Fotografia: Fronteiras do Pensamento.

Durant un temps, Valter Hugo Mãe, escrivia en minúscules. Així, sense emprar les capitals, va bastir una tetralogia demolidora sobre la condició humana en el Portugal contemporani que ha fet que sigui considerat un dels narradors més compromesos de la seva generació. Poeta, músic, artista plàstic, novel·lista i articulista, aquest home quasi del Renaixement va néixer a Angola el 1971 i forma part d’un tresor ocult de primer ordre: la literatura portuguesa. Més enllà dels grans noms clàssics: Torga, Saramago, Eça de Queirós, Pessoa, en menor mesura Antonio Lobo Antunes o José Cardoso Pires, la literatura portuguesa contemporània és una gran desconeguda a casa nostra. I això que des de Mallorca s’ha fet un esforç molt notable per traduir-ne una colla d’autors, com palesa el catàleg d’algunes editorials illenques, especialment el Gall Editor. A poc a poc, aquestes mancances es van suplint: si en els darrers temps hem pogut llegir novel·les de Mia Couto (Periscopi), Gonçalo M. Tavares (Periscopi i el Gall) i Mário Zambujal (Crims.cat), per posar-ne només alguns exemples, ara ens hem de felicitar per la incorporació per primera vegada a la nostra llengua de Valter Hugo Mãe. L’autor va participar en una trobada a Palma, on s’ha editat el seu conte El paradís són els altres (Lleonard Muntaner) amb il·lustracions de Joan Miró, i també ho va aprofitar per presentar-lo a Barcelona.

Què significa aquesta primera traducció al català i què significa per a vós tenir un llibre il·lustrat amb obra de Joan Miró?
—Una alegria molt gran. La llengua catalana és molt propera a la meva, el portuguès i, així i tot, molt poques vegades sorgeix l’oportunitat d’un diàleg. Veig aquest llibre com un honor que em fa la vida. I encara més amb Miró, amb qui m’identifico molt en el fet de ser un artista amb una mirada frontal però que encara vol recuperar la candidesa, com si pogués fer cada obra com si fos la primera.

Sembla que els autors portuguesos són un secret molt ben guardat… Són molt poc traduïts a la nostra llengua. A Espanya les coses no són pas diferents i en castellà tampoc no hi ha gaires traduccions. En canvi, a França, per exemple, obteniu grans reconeixements. Què creieu que ho fa?
—La relació entre veïns sempre és complicada. I em sap greu. La meva experiència amb els libres que vaig publicar en castellà fou molt inestable i quasi inconseqüent. Ara intento establir alguna mena de relació continuada amb alguna editorial. La veritat és que sempre que vinc a Barcelona, Madrid o Palma, ho faig àvid de comprar llibres i llegeixo sobretot molta poesia i assaig. Estic enamorat de l’escriptura d’Angélica Lidell. Vull llegir tots els seus textos. Faig un esforç per trencar la barrera de les llengües i gaudir lliurement dels autors. Seria bo que tots ens coneguéssim millor, perquè som diferents però estem agermanats. No vull perdre mai aquesta sensació de germanor.

Aquest conte, ‘El paradís són els altres’, és aparentment innocu, però amaga una gran cruesa i una gran reflexió sobre l’amor i les seves múltiples relacions i possibilitats. Es pot ser més cruel i dir més veritats sota l’aparent forma d’un conte infantil que amb la prosa per a adults?
—Es pot ser molt més frontal i recuperar una ètica de clarificació, primària, basilar. És com si el nen obligués a l’adult a fer cas a quelcom que ja havia oblidat. M’agrada molt treballar amb veus infantils perquè aquestes veus et desarmen, tant per confortar com per inquietar. Són veus purament creatives. Lliures.

Sou considerat quasi un home del Renaixement: músic, poeta, artista plàstic, novel·lista. Són múltiples cares d’un sol procés creatiu a la recerca d’una veritat o són múltiples camins per a arribar a múltiples veritats?
—Assumeixo l’escriptura com el meu territori. Tota la resta és per amor. Vull dir, amateurisme. Veig l’art com una gola davant la qual no em puc contenir. I experimento. No espero poder fer-ho en una altra vida perquè estic convençut de viure una sola vegada. Ho aprofito tot, potser de manera excessiva, perquè no suporto viure sense música, sense pintura, sense teatre, sense bellesa, encara que la lletjor sovint em desafiï. No considero que sigui un bon pintor ni un bon cantant, però no deixaré d’intentar-ho i millorar-ho tant com pugui.

