Vanessa M. Cortés: ‘Andorra és una teocràcia, no una democràcia’

A Andorra l’avortament és prohibit en tots els supòsits, fins i tot si l’embarassada ha estat víctima d’una violació, si hi ha perill de mort per a ella o si hi ha una malformació del fetus. Com passava a l’estat espanyol durant el franquisme, això obliga a avortar fora, especialment als hospitals de l’estat francès o Catalunya. Vanessa Mendoza Cortés, psicòloga social experta en violències i presidenta de l’associació feminista Stop Violències, va denunciar aquesta i més vulneracions de drets davant el Comitè de l’ONU per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones (CEDAW, en anglès), que ha causat que el govern hagi posat en coneixement de la fiscalia les declaracions de l’entitat, acusant-les de ‘falses’. Parlem amb ella sobre aquesta darrera notícia, sobre quins altres drets de les dones es vulneren al Coprincipat i sobre l’avortament, una qüestió que es manté estancada perquè en pot arriscar l’estabilitat política, car un dels coprínceps i, per tant, cap d’estat, és el bisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives.

—La intervenció a l’ONU en què vau denunciar la vulneració dels drets de les dones a Andorra ha estat polèmica. Una de les qüestions principals va ser l’avortament. Què en vau dir?
—Andorra té nenes violades a dotze anys que són obligades a parir als tretze. Això vam dir. Atempta els tractats internacionals de protecció a la infantesa. També sabem de casos de dones que ens han explicat que, en vista d’un fetus sense vida viable (sense cor ni cervell), els han dit que el poden parir i enterrar-lo o bé anar-se’n a Barcelona a avortar; que es busquin la vida. I això és violència d’estat. Hem intentat parlar amb el govern durant molt de temps i ens han menystingut com han volgut. Quan hem utilitzat les eines de lluita democràtica s’han enfadat…

—De fet, el govern ha portat Stop Violències a la fiscalia pel contingut de la vostra exposició a l’ONU.
—A mi la fiscalia no m’ha trucat encara… Jo no m’haig de defensar de res perquè quan Andorra signa tractats internacionals també accepta que les entitats civils els fem revisió i puguem dir si ho fan bé o no. Nosaltres ja vam demostrar a l’ONU de manera confidencial que allò que dèiem era cert. Puc entendre que no els agradi què dic, però que utilitzin els mecanismes de l’estat per a oprimir-me és intolerable, si es volen dir democràtics. Però com que no ho som, sinó que som una teocràcia… No estan acostumats que la societat sigui crítica i, a més, jo no tinc cognoms, i això és la cosa que més els fot.

—En quin sentit?
—El bisbe va dir que ‘la gent importada’ no havia d’opinar de les coses d’aquest país, i jo em vaig sentir àmpliament interpel·lada. A Andorra els qui governen són aquells amb cognoms il·lustres, de grans cases. Els fot que algú sense cognom, per dir-ho així, els hagi posat en qüestió en un lloc com l’ONU. Tota la sessió va ser un despropòsit, menys quan van intervenir les tècniques d’igualtat. Va ser molt dura per a la delegació del govern. Les expertes al·lucinaven…

—Quins temes més es van tocar?
—Els van demanar sobre la llei de divorci, per exemple. Entre que et separes i et divorcies ha de passar un any legal. Això és una barbaritat que atempta contra els drets. També vam parlar de la llei de la viudetat. Segons quants anys tinguis, cobres més o menys prestació per viudetat sense importar quants fills menors tinguis al càrrec. També es va parlar de les adopcions forçades, i els va molestar molt. Amb la nova llei d’infància, si no l’han canviada aquests mesos, et poden treure una criatura de menys d’un any i, si tu no l’has recuperada de l’estat en dos anys, la poden donar en adopció. Sobre l’avortament, ells sempre diuen que s’hauria de canviar la constitució, però és mentida! L’única cosa que han de fer és canviar l’article 108 del codi penal.

