Han sembrat la terra de sal.

Com va fer aquell Abimèlec del mite bíblic.

Tot un personatge, el jutge Abimèlec, per cert, a l’altura tremebunda de l’Antic Testament: diuen que es proclamà rei de Siquem després de matar els germans (tots setanta menys un: sempre en queda un perquè la història continuï i ens redimeixi), i que, quan el descontentament portava el poble a la revolta, hi va enviar l’exèrcit i va fer cremar un miler de compatriotes que s’havien refugiat dins de la torre. I que ‘va arrasar la ciutat i la va sembrar de sal’.

Fi de la citació. Tornem a l’actualitat, a la metàfora, a València.

Perquè, des del punt de vista cultural, aquesta ciutat lluminosa continua com si hi hagués passat el tal Abimèlec. Han estat anys i anys de menysteniment, xavacaneria i populisme de pa sucat amb oli (i en castellà, sempre; encara que l’acotació sembli òbvia, el fet és significatiu, i bé cal parar-hi esment); ara la recuperació no podrà ser automàtica. Ni per inèrcia.

És una qüestió de fons, aquesta tírria que les forces reaccionàries, en les seves múltiples formes i vestits, tenen contra la cultura. I és una trista constant la dedicació sistemàtica a l’escarni, al desmantellament de tot allò que hi relacionen, de prop o de lluny. De fet, han aconseguit que aquest discurs anticultural (la cultura com a borumballa, com a luxe, cosa prescindible, elitista, avorrida, etcètera) arreli en amplíssims sectors socials (també de l’esquerra, ai), i que massa sovint oblidem que forma part, ves per on, també (sobretot), del model social i econòmic. Si t’interessa un país de treballadors en precari al servei del turisme i la construcció no fomentaràs la formació, la investigació, el coneixement, no donaràs valor a capacitats i competències, criteri, interrogants i sentit crític, oi que no? Doncs ja som al cap del carrer.

La recuperació, ja ha quedat dit, no serà automàtica ni la tenim segura. Però ens és necessària. Imprescindible. Per això fa tanta alegria constatar que hi ha qui ja s’hi ha posat. Amb el pic de gosadia necessària per a aquesta mena d’afers. Amb la solvència, alhora, de qui sap quina terra té sota els peus.

Algun dia haurem de dedicar-li una acció de gràcies col·lectiva, a en Ventura Pons: una festa, una plaça, el que sigui i que perduri. Ha apostat per València; per la cultura; per la cultura a València. I ho ha fet, a sobre, convençut que aquesta ciutat no només s’ho mereix, sinó que hi respondrà molt bé.

En Ventura Pons, ja ho sabeu, obre (reobre) els antics cinemes Albatros. Ara es diuen AlbaTexas i funcionaran com els Texas que ja hi ha a Barcelona: entrades a tres euros, projeccions de reestrena, cinema europeu, versió original subtitulada en català.

Aquests dies corre per les xarxes un missatge en què algú explica que es va trobar el cineasta a la porta de la Filmoteca i que li va desitjar molt d’èxit: ‘Em va donar les gràcies i em va dir que l’èxit no seria d’ell sinó de tota la societat valenciana i que això durarà mentre el públic valencià ho defense i hi done suport.’ I acaba: ‘En som conscients, de la importància del fet? Ho sabrem mantenir? En serem mereixedors?’

Que sigui que sí.

I que puguem demostrar que, sota la sal, hi ha la terra fecunda de l’horta de València.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]