El proper dia 16 de maig s’estrena al Liceu La fille du régiment, de Gaetano Donizetti, amb el retorn de Javier Camarena com a Tonio, que ens farà vibrar amb els 9 do de pit. Comparteix repartiment amb la soprano Sabina Puértolas en una versió de Laurent Pelly. La podrem veure, sota la direcció musical de Giuseppe Finzi, fins al 29 de maig.

Foto Antoni Bofill

Nascut a Bérgamo el 1797, Gaetano Donizetti s’instal·lava definitivament a París la tardor de 1838, quan ja era el compositor italià més important del moment. De fet, la seva obra va ser força extensa i variada, amb una setantena d’òperes, a més de diverses cantates, peces sacres, cançons, música orquestral i una notable música de cambra, amb una quinzena de quartets de corda. Abans d’ell, Gioacchino Rossini i Vincenzo Bellini també havien fixat la seva residència a la capital francesa, que en aquell moment era alhora la capital de l’òpera. Donizetti, que havia abandonat Nàpols, desolat per la mort de la seva esposa i fastiguejat pels seus problemes amb la censura, havia estat contractat pel Théathre-Italien a instàncies de Rossini, que tanmateix, des de l’any 1829 vivia allunyat dels escenaris, en un retir hedonístic acompanyat dels seus amics i de la bona cuina –inclosos els seus mítics canalons. Quant a Bellini, mort prematurament el 1835, havia inspirat dues interessants composicions donizettianes: Lamento per la morte de Bellini i la Missa de Requiem. Tres de les principals òperes del repartori de Donizetti són d’aquell temps: La fille du régiment i La favorite, estrenades el 1840, i Don Pasquale, de 1843.

Després d’una primera representació poc reixida, La fille du régiment va gaudir llargament dels favors del públic parissenc, fins al punt de despertar l’enveja de Berlioz, qui es queixaria amargament de l’èxit que tenien els compositors italians (“une authentique guerre d’invasion”), mentre que els nacionals passaven amb més pena que glòria. Però Donizetti havia ofert una peça ben patriòtica, que s’ajustava perfectament al creixent xovinisme francès, com ho demostren dos elements centrals de la composició: d’una banda, el canvi que fa de la primerenca versió italiana, amb la transformació de soldats austríacs en napoleònics i amb l’evident apel·lació als gloriosos dies de la Grande Armée i, de l’altra, la cançó “Salut à la France”, entonada per la protagonista i que aviat esdevindria una mena de segon himne nacional per als francesos. Amb els anys s’havia de convertir en tradició la representació de l’òpera cada 14 de juliol, l’aniversari de la presa de la Bastilla.

Podeu llegir l’article sencer a Núvol, el digital de cultura.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]