El favor que ens farà Valls

Hi trobo a faltar desemmascarar obertament els motius pels quals la Colau i els Comuns/Podemos/ICV/EUiA volen fer allò que s’explica a l’article; és a dir, parlar de la importància estratègica per ells i la seva supervivència de retenir alguna parcel·la rellevant de poder i visibilitat (a Barcelona, a Sabadell, etc), parlar del context on ens trobem de pactes interrelacionats tant a la Moncloa com a molts municipis espanyols importants i, sobretot, parlar del sentit d’Estat que hi ha darrera l’estratègia Colau-Valls-Collboni per tal de frenar l’independentisme (…en molts casos ja frenat per sí sol de fa any i mig llarg, desgraciadament).
I respecte aquest tercer punt (segurament en trobaríem d’altres) em sembla que algun dia mereixeria una reflexió particular que, qui sap, potser ens duria al per què del mateix naixament dels Comuns/Podemos, tema que sempre em fa pensar en el de l’orígen de la Guerra Civil espanyola, per exemple, que la historiografia oficial s’ha encarregat de vendre únicament com una guerra entre dretes falangistes i esquerres republicanes quan en realitat l’alçament de Franco té també molt a veure amb el que havia passat els anys immediatament anteriors a Catalunya. Els Comuns/Podemos neixen en teoria a partir de les reivindicacions socials arran del 15-M etc, però; i el creixament del moviment independentista català no hi tenia res a veure? És òbvi que aquest tipus de paral·lelismes poden semblar odiosos, però l’efecte “operació d’Estat” de l’alçament del 36 crec que té alguna arrel comuna amb el naixament dels Comuns/Podemos, com ho té també amb el naixament del lerrouxisme a Catalunya, etc. Són coses absolutament diverses en molts sentits però que tenen “en comú” el fet de ser “operacions d’Estat per afeblir i eliminar els anhels de llibertat del poble català”. Un tema ben interessant, en tot cas. Un bon fil per estirar, algun dia…

Sobre la trajectòria de la Sra. Colau abans d’accedir – per honestedat i coherencia del Sr. Trias – a l’alcaldia del Cap i Casal, caldria que qui vota ho conegués una mica al personal: prop de 9 anys vivint a conte dels fons colaterals de l’Ajuntament sota la direcció o coordinació del Sr. Borja i Sebastià, prohom primer del PSUC, desprès d’ICV i un fidel càrrec en l’època de l’alcalde Maragall. Personalment el vaig tractar des del 1989 fins passades les olimpíades. Pels efectes posteriors a l’arribada de la Sr. Colau a l’alcaldia no va tenir-li el retorn esperat i el Sr. Borja es va distanciar. Àdhuc fa fer algun pseudo míting mig indepe allà per les Fonts de Montjuïc. Tot plegat, benvolgudes i benvolguts, dir-vos que no em sorprèn gens ni mica les accions per mantenir la poltrona, haguts els padrinatges, preparació rebuda i malgrat els consentiments – també en les darreries de l’alcalde Maragall – de la seua víctima propera Maragall, Ernest. No em surt aquella expressió grollera de “… és la política, im …”. Ho deixo amb la meva moderada “És la política, babaus!”. Viscut, previst i a constatar properament malgrat que desitjaria, de tot cor, equivocar-me.