La vostra tetralogia de les minúscules és una indagació sobre algunes de les pors col·lectives: la immigració, l’envelliment, la manca d’identitat… Portugal continua ancorat en aquestes pors?
—Sí, sens dubte. La crisi  que l’Europa dels bancs ens ha inventat va tornar a provocar una emigració insuportable. Som deu milions. Diuen que en dos o tres anys han sortit del país un milió de treballadors. És obscè. Continuem essent un país on la política es més o menys amena, però no protegeix el seu poble.

Alertàveu en un dels vostres llibres, o apocalipse dos trabalhadores, sobre la immigració, un tema especialment complicat en un país que té com a segona ciutat amb més conciutadans París i que cada any envia una multitud d’estudiants joves a l’exterior. Continua havent-hi por a l’immigrant i més en un moment en el qual es parla molt de la possibilitat d’acollir refugiats?
—Sí. Portugal està acostumat a sortir, però no té una cultura de la recepció. És un país ideal per a visites, però no estic segur que sigui el país indicat per acollir refugiats o persones desesperades cercant una oportunitat. Hi ha un canvi recent amb l’entusiasme turístic per Porto o Lisboa, mentre que la resta del país continua buidant-se, empobrint-se, causant unes asimetries horribles que originen una desil·lusió generalitzada i una necessitat de fugida.

Sou un escriptor  disposat a emprar el vostre art per remoure consciències? Fins a quin punt us ha marcat el pas per Caxinas, que, com dieu en una entrevista, ni tan sols té cap consideració de districte, només és un barri gran?
—Tot i que alguns dels meus textos puguin ser més personals, sense cap compromís sinó amb la meva llibertat, escric marcat per les persones, per la impressió que em causen els problemes del col·lectiu. Sí. Crec que tenir una veu pública ens obliga a defensar allò en què creiem. A l’artista, i a l’escriptor inclòs entre els artistes, no hi ha res que l’impedeixi de tenir opinió i defensar-se directament. Ans al contrari. L’art existeix per a no tenir pudor, per no tenir límit en l’exercici de la pura consciència. Assumeixo el meu compromís humanista. Vull millorar el món. Llegeixo per ser millor. Escric per ser millor. Espero que els altres llegeixin i escriguin per ser millors. Fins que tot sigui millor per a tots.

Vau néixer a Angola, però us traslladàreu quan teníeu dos anys i mig de cap a Portugal. Què en manteniu, d’aquesta essència africana?
—Una herència imaginària, un relat discursiu que era el que els meus pares em contaven. Va ser molt especial no recordar res però sentir-ho explicar. El lloc on vaig néixer es va convertir en una espècie de fantasia, una terra màgica que podia imaginar quasi com volgués. Acostumo a dir que vaig néixer en una història, en una narració. I això em va marcar molt. Sempre vaig guardar una estima molt gran per Angola. Un dia hi vaig tornar per conèixer-la i m’emocionava a cada instant. Algunes coses m’eren familiars encara que la memòria les hagués amagades completament. Va ser increïble.

Formau part d’una generació –entesa com una franja d’edat d’uns vint anys– amb noms molt bons en la literatura en llengua portuguesa: des de Mia Couto a José Eduardo Agualusa, passant per Dulce Maria Cardoso, Gonçalo M. Tavares, José Luis Peixoto, João Tordo… Per què creieu que hi ha aquesta eclosió de grans autors que tenen ara entre quaranta i seixanta anys però que, en el cas dels més joves, ja fa quasi vint anys que publiquen?
—Som una primera generació completament posterior a la revolució, que hem viscut sobretot en llibertat i en la democràcia. Jo tenia menys de tres anys quan es va instaurar la democràcia. Crec que som una generació molt menys acomplexada i menys austera. Hem crescut a la vegada que apareixien les noves tecnologies, hem viatjat i hem establert un contacte molt més freqüent que les generacions anteriors i potser per això és possible d’identificar-nos amb més facilitat. De totes maneres, això no significa que no hi hagués abans generacions tant o més admirables que la nostra. Segur que hi eren, però que era més complicat d’observar-les formant part d’un tot i a la vegada de manera particular.