—Per què ho diuen, doncs?
—Perquè la constitució va néixer violada i amb els drets de les dones menystinguts. El 2018 van enviar un informe a la CEDAW explicant que l’avortament mai no serà possible a Andorra. Primer pels pareatges, que encara són vigents. I segon, perquè la nostra constitució va néixer perquè el copríncep episcopal del moment va fer constar que teníem constitució si en canvi no es tocaven mai els preceptes de la vida i la mort de l’Església Catòlica. Això vol dir avortament i eutanàsia. El 2005 van fer el nou codi penal i es van alçar veus perquè l’avortament fos legal, però finalment van incloure l’article 108, que el prohibeix. Només l’han de modificar, però com que s’ajunta el fonamentalisme religiós cristià i l’odi que ens tenen a les dones…

—La llei preveu penes d’arrest per a les dones que avortin i de presó per als metges que practiquin un avortament. Hi ha hagut casos?
—A Andorra s’han condemnat dones per haver avortat ja de sempre perquè l’Església ho ha condemnat. Hi havia un picapedrer el 1945 que practicava avortaments i va ser condemnat. El 1987 una dona es va fotre un tret a la panxa. Era en situació de violència i el marit li va regalar una pistola perquè es disparés. I la dona la van condemnar perquè estava embarassada de sis mesos, però a ell no. Ells a la CEDAW van dir que mai no s’havien condemnat dones. No saben què respondre. No fan un canvi profund… Les coses noves se superposen amb les que no canvien i les mentalitats continuen arrelades en una lògica de pensament molt masclista. No tenim una batllia especialitzada en violència, sinó que ho fa qualsevol. A part de la del servei d’igualtat i la nostra, tampoc no hi ha cap advocada especialitzada en violències.

—Parlem del vostre projecte. A Stop Violències vau crear la xarxa la Meri, que atén les dones que han avortat o volen avortar en col·laboració amb entitats de Catalunya. Suposo que el perfil més freqüent és el de dones precaritzades. Un avortament pot costar entre 300 euros i 1000…
—Així és. La majoria de temporeres són argentines que vénen a fer la temporada d’hivern. És la nostra població de risc i la nostra economia submergida. Fins que no troben feina no tenen seguretat social. A Andorra no és universal. No poden ni refredar-se… Algunes ens han trucat dient que havien avortat farmacològicament i que què feien a partir de llavors. Nosaltres truquem a l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius i utilitzem el protocol català. Un avortament farmacològic, que és prohibit a Andorra, ja és clandestí. D’on les treuen, les pastilles? Entre les dones que hem atès, dinou les han aconseguides pels seus mitjans i la resta s’han pagat un avortament en una clínica privada a Catalunya.

—És cert que també hi ha problemes per a obtenir la pastilla de l’endemà?
—Segons l’edat, han d’anar acompanyades d’un adult de referència per a comprar-la. Fins fa poc no ens la donaven sense una recepta mèdica. Això es va canviar, però així i tot hi ha farmàcies que fan doctrina. Hem format part d’un estudi internacional i hem entrat a les farmàcies a veure si s’hi veia la pastilla. No es veu, és oculta a tot arreu. Hi ha moltes farmàcies que són objectores de consciència i no en tenen i fins i tot ens n’hem trobat alguna en què l’home no les podia comprar, sinó que les havia de comprar la dona. A sobre, quan ella hi anava, li fotien el discurs. ‘Això és violència!’ Encara hi ha una lògica de pensament patriarcal que diu que si et quedes embarassada és perquè tu no t’has cuidat prou, que ets una puta que ha d’assumir aquella maternitat per sempre. L’home no importa, importa que tu ets una mica porca. A ells no els responsabilitzen mai. Si m’obligues a mi a parir, obliga’l a ell a passar-me una manutenció…

—L’altre mite sobre l’avortament voluntari és que sempre ha d’anar acompanyat d’un trauma.
—Sí… I la part realment traumàtica és tota la merda que hi ha al voltant. Ens hem trobat casos en què a Catalunya les aspiracions les han fet amb dolor, i no ha de ser dolorós… A més, passen por perquè també es demanen si algú ho sabia, si les han perseguides, si no… Que no sigui legal, això traumatitza.