Essent certa la reflexió de l’editorial, també és cert que l’estat espanyol té una pèssima salut de ferro. Malgrat totes les connotacions negatives, i no cal fer la llista exhaustiva que podria començar amb la devastació genocida sudamericana del s.XVI, fins a la violència exercida contra els seus conciutadans que estaven votant al segle XXI, (incloent les justificacions racistes del pallarés ministre d’exteriors) passant pel malbaratament econòmic dels fons europeus en ciment i acer d’infraestructures deficitàries i inútils, els toros, la monarquia corrupta, les estadístiques dramàtiques en desigualtat, abandonament escolar, menyspreu minories internes, falta excel·lència científica, i tot el que us passi pel cap, malgrat tot això, té set vides com els gats i cau dempeus. Només li calen unes quantes figures mediàtiques esportistes, artístiques, digues-li Rafael Nadal, els Gasol, algun golfista, Pedro Almodóvar, Javier Bardem, algun cantant, i ja tenen la simpatia de la comunitat internacional.
Ens pot agradar o no, però Pedro Sánchez és vist com una aposta per l’estabilitat, Albert Rivera com un jove liberal sobradament (in)competent, la magistratura espanyola homologable (sic) a la justícia europea i allunyada de la turca, l’egípcia, la russa i la xinesa, i els catalans, una colla de nacionalistes egoïstes que ratllen l’antieuropeïsme. Sabem que això és el món al revés. Però, de que serveix que ho sapiguem nosaltres, en un temps de postmodernitat en que la pressumpte raó la tenen els que criden més vegades i amb altaveus més potents una mentida?

Els nostres diputats a Madrid de la darrera legislatura, i de l’anterior, s’han dedicat a fer numerets i/o a amenaçar sense poder de coacció, o han fet el que els hagués pertocat : dir i repetir i mai callar les dades que demostren el tracte injust que rep Catalunya -no només els sobiranistes-, i fer-ho de manera persistent, incansable, tenaç, seriosa, objectivable, i a poder ser amb una mica d’habilitat comunicativa ?

Si no s’han rebel·lat quan els tractaven de “nacionalistes excloents”, de “trencadors d’Espanya”, de “supremacistes”, de “colpistes”, i no han pogut/sabut martellejar amb missatges verídics i versemblants sobre dèficit fiscal, incompetència espanyola, nacionalisme exacerbat de PP, Ciudadanos, violència inadmissible, el dret al divorci entre dues comunitats, la pressió política i monàrquica vers els TC i TS, i mentides diverses espanyoles, si no han sabut preparar dossiers per contra-atacar amb dades reals els prejudicis mesetaris, què esperem que pensin de nosaltres els espanyols i els europeus?

Tan costa d’entendre que és definitivament més favorable d’exportar la nostra idea del dret a l’autodeterminació i la sobirania de Catalunya, que no pas permetre que qualli la seva idea del dret a no permetre el trencament de la unitat d’Espanya ? On han estat els experts en comunicació?

Ens podem consolar com volguem, però, un cop més, realisme:

* En 12 mesos ningú recordarà qui ha fet batllessa Ada Colau. Ni ací ni a fora. Entre altres coses perquè Valls, fracassada l’opció de ser batlle, sortirà probablement per cames, o el col·locaran al parlament de Catalunya, o es dedicarà als negocis de la seva dona, hereva dels laboratoris Almirall. Ultra l’Ebre, l’únic que veuen els espanyols és que Colau, la progre, equiparable a la Carmena, és batllesa de Barcelona (us recomano que us mireu els comentaris dels lectors de http://www.eldiario.es el dia que finalment es va fer públic que finalment serà batllesa, fins i tot amb el suport de Valls, i veureu què vull dir: ni un veu la jugada de la dreta i l’upper diagonal que tant denostarien en cas que fos- per exemple- Forn el candidat)

* El problema que Colau sigui batllessa no és ja si és l’independentisme hegemònic o no, sinó el fet de la seva absoluta inèpcia, incompetència, falsedat i incapacitat per abordar un sol dels problemes de Barcelona: una xarxa de carril bici mal dissenyada, proliferació de manters (passeu-vos per palau de mar i el port: fa feredat) imbuïda d’un bonisme que no ajuda a aquestes pobres persones explotades i en canvi deixa indemnes les màfies que els exploten, lloguers astronòmics sense una mínima component social, brutícia arreu, conflictes no solucionats en què es posa de perfil cada cop (metro, taxis, seguretat ciutadana), nepotisme, deixadesa i mala gestió (hem passat d’una ciutat amb superàvit a una amb dèficit sense guanyar res a canvi- que ja és dir), atribució de responsabilitats a altres (administració central, diputació, generalitat) quan no sap què fer amb un problema… El comportament típic del trepa sense idees. Amb ella al capdavant anem camí d’expulsar més població, convertir-nos en un parc temàtic gentrificat i pijoprogre i esdevenir una ciutat de tercera, i si pot, supeditada a Madrid. A la gent li hauria de fer pensar que Pisarello, Gala Pin, Asens… hagin fugit tots del seu costat.

