Venècia, reflexos i ombres

  • Oriol Izquierdo ens ajuda a descobrir racons secrets i altres ciutats dins la Venècia que tothom veu

VilaWeb
Oriol Izquierdo
30.07.2017 - 22:00
Actualització: 31.07.2017 - 08:45

Qui no coneix Venècia? Hi ha ciutats que són una mica de cadascun de nosaltres encara que mai no hi hàgim estat. Perquè han esdevingut icones culturals que hem incorporat al propi bagatge. O, el que avui acaba essent el mateix, perquè han esdevingut localitzacions privilegiades de moltes pel·lícules, i així ens hem fet un fart de transitar-hi ja abans de posar-hi els peus. Qui no ha estat, doncs, a Venècia? Tant si és des de rere els ulls del Gustav Aschenbach de Visconti o com un James Bond amb pell de Daniel Craig, segur que qui més qui menys ha construït un record personal dels canals i els palaus, de la humitat i les ombres, del xipolleig i les pudors de la ciutat flotant de la llacuna.

Entre les ciutats que he vist potser la que més m’agrada és Venècia, i això que no hi he viscut mai: hi estat diverses vegades, la memòria em diu que tres o quatre, i sempre hi he fet el turista. La primera vegada que m’hi van dur tenia onze anys i tot just començava a descobrir l’art i la pràctica del viatge. Indiscutiblement, Venècia ja era una ciutat turistica, però el turisme dels anys 70 era molt poc semblant al d’avui.

Scuola di San Marco. Foto: Wolfgang Moroder

Conservo algunes imatges desdibuixades, persistents, d’aquella estada. Uns homes que bufaven vidre per fer-ne precioses ampolles de Murano, en un punt no gens llunyà de San Marco, potser sota l’arcada de la Merceria Orologio, una mena de galeria comercial on els turistes s’aturaven i compraven souvenirs. Una platja del Lido, aquell espai que acull la Mostra de Cinema, tan glamurós quan el vèiem any rere any a les notícies, tan desangelat ara que hi trèiem el nas, o, encara més, després, quan vaig reconèixer-la en les escenes finals de Mort a Venècia. Un terra de mosaic dins la basílica de Sant Marc, deformat per l’aigua o per la humitat, com una cicatriu que recorda que l’acqua alta no és només llegenda.

Tres dècades després, l’última vegada que hi he estat, ara deu fer dotze anys, sortíem per primer cop amb avió amb els fills, després de massa temps sense poder-nos moure de casa. I això va accentuar l’aire gairebé iniciàtic d’aquell viatge. Això, i algunes altres coses, malgrat la transformació indissimulable que Venècia havia sofert en els anys que separaven totes dues visites. Ara ja era del tot semblant a un parc temàtic i durant el dia el trànsit per gairebé tots els carrers s’havia de fer a ritme de processó… I, malgrat això, vaig tornar-ne sabent que Venècia serà, ja per sempre, una de les meves ciutats íntimes. Que hi tornaré.

Hi vam arribar al capvespre. Havíem llogat una habitació on line, em sembla que era al carrer del Mezzo. I quan hi vam ser, en un punt solitari i ombrívol, davant el número que indicava el web, ens vam trobar un solar buit. Maletes, criatures i cansament del vol davant una porta inexistent… Per un moment el dubte: ho estàvem vivint, allò, o érem dins una pel·lícula? Ens atracarien, ara, ens segrestarien? Vam trucar a la pensió i ens van aclarir que hi havia un error al mapa, que no havíem d’anar a aquell carreró del Mezzo, a Sant’Agnese, sinó a un altre, el que hi ha a San Marco. Perquè a Venècia n’hi ha almenys tres, de carrers del Mezzo…

L’endemà, ben de dia, dormits, nets i esmorzats, aquell episodi s’emboirava com una imatge de somni. I, mentrestant, vam sortir a caminar per la ciutat, com quatre turistes més. O potser no ens sentíem del tot com els altres. Perquè jo duia al sarró un parell de guies que ens ajudarien a descobrir racons secrets i altres ciutats dins la ciutat que tothom veia.

