El jove senador John F. Kennedy, representant l’estat de Massachusetts, va pronunciar un parlament al senat dels Estats Units d’Amèrica el 2 de juliol de 1957. Kennedy va titular la seva intervenció’L’Imperialisme, l’enemic de la llibertat’, i va iniciar el discurs amb les següents paraules:’President, la força més poderosa en el món d’avui no és ni el comunisme ni el capitalisme, ni tampoc la bomba termonuclear ni els míssils teledirigits: la força més poderosa és l’etern desig de l’home d’ésser lliure i independent.’ L’Evangeli de Joan, en el capítol 8, versicle 32 atribueix a Jesús les següents paraules:’La veritat us farà lliures.’ La recerca honesta i constant de la veritat suposa un esforç humà i intel·lectual que cap persona amb alçada de mires no pot defugir.

El polític, filòsof i superb orador Ciceró estimava que’la veritat no es corromp tant amb la mentida com amb el silenci’. VilaWeb va publicar el 22 de juliol de 2016 una entrevista a l’historiador Andreu Mayayo sota el discutible títol’El PSUC és el millor partit de Catalunya, com a mínim del segle XX’. Sorprèn l’entrevista per la quantitat de mentides, falsedats, inexactituds, arbitrarietats i fal·làcies de tota mena que l’entrevistat presenta amb un atreviment digne de millor causa. Sorprèn que tal nivell de fanatisme ideològic i de sectarisme no suposi un obstacle per a exercir de catedràtic d’història contemporània. Però en un règim de monarquia borbònica hereva de la dictadura franquista i fonamentada en mentides i fal·làcies de tota mena hom hi pot trobar tota mena de casos. A desgrat d’això, el sofert lector por trobar una pista decisiva que expliqui el nivell de mendacitat de les opinions de l’entrevistat en el tram final del text. Cap al final de l’entrevista el periodista pregunta’On us situàveu en aquells moments dins del partit?’, i Mayayo respon eloqüentment:’Jo era del que se’n deia el corrent leninista.’

La revolució democràtica a Rússia el febrer de 1917 agafà Lenin per sorpresa a Alemanya. Quan torna precipitadament a Rússia escriu de manera improvisada les famoses’Tesis d’Abril’, que els revolucionaris de totes les tendències (republicanes, liberals, llibertàries, socialistes revolucionàries, etc.) que lluitaven per a derrocar la tirania del tsarisme consideraren absurdes, allunyades de la realitat i que va dur més d’un a plantejar-se fins i tot si Lenin s’havia tornat boig. Cal tenir present que Lenin fou un partidari de les teories de Marx, teories que pretenia dur a la pràctica imposant la’dictadura del proletariat’ per part d’unes’minories audaces’ que dirigissin el partit comunista amb mà de ferro i manipulessin l’opinió pública mitjançant l’agit-prop. En una mena d’antieslògan, obertament contrari al lema de l’Evangeli de Joan, Lenin considerava que’la mentida és una arma revolucionària’. Lenin defensava que l’únic factor determinant de la història eren les forces econòmiques i que llur evolució duria ineluctablement al triomf de la dictadura marxista. Lenin era contrari a la llibertat humana i quan Fernando de los Ríos, durant la seva visita a Rússia el 1920, li va recriminar, horroritzat pel règim de terror i repressió totalitària imposat pels marxistes, quan hi hauria llibertat a la Rússia bolxevic, Lenin contestà’Llibertat? Llibertat per a què?’

Marx, al seu torn, fou un teòric que no va vacil·lar a l’hora de plagiar en la seva obra autors molt anteriors sense tenir el detall de citar-los, tal com va denunciar l’intel·lectual llibertari Eusebi Carbó en el seu estudi publicat el 1941 titulat eloqüentment La bancarrota fraudulenta del marxismo: cap ni una de les set idees principals del marxisme no és original, sinó que conceptes com el materialisme històric, la lluita de classes, la plusvàlua són mers plagis d’autors com Ricardo, Caen, Deville, Turgot, Mirabeau, Proudhon, Lamennais, Lassalle, Sismondi, Thomson, Smith, Babaef, Fourier i tants altres. D’una altra banda, les teories de Marx es fonamenten en axiomes no demostrats, com el materialisme històric, la negació de la llibertat humana, l’evolució ascendent de la humanitat, la teoria del valor o la inexorable arribada del paradís a la terra per la via de la dictadura comunista. Val a dir, a més a més, que cap ni una de les profecies de Marx no es va acomplir, començant per la que assegurava que el comunisme triomfaria en primer lloc en les economies més dinàmiques del moment, com l’anglesa i l’holandesa. El marxisme, al contrari, va fer fortuna en els països amb les economies més endarrerides i entre les poblacions menys cultes d’occident, com la Rússia dels tsars, mentre que a les societats més dinàmiques, pròsperes i desvetllades d’Europa les idees llibertàries van florir, com és el cas de París, de Catalunya i bona part de l’Espanya republicana, o de Baviera a Alemanya.