* El poder desgasta, però l’oposició desgasta encara més, deia en Churchill. I això mateix passarà amb ERC i amb JxCat (també amb el que quedi dels Ciutadans de M. Valls- marxi ell o no). Aquest és el drama: el temps no l’empetiteix, sinó que la consolida. La gent de La Marina o Nou Barris que la van votar, la tornarà a votar. I si no la voten en ella, votaran els socialistes, companys d’aventures, en 4 anys. Només la unitat dels independentistes al voltant d’un projecte de ciutat, ajudaria. Però és clar, 4 candidatures a matar les unes amb les altres, no ajuden gaire: D’ací plora la criatura. No prevec que això canviï. Si de cas el que probablement passarà serà que Maragall, per edat, ho haurà de deixar abans de consolidar una oposició forta i creïble a l’ajuntament (de JxCat ja no dic res perquè no em queda clar la línia que pensen seguir, amb Forn en presó per molts anys)

En fi, si Barcelona ha sobreviscut 2000 anys a personatges tals com Pich i Pon o Porcioles, mal que ve aguantarem fins que d’ací 2 o 3 legislatures, es retiri. I si no em creieu, recordeu-vos d’aquest comentari el 2023 o el 2027.

És innegable que una dona que a sang freda ha escalat socialment a còpia de simular una lluita contra els desnonaments i quan ha tastat el poder els ha deixat que es multipliquessin, ha de ser una oportunista i no una política. També és difícil de digerir que un partit que es fa dir “socialista i català” s’apunti a atacar directament Catalunya al costat dels partits més feixistes d’Europa. S’ha de ser per força oportunista i no tenir cap escrúpol per estar d’acord a fer que els enemics vinguin a trencar els caps dels teus conciutadans. I en tercer lloc tenim als anomenats “ciudadanos” que és una agrupació podrida de naixement i nascuda a Catalunya amb l’únic propòsit d’arrasar Catalunya, que es presenta amb la imatge d’una de les persones més grises i indesitjables d’Europa. I ja tenim el pastís perfecte amb barreja de sabors espanyolistes, oportunistes i IBEXistes per a lligar de mans i peus una ciutat i procedir a entregar-la als amos centrals perquè puguin continuar espoliant-la i asfixiant-la tranquil·lament a canvi de quatre monedes d’or a benefici personal.

De la Colau poc més a dir, una dona vinguda de l’activisme social que, un cop tastat el poder, ha esdevingut un animal polític sense escrúpols, un animal de la “casta” que tant s’omplia la boca Podemos per criticant-la.

Si que treuré una reflexió d’alguns comentaris.
Tothom parla que, malgrat les operacions d’estat del naZionalisme espanyol, part, i no poc important, de la culpa que Barcelona, la capital de Catalunya, no sigui un referent independentista és culpa dels mateixos independentistes.
Cert, però sembla que no es volen posar noms i cognoms als principals actors del fracàs, els principals promotors de la fragmentació que ens ha fet perdre empenta, la ERC de Junqueras. Sense el seu egoisme personal i de partit, no haguessin sortit “Primàries Barcelona”, haguéssim anat tots a una, i tindríem un batlle que estimaria de debò la independència de Catalunya.