—Parleu de les dones que avorten a Catalunya provinents d’Andorra. De quines xifres parlem?
—Hi ha la dada de cent set dones el 2017. És una dada d’hospitals públics, no privats. La majoria que baixen a avortar van a hospitals privats. Nosaltres tenim una frase que diem sovint, encara que fa mal: ‘Vosaltres pugeu a comprar perfums a Andorra, nosaltres baixem a comprar drets al vostre país.’ Baixem a comprar avortaments en situacions molt complicades. Ni per violació podem avortar… Això és molt fort! És molt greu… Som al nivell de Nicaragua. Morena Herrera, una gran activista de Centreamèrica, diu que Andorra pot estar al nivell d’aquests països perfectament. No sembla que siguem a Europa. I tothom hi fa els ulls grossos… Fem boicot a productes israelians perquè maten els palestins –cosa que em sembla bé–, però Catalunya i França no avaluen el seu privilegi. Els catalans i els francesos potencien la nostra opressió cada vegada que vénen.

—Per què?
—La meitat dels diners que es deixen aquí van a l’Església opressora i l’altra meitat als negocis dels d’extrema dreta que també ens oprimeixen. Som un coprincipat parlamentari, que és una invenció meravellosa per a dir que som una teocràcia camuflada. No som una democràcia. Som un assaig. Tenim un parlament, però no és qui pren les decisions finals sobre la legislació i els avenços d’Andorra. Qui ho fa és el copríncep episcopal (pel document dels pareatges del segle XIII) i el president de França. Andorra és catòlica, apostòlica i romana. Al nostre escut tenim el birret del Papa… Si tu pagues res a Andorra, el botiguer paga imposts directes i tu els pagues indirectament sobre el producte. I això va al govern que ens oprimeix. I les grans cadenes són d’ells, també. Fills, néts, cosins, oncles… dels mateixos. Aquí ens diuen com els seixanta a l’estat espanyol: que les feministes farien que el món s’acabés. Ens diuen ‘feminazis’, que destrossarem el Coprincipat…

—Sou optimistes, tenint en compte aquest context i el paper del bisbe?
—Al final es despenalitzarà. Hem aconseguit drets desobeint-lo. El 2009 vam treure del nostre codi penal la pena de mort. El bisbe sempre fa el mateix xantatge: ‘Si aproveu aquest dret jo me n’aniré.’ I tothom diu: ‘Va, mira cap a una altra banda i ho signem.’ Ha passat així amb la pena de mort, amb la unió civil de les persones del mateix sexe o amb el fet que els homosexuals puguin adoptar. Ell mira cap a una altra banda… Ara, quan parlem dels drets de les dones s’enrabia més i li surt la vena fonamentalista. I si se’n va, que se’n vagi! Serem un país independent. Per fi Andorra serà de la gent i podrem derrocar els cacics que ens governen amb el beneplàcit de l’Església. Un estat modern de veritat, no solament en aparença. Però no passarà res, perquè no se n’anirà.

—Però la gent té por que passi.
—La gent s’ha posat molt contra nosaltres perquè es creuen aquest discurs de la por. Pensen que a Andorra es viu millor i tenim més drets que a Catalunya. Això es diu! [Riu.] Durant el franquisme era cert, però ara no. Tenim més de 10.000 persones en perill de pobresa o exclusió social en una població de 70.000. Tenim un índex de pobresa femenina inimaginable i això ho tapem perquè la gent de Catalunya pugi. Som un país neocapitalista, neoliberal i feudal. Se’ns ha ajuntat tot.