:51
VilaWeb

Damià del Clot, advocat, politòleg i batlle de Vilassar de Mar, ha publicat a l’editorial Voliana un llibre magnífic titulat Lawfare. L’estratègia de la repressió contra l’independentisme català.

És un relat minuciós, extremadament detallat i informat, que explica de quina manera l’estat espanyol ha triat l’estament judicial com a substitut de l’exèrcit en el paper de combatre, “per qüestions de naturalesa política que escapaven del Dret Penal”, la proposta política de la independència de Catalunya. Durant la transició, aquesta tasca havia estat adjudicada per la constitució espanyola a les forces armades –amb el famós article vuitè–, però ben entrat el segle XXI es va fer evident que calia trobar un recurs estèticament més presentable. I aquest recurs és el lawfare, la guerra judicial.

El llibre explica de quina manera l’estament judicial espanyol ha violentat tots els principis i totes les regles, en l’afany d’aconseguir la funció política que li havia estat encomanada per l’estat. Una funció que Damià del Clot defineix sense embuts: “retirar de la primera línia els líders polítics del procés”.

La lectura del volum no deixa cap dubte sobre què ens passa i per això mateix és important. La repassada de la violenta història d’Espanya o l’adaptació local de teories tan respectades com les d’Ernst Fraenkel a propòsit dels estats dictatorials permet a Del Clot de formular un al·legat tècnic molt potent que desmunta i exposa a la llum pública la imposició de l’estat prerrogatiu per damunt de l’estat constitucional, per dir-ho tal com Fraenkel va explicar la bogeria nazi. Efectivament, igual com va passar amb l’Alemanya d’entreguerres, també l’Espanya de Mariano Rajoy i de Pedro Sánchez, de Llarena i Marchena ha esdevingut de fet dos estats diferents: un estat normatiu, on viuen la majoria dels espanyols i on regeix encara l’ordenament constitucional i la seguretat jurídica; i, al costat, un estat prerrogatiu, o estat excepcional, on vivim els catalans sotmesos permanentment a l’arbitrarietat més absoluta. El ressò de la “democràcia ètnica“, el concepte proposat pel sociòleg israelià Sammy Smooha, per a explicar com un país pot tenir democràcia mentre massacra una minoria nacional, sobrevola aquestes pàgines.

El llibre no conté cap recepta política, més enllà d’uns paràgrafs finals massa apressats, segurament perquè no és l’objectiu que s’havia proposat. Però ahir, quan vaig sentir que el Tribunal Constitucional espanyol validava aquesta hipòtesi –ja desacreditada– del Suprem sobre la vigència de les euroordres de Llarena vaig tornar al text de Damià del Clot per mirar d’entendre-ho, perquè fonamentant-se en la raó és incomprensible. I, efectivament, també hi és explicat: “La vulneració de drets fonamentals […] ha estat una necessitat per tal de protegir del debat polític un metadret com és la nació única i indivisible. […] Tots els elements nuclears de l’Estat de dret s’han trepitjat, menyspreat i anorreat per blindar una raó d’Estat, que no vol ser sotmesa al debat polític.”

Des d’aquesta perspectiva, doncs, i amb aquesta informació, és evident que no tan sols el Constitucional sinó tots els òrgans de l’estat no poden fer, ni faran mai, res més sinó aferrar-se al pal del vaixell que s’enfonsa als tribunals europeus. Fins i tot sabent que s’enfonsa. Perquè aquesta operació s’ha construït sobre una xarxa de connivència política entre l’executiu, la cúpula del poder judicial, el Tribunal Constitucional i la monarquia. I si se’n tomba un, es tomben tots.

 

PS1. Josep Casulleras hi incideix avui, amb un altre enfocament, en un article extraordinari que us recomane molt: “Por de Boye i por d’Europa: la visió espanyola del fracàs de les euroordres“. De la mateixa manera que recomane també l’article d’Arnau LleonartSota les botes de l’odi: el relat de l’assassinat neonazi de Sonia Rescalvo“.

PS2. No puc acabar sense expressar, si més no, el meu horror arran de les conclusions de la comissió que ha analitzat les agressions pedòfiles dins l’església francesa, que abasta també Catalunya Nord. D’ençà del 1950, 330.000 xiquets i joves han estat víctimes d’una activitat criminal que no té empara possible i que s’ha d’acabar de manera definitiva.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any