Una pregunta: i a la gent dels altres 946 municipis del Principat què ens importa? Vull dir, Ada Colau no és la nostra alcaldessa. No ens canviarà en res la vida. No ens resoldrà problemes urbanístics. No ens gestionarà ni l’IBI ni la recollida d’escombraries. Gestiona un sol municipi, per massiu que sigui. Jo a tot això només puc dir que a Terrassa, aquest dissabte 15, es pot consumar la fi de 40 anys de PSC a l’alcaldia (el que és de celebrar), mentre que en canvi a Sabadell la cosa pinta negríssima, en bona part per la divisió del món polític independentista en quatre o cinc marques arreu del país, absolutament catastròfica pel que fa a vot perdut. En fi, companys subscriptors de fora de Barcelona, us convido a comentar també com està la cosa als vostres municipis per petits que siguin. Toca descentralitzar…

No Vicent, avui discrepo una mica de l’editorial. Ni el pacte que intenten és d’abast planetari, ni a la Colau la coneixen més lluny de Cantallops, ni els francesos recorden gaire les coses d’aquest tal Valls, ni de la Carla Bruni.
El preocupant de les coses es veuren’s desunits. Altre cosa sería si haguessim anat junts.

T’imagines en Graupera, en Forn, en Maragall i la Cup, tots junts? Fins i tot en Jaume Asens hagués dit: pareu l’autocar, que m’enfilo..

Un dia a Palamós, a un company comentarista i molt estimat, no li vaig saber explicar que jo admirava els unionistes perquè anaven sempre junts i nosaltres no.

Aquests carcamals, per anar contra nosaltres, sempre van a “una”, i això de no anar junts m’entristeix cada dia al llevar-me. Després vaig recuperant-me i l’optimisme em fa continuar fins el vespre.

EL SOMRIURE DE LA HIENA

No em quedaré en l’aspecte moral. N’hi ha moltes que no tenen escrúpols. Però ella que era la campiona de les causes perdudes, que allà on anava es mimetitzava ideològicament amb els desnonats, les violades, els migrants, els oprimits, fins i tot feia la comèdia de la injustícia dels presos polítics catalans…

Tot això val menys que dos vots del feixisme i l’aliança amb els botxins del 155.

Aquests són els valors que ha sabut vendre amb l’equidistància del seu camaleonisme, a les bases i als poderosos, que quan li han demanat que es mullés, no ha dubtat ni un moment: contra la independència, per la unitat d’Espanya, tot. Aquests són els seus valors de fons, i el seu poder ara tindrà la peanya de fang perquè Europa sabrà amb qui se les té….

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Guillem Bosch, de stock d’acord amb tu. De fet, més que operació d’Estat, els comuns són producte de les elits transnacionals que van finançar els moviments “indignats” mitjançant les ONG d’en Soros. Ara veuen perillar el pastís de Ñ i es posen d’acord amb l’oligarquia castissa. Res de nou, els moviments sempre han estat infiltrats, o no seríem ja independents si dins del Govern no hi hagués hagut boicotejadors? Ara cal deixar que els espais polítics facin neteja de vividors i això de la Colau va en aquesta direcció. Perseveren! Visca la República! Segon any de la nostra llibertat segrestada.

Si ens ho volem mirar així, com un favor de Valls que desemmascararà a una farsant, endavant.

De fet ja estem acostumats a presentar fets tràgics, com l’actuació dels 72 diputats suposadament independentistes aquell Octubre que nosaltres vam guanyar i ells van destruir, com si tinguessin alguna vesant positiva.

Jo crec que no és veritat. Que és només un autoengany misericordiós. Valls no ens farà cap favor. Valls, Colau i Collboni el que faran és apoderar-se de Barcelona i esclafar-hi la democràcia i l’independentisme.

El que faran és derrotar-nos espectacularment davant de tot el món i riure’s -i potser durant més de quatre anys- de la incompetència, l’extrema divisió, la manca total de sentit d’estat, la miopia sectària, el personalisme suïcida i el terrible desconcert i la inoperància que es van apoderar del moviment independentista després de la rendició d’Octubre, i que, de moment, no som capaços de superar.