Barri de Castello. Foto: trolvag

La millor manera de conèixer una vila, petita o gran, i descobrir-la, és triar-hi un punt d’orientació a partir del qual començar a construir-se una imatge pròpia de l’indret, la topografia que farà que te’l sentis teu, que t’hi puguis trobar una mica com a casa. Potser és per això, i per accelerar en la mesura que sigui possible aquest procés, que el primer que faig quan arribo on sigui és buscar-ne un plànol. I, de seguida, em poso a caminar. Si pot ser, a més, amb una guia a les mans. Per anar descobrint empremtes no sempre aparents en el que veig i donar-hi una significació mínimament documentada.

Dec semblar un turista, als ulls dels altres. De fet, ho sóc. Faig el turista caminant per la ciutat, badant per no perdre-me’n res i, alhora, sense deixar de mirar el plànol, i la guia. M’agraden especialment el segon dia i el tercer, quan torno a passar per aquell carrer o aquella plaça, retrobo un edifici, un monument: constato que la topografia es va fent concreta i transitable, palpable, material. Que m’hi començo a orientar i ja podria sortir sense el plànol. Que he començat a interioritzar l’espai, a habitar-lo. I encara m’agrada més, passat el temps, els anys, retornar a una ciutat que havia coneguda i redescobrir-la: mirar de despertar aquella topografia íntima soterrada entre els records i posar-la al dia.

Per a aquell retorn a Venècia vaig comptar, doncs, amb dos companys de viatge escollits. L’un és una petita joia, succinta i útil, que permet orientar-se en el laberint de carrers i canals: L’ABCdaire de Venise de Flammarion, del tot recomanable. L’altre és encara més especial: Alberto Toso Fei hi recull quaranta Leggende veneziane e storie di fantasmi, totes a partir d’un motiu o un pretext concret d’aquells que acostumen a passar-nos per alt: una inscripció en un mur, una gàrgola escrostonada, una làpida perduda, una porta o una finestra més enigmàtiques que no semblen.

N’és un, per exemple, una figura amagada al portal de la Scuola di San Marco, gravada a la pedra segurament amb un clau rovellat per Cesco Pizzigani durant les hores que hi va passar assegut mendicant ben a principis del segle XVI: representa un home amb turbant i du un cor a la mà. Recorda el cas d’un jove violent, mig venecià mig moro, que en un atac d’ira va tornar-se contra la mare. Li va arrencar el cor amb les mans i, fugint horroritzat d’ell mateix, va ensopegar, va caure, el cor va rodolar. Quan es va aturar, la víscera li va preguntar: fill meu, que t’has fet mal? L’home va llançar-se a la llacuna i s’hi va ofegar.

Basílica de San Marcos. Foto: CarlosIRT

Així vam descobrir històries misterioses o oblidades rere els signes menys aparatosos o més ocults. Vam passejar per la Piazza i la Basílica de San Marco, vam creuar el Gran Canal pel Ponte di Rialto, vam badar pels barris de Cannaregio o de Castello. I en el moment més inesperat, en el punt menys previsible, reconeixíem gràcies a la guia traces d’aquelles llegendes, amb les quals reconstruíem, gairebé sense adonar-nos-en, la història de Venècia. Ens vam arribar fins a la casa de Goldoni o el Palazzo Fortuny, vam fer l’obligat passeig amb góndola i ens vam desplaçar amb vaporetto fins a les illes de Torcello i Burano. I, mentrestant, les històries petites de tants personatges ignorats anaven donant vida nova, unes vegades tràgica, d’altres èpica, també còmica, a tots aquells espais. Que esdevenien, així, molt més que simples estampes de postal.

Espero tornar algun dia a Venècia. Si pot ser, en companyia d’algun venecià d’origen o d’adopció. Si pot ser, a viure-hi uns dies, unes setmanes, uns mesos. I tornar a caminar-hi, molt, pertot, retrobant les històries i les ficcions d’Alberto Toso Fei, que estic segur que no m’he inventat. N’estic segur, per bé que ara mateix no sé on n’he posat aquest i altres llibres seus.

Però no hi fa res si no els torno a trobar. Perquè sé que a Venècia m’hi esperaran tantes altres ombres entre els reflexos de les aigües tèrboles. Les dels personatges de Shakespeare o les del Fortuny de Gimferrer. Els incomptables ecos de Casanova i de Lord Byron, de Dickens o de Henry James, de Thomas Mann, de Carpentier, que hi seran sempre presents.

Tres recomanacions

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any