Mayayo fa un elogi entusiasta del PSUC, que considera’el millor partit de Catalunya’, presentant-lo com a’fill del frontpopulisme’. El que Mayayo omet és que el PSUC va néixer per iniciativa de la Komintern estalinista, seguint escrupolosament les directrius exposades per Stalin el 1935 al VII congrés de la Internacional Comunista, dirigida per l’aparell buròcrata estalinista. El mateix any de la seva fundació, el PSUC es va adherir a la Komintern i els seus líders i militants van expressar durant dècades la seva adhesió a les tesis de l’estalinisme i mostraren obediència absoluta a les consignes difoses pels col·laboradors del dictador georgià. Joan Comorera, líder del PSUC posteriorment traït i lliurat a la policia franquista per Santiago Carrillo, declarava el 1936 que l’URSS era’la pàtria proletària sàviament dirigida per Stalin, torxa altíssima i inexhaurible que il·lumina el camí de la pau, del pa i de la llibertat a tots els pobles i els homes oprimits del món!’. Comorera no vacil·lava a l’hora d’afirmar que’ara més que mai, visca Stalin! Visca la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques! Visca la Internacional Comunista!’

Aquesta iniciativa soviètica coincidia en el temps amb els Processos de Moscou, també coneguts com la Gran Purga, l’atroç campanya de repressió estalinista executada durant tots els anys trenta que van significar l’anihilament sistemàtic d’opositors del règim soviètic per la via del segrest, l’extorsió, la tortura, l’assassinat, l’emmetzinament, l’empresonament en gulags i camps de concentració, el treball esclau i fins i tot les experiències monstruoses de canibalisme forçós, com el cas de la Tragèdia de Nazino. Casos que eren la conseqüència natural en un règim que havia induït  milions d’ucraïnesos a morir de fam durant la Gran Fam de principi de la dècada del 30, un episodi de crim d’estat conegut per Holodomor. Aitals crims d’estat foren executats de manera implacable per Stalin i la seva cort de genocides aduladors, entre els quals trobem personatges com Beria, Zinoviev, Yezhov, Martov, Yagoda, Uritski, i companyia.

Mayayo no solament no esmenta que els dirigents i militants del POUM es van rebel·lar contra les atrocitats de l’estalinisme, que varen denunciar de manera clara i contundent en els seus òrgans de comunicació, com La Batalla, sinó que contribueix a difondre i propagar irresponsablement les consignes estalinistes presentades pels agents soviètics enviats a Espanya durant la guerra civil, i mantingudes durant la guerra freda. Mayayo no dubta a afirmar, sense aportar-ne cap prova solvent:’La gent del POUM durant la guerra freda són agents de la CIA també. Com que són adversaris dels estalinistes, els Estats Units financen dirigents del POUM en la lluita cultural de la Guerra Freda. És que si no hi ha cert complex de culpabilitat. Hi ha una part de la burgesia catalana que és collonuda i que té certa admiració pel POUM purament i simplement perquè era l’adversari del PSUC. I aquesta admiració és la que fa que tinguem tants documentals i llibres que parlen del POUM com “la nostra esquerra” davant dels estalinistes que vénen de fora.’

Quan Mayayo presenta el PSUC com’un partit que és el pal de paller de la lluita antifranquista i de la cultura unitària d’aquest país’ passa per alt deliberadament que a partir del pacte germano-soviètic de 1939 entre Hitler i Stalin, tan el PCE com el PSUC van abandonar tota lluita contra el recentment victoriós règim totalitari de Franco. Mentre nombrosos grups de supervivents republicans, llibertaris, socialistes i d’altres antifeixistes van continuar la lluita clandestina contra el règim totalitari del general Franco, els partits de la Komintern van optar, com el PCF a França, per defensar el pacte i acatar les consignes difoses pels agents d’Stalin. Mayayo no fa esment en cap cas dels nombrosos comitès cenetistes que foren detinguts, empresonats i represaliats entre el 1939 i ben entrats els anys seixanta. Mayayo no esmenta en cap cas, tampoc, la influència nefasta d’agents com Ernö Gerö, qie fou posteriorment clau en la repressió de la revolta hongaresa de 1956, i instigador de les txeques de tortura i d’altres camps de concentració dirigits per estalinistes que operaven clandestinament a la rereguarda republicana. L’historiador Mayayo no recorda tampoc el cas de l’ambaixador Rosenberg, o del cònsol Antonov-Ovsenko, ambdós vinculats al PCE i al PSUC i jutjats i anihilats per ordre de Stalin tan aviat com van tornar a Rússia. Ni esmenta en cap moment les memòries de Jesús Hernández (Yo fui ministro de Stalin) o de Valentín González El Campesino (Yo elegí la esclavitud), ni les de Dolors Martí, militant del PSUC de Tarragona que reconeixia obertament i de manera coratjosa que els Fets de Maig es devien fonamentalment a les intrigues dels agents soviètics que dictaven les consignes oficials del PSUC, dels seus òrgans i periòdics i dels seus dirigents.

Tots aquest oblits deliberats de l’historiador Mayayo tenen la lògica continuïtat en la resta de l’entrevista, en la qual se sorprèn de la coherència dels antifranquistes que s’oposaven a la monarquia hereva del franquisme per la de Ley Sucesión a la Jefatura del Estado impulsada per Franco, i afirma:’De cop i volta el 77 apareix gent que havia hivernat i s’havien perdut aquesta part de la pel·lícula des del 56 i diuen que si no hi ha el restabliment de la República no hi ha democràcia a Espanya.’

John F. Kennedy considerava que’una nació es revela a si mateixa no només pels homes que produeix, sinó també pels homes a qui honora, els homes a qui recorda’. Un règim fonamentat en la llibertat política col·lectiva i en les llibertats i deures individuals, un règim veritablement democràtic és un sistema en el qual els ciutadans són curosos a l’hora d’elegir els homes i dones que recorda i a qui ret homenatge, i on aquests cerquen d’aproximar-se a la veritat de manera honesta, rigorosa, oberta i generosa.

Ramon Gras,  investigador del Master in Design Engineering a la Universitat de Harvard.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]