El que -increïblement- la Sra. Colau sembla que no sap, és que a la primera de canvi, el Valls (de bastóns) i la resta de 155’s, la deixaràn sense calces (sic) no se si de volantets o model “feuille de vigne”… al ben mig de la plaça. Segurament forma part del pla. Ja ho deuen estar preparant, per no dir llepant les urpes. Bavegen només d’olorar-ho. El formatget està servit…
Però ara -ahir/avui- Tarragona per ERC gràcies als comuns? I Lleida també? Potser sí que l’Ada ho sab i… els hi ha tornat el formatget en forma de sucosa cuixa amb nalges… i les fieres s’hi han avocat de ple amb les mans, per no dir amb tot! La jugada ha estat que hi caiguin de 4 potes? Seria una fotofinish ben il·lustrada!! Potser el mal de ventre els serà més fort de pair que l’odi i la prepotència d’on s’alimenten. Veurem ara a Barcelona…
Demanem a la realitat quàntica. Avui la màgia és ciéncia de la bona!!
Gràcies Vicent per l’editorial de cada nit. Abraçades i petons a tots.

Us contaré una anècdota viscuda personalment de fa quatre anys a les eleccions municipals de 2015; era a la seu electoral de l’escola Pare Manyanet de Les Corts en qualitat d’apoderada d’un grup polític i va entrar una senyora molt decidida però despistada buscant la butlleta que l’ interessava; davant el munt de papers que hi havia a la taula, finalment se’m va adreçar i va demanar literalment “¿Donde està la papeleta de la chica que regala pisos?” No vaig dubtar ni un moment que es referia a l’única papereta que portava una fotografia d’una dona com a distintiu i que s’havia fet coneguda per la seva actuació a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i al tema de l’habitatge i els desnonaments. Però aquesta idea del “regalo de pisos” és allò que havia penetrat en l’imaginari d’aquella votant i probablement de tants altres!

Quins grans estrategues els que hi havia darrera de la tal “chica”! Poc a poc “la chica – , que es va aprofitar sense immutar-se i amb total deshonestedat de la bruta campanya de les clavegueres de l’Estat portada pel ministre Fernàndez Diaz que va desacreditar el rival de la “chica” fins a fer-li perdre per uns pocs milers de vots la renovació de l’alcaldia- es va anar mostrant com una persona ideal i programada per parar els peus a les demandes d’autodeterminació política , per entendre’s amb els amos i elits de la ciutat de sempre i per vendre’ns gat per llebre sistemàticament. Quatre anys després s’està oferint com a garantia que continuaran manant els de sempre, que la capital de Catalunya jugarà en contra dels anhels de llibertat de gran part del país i que -tal com diu un dels seus mentors farà “el que calgui” i admetrà les vileses que calguin con tal de seguir com alcaldessa. Quina gran carrera que està fent “la chica”!

Si. Com diu Josep Blesa, La Colau-Lerroux farà la feina als que sempre han tingut el poder a Barcelona. És igual qui hi posi la cara. Les polítiques sempre han estat les mateixes: afavorir l’especulació immobiliària (jocs Olímpics, especuladors estrangers i multinacionals), centralitzar serveis i esdeveniments i vendre-ho com si tot el que fan fos molt modern i social.
El desgavell dels nous ajuntaments, no només a Barcelona, amb pactes triples i quàdruples ens ajudaran a veure fins a quin punt s’ha avançat en democràcia o ja estem plenament a dins del caos. Tot ajudarà a la crisi final.

La Sra Colau no mereix cap prestigi, ni dins ni fora de Catalunya. Fins aquí, d’acord amb aquest editorial. Malgrat la bona fe de votants fidels i el suport de gent molt vàlida, i d’un partit ben organitzat amb valors segurs (com Jaume Assens, per ej), Colau no ha pogut revalidar la victòria de fa 4 anys. Però dir que serà el Sr Valls que ens obri els ulls és mooolt exagerat. Colau ha sigut el pitjor que els últims 4 anys li ha passat a Barcelona, que afortunadament és i representa molt més que la visió estreta d’una activista d’anar per casa. Valls està per damunt d’estratègies miops, té experiència de govern i pot donat a Barcelona una dimensió de capital d’estat, com només Forn o Graupera podrien. A Valls li costarà convertir-se, perquè té cultura francesa i encara no coneix l’estat espanyol, però no m’estranyaria que més prompte que tard entengui les aspiracions d’una cada vegada més forta majoria independentista.