En quin dels gèneres literaris o de les arts que practicau us sentiu més còmode?
—Infeliçment, en la novel·la. M’agradaria que fos en la poesia.

Vau començar defensant dones en casos de divorci abans de ser només escriptor. Fins a quin punt us va marcar la vostra experiència com a advocat en pràctiques?
—Em va marcar molt. Vaig comprendre que sóc un humanista i que vull salvar el món, però que no tinc talent per a discutir. La meva forma de discutir és sobretot meditativa. Necessito parlar per escrit. No és que no conversi amb les persones, però, en cas de conflicte, me’n sento incapaç. No m’enfronto bé a la violència.

Heu estat també editor. Heu pogut aplicar aquesta mirada externa d’editor als vostres texts?
—M’agradaria creure que sí. Desconfio dels meus textos i, a més a més, no penso mai que alguna cosa que no està tan ben pensada no es notarà. Quan era editor detectava de seguida allò que els autors sabien que no estava tan a l’altura de la resta del text però que esperaven que no es notés. Com a escriptor sempre penso en això, en aquella frase ràpida que ha quedat al llibre i que m’incomoda. No ho tolero. Sempre he de millorar, de corregir, fins a no guardar cap pes sobre la consciència.

És possible viure de la literatura a Portugal, o simplement s’hi pot sobreviure?
—Anem fent. Segurament no m’hi faré ric, però estic més gras que no voldria.

El premi Saramago, el més important en llengua portuguesa per a autors menors de trenta-cinc anys, que es concedeix biennalment, va marcar realment un punt d’inflexió en la vostra obra?
—Em va oferir una gran visibilitat. El premi va motivar la premsa i la premsa va motivar els lectors. Saramago va ser un entusiasta sensacional de la meva obra i sempre li ho agrairé.

Quan arribo a Lisboa, una de les coses que més em sorprenen es veure una coneguda llibreria del centre de la ciutat plena de gent llegint les novetats, gent que hi va una vegada i una altra fins que acaba el llibre… Portugal és un país que, malgrat les dificultats econòmiques, encara creu en la cultura o és un fals miratge?
—Crec que les persones que llegeixen en aquesta llibreria i en algunes altres del centre ho fan perquè és còmode i perquè volen sentir-se acompanyades. Jo no hi llegeixo perquè per allí hi passen molts amics i no em deixarien tranquil, però adoro la idea d’ un lloc ple de llibres i amb gent ansiosa per llegir històries i versos. D’altra banda, a Portugal la majoria del poder veu la cultura com un animal domèstic, molt estimat i mig imbècil, com si no servís per a res més que per a tapar les mancances dels esperits sensibles. Sí, lluito molt contra això. Per exemple, vam tenir governs consecutius en què la cultura gairebé no es va tenir en compte. El govern anterior va ser miserable. Absolutament miserable.

La vostra obra narrativa ha servit per a remoure alguna consciència a Portugal? Com en valorau la recepció?
—Sóc molt feliç amb la repercussió de la meva feina, especialment per la gran quantitat de gent que m’interpel·la, fins i tot enviant cartes, dient-me com algun dels meus llibres els ha canviat la vida. No podria tenir un retorn millor. La meva novel·la a màquina de fazer espanhóis ha arribat a la dinovena edició. És una reflexió sobre la vellesa de les persones i de Portugal. I és molt habitual que algú em digui que ha ‘tornat a la vida’ després de llegir aquest llibre.

Per acabar, hi ha cap altre projecte de traducció de la vostra obra al català?
—No. Espero que aviat hi sigui. Encara no n’hem parlat, però m’encantaria que Lleonard Muntaner pogués editar una novel·la. Potser A Desumanização, que és un llibre en sintonia amb el conte que ja he publicat.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]