Una acrobàcia política que posa les coses a lloc

Avui ha sigut un dia llarg. I difícil. Cap al migdia, jo només mantenia un fil d’esperança. Vilaweb no havia dictat sentència; però la resta ho teníem pràcticament coll avall, I, tanmateix, no tenia sentit. Era una rendició incondicional. De manera que m’he mantingut desconnectat fins a mitja vesprada. Llavors ja estava clara la jugada. Però era molt arriscada. Perquè si acceptaven retirar el 155 havia de convocar eleccions. I tots sabíem que seria mentida. Que l’aplicarien igualment. Però al final, s’ha acomplert el guió. Espanya no falla mai. I ara ha quedat ben retratada. Com els “masovers de casa nostra”. Enhorabona, President, però no ens ho faça gaire, això. El cor ho pateix.

Se li ha de reconèixer que a l’últim instant ha desfet la traïció, potser perquè te uns mínims de decència i moralitat, però no ens enganyem, ens havia venut. Si l’estat espanyol arriba a fer veure que rebaixava una mica aquí s’hagués acabat tot. Per fortuna nostra, l’eterna prepotència de l’estat espanyol ens ha salvat.
En el meu cas he de dir que, després de lo d’avui, a mí no m’ha tornat ni la energia ni la il.lusió. Després de tot el que ha passat em malfio, d’ara a demà migdia encara pot girar tot quaranta vegades. I no es la millor manera d’encara la resistencia per la Repùblica que està per venir. M’ha fet mal.

Em sembla que alguna gent subestima amb bastanta lleugeresa la dificultat de les decisions que ha hagut de prendre el president Puigdemont, les enormes pressions a què està sotmès, i les conseqüències que pot haver d’afrontar. Per bé que tingui un grup parlamentari i diversos partits al darrera, la convocatòria d’eleccions li corresponia únicament a ell i per tant era el blanc de totes les pressions, amigues i enemigues. Sense que el seu partit sigui sant de la meva devoció, jo confio en el criteri d’aquest president i d’aquest govern. Espero no haver-me’n de desdir! També cal recordar que estem fent aquest procés tan complicat amb un suport parlamentari limitat i amb una ciutadania hipermobilitzada, organitzada però no necessàriament majoritària. La DI és per mi la millor defensa de les institucions i la via més digna. Caldrà, però, molta mobilització ciutadana, coordinada amb acrobàcia institucional, per fer-la efectiva. Som-hi doncs!

Em sembla que el moviment de Puigdemont en la partida d’escacs ha estat aquest: evidenciar fins al límit la negativa permanent de Rajoy a qualsevol negociació ni mediació internacional, que és la solució perquè aposten totes les organitzacions internacionals. I ans al contrari: en comptes d’obrir portes al diàleg la resposta ha estat la seva interpretació malaltissa del 155 (saltant-se i excedint amb escreix la pròpia Constitució, com diuen tots els experts legalistes) i convertint-la en un Decreto de Nueva Planta II. Volen tornar al 1716!!!

Tots aquests fets d’octubre: la violència física de l’1-O, més haver capturat presos polítics, més la negativa a la mediació de Juncker, més el refús a la invitació de Merkel i Trump d’explicar-se al Parlament Europeu, etc. Afegits a ja l’últim pas en fals: l’aprovació de la repressió institucional!
Totes aquestes manifestacions del caràcter de l’estat espanyol són precisament els que, segons els experts en Dret Internacional Marc Weller, John Dugard, Richard Falk o Ana Stanic, produeixen que la legitimitat ja sigui la mateixa que van obtenir les Declaracions d’Independència de Croàcia i Eslovènia després que Belgrad va incomplir el contemplar un sistema federal més lliure per a Iugoslàvia!

https://www.ejiltalk.org/secession-and-self-determination-in-western-europe-the-case-of-catalonia/

O com el pronunciament de la Cort Suprema del Canadà que diu que si s’exhaureixen tots els intents de possibilitats de negociació amb la total negativa d’una part, llavors és quan l’altra obté la legitimitat per tirar endavant.
I en aquest punt estem… Ha sigut precisament l’actitud absolutista del govern espanyol la qui ha propiciat arribar al final de la partida.

És una Declaració d’Independència per “legítima defensa”. Per evitar la ‘invasió’ de les històriques institucions catalanes, el sistema educatiu, la llengua, els Mossos, els mitjans de comunicació públics, …

Així que la jugada era aquesta: equiparar la legitimitat a la que es va reconèixer amb Croàcia i Eslovènia!

Ja ho tenim! Gràcies President, Vice-president, Consellers, Govern, Cup!!!

27/10/2017, neix la República Catalana!!!!

ja veurem com acaba el llarguissim dia de demà, però em preocupa el fatalisme que veig instalar-se en el govern com en altres estaments, incloent el Polonia d’avui mateix en el sentit que la declaració d’independència durarà minuts o hores abans de ser esclafada i ser portats com xais al escorxador. Més nervi, nassos, que som centenars de milers, milions, per defensar les institucions de la futura república. Cada hora, cada dia que aguantem, ens anirem enfortint davant la comunitat internacional o sigui que tohom a pensar com contribuir-hi. La DI en divendres facilita les coses, les primeres 48 hores claus son en cap de setmana i això pot maximitzar la mobilització. Pero cal que hi siguiem dia i nit, des del minut zero! O pot ser que els antidisturbis assaltin el parlament quan la república en prou feines s’ha proclamat. O sigui que tothom al seu lloc. I via fora!!!

M’agradaria que se m’encomanés, com sempre, l’optimisme de l’editorial; però avui m’està costant més del compte. A la pregunta de la M.Dolors Hernandez, si no ho entès malament de diversos mitjans, Puigdemont s’ha quedat una bona estona sol amb Junqueras i Marta Rovira, que l’intentaven convèncer d’abandonar la tristíssima intenció que tenia, i als quals s’hi ha afegit més tard la Marta Pascal, no sé amb quina intenció. Ell mateix ha confessat en la seva compareixença, que si hi hagués hagut un gest de Madrid, signava la convocatòria d’eleccions (farol?); coincideixo amb la Imma Gassó en que “Si l’estat espanyol arriba a fer veure que rebaixava una mica aquí s’hagués acabat tot.” Demà serà un altre dia, i jo encara confio en que hi haurà DI, però n’estic menys convençut que ahir. Si n’hi ha, m’hi deixaré la salut per defensar la República de Catalunya des de demà mateix.

Algú sap si és normal que durant DOS mesos, la Generalitat tingui prou liquid per pagar TOTES les nòmines amb tresoreria pròpia? I a sobre, amb Moody’s qualificant de ‘basura’ el bo autonòmic de la Generalitat. M’intriga.

No crec que hagi estat cap argúcia de Puigdemont. La “jugada” de dia 10 tampoc no va ser una calculada estratègia. Aquell dia, Benet Salelles, va posar en evidencia l’intent del President d’esquivar el seu deure que varen evitar ERC i la CUP. Ahir, novament, una maniobra perversa pretenia profanar, ara ja definitivament, la promesa. Al darrera de tot, l’amic coral de Puigdemont (i d’Ana Pastor), embullant la troca amb la complicitat del PNB i el PSOE. Per sort, algú altre, quan ja havia anunciat la convocatòria d’eleccions i dissolució del Parlament, li va fer una simple pregunta: “i les garanties?”. Ès evident que, amb Espanya, no n’hi ha cap. Són de la cultura de la imposició i no de la de l’entesa i el pacte.

Fins ara, ens hem salvat gràcies al pateiotisme i la paciencia de la nostra gent, amb una confiança excessiva, que ha mantingut el suport incondicional a qui no li ha correspost amb la mateixa lleialtat i ha operat i ha actuat a la seva esquena.

Avui, si cap altra Vila no torpedina el Poble, el Parlament proclamarà la independència. Ecspanya ens enviara llamps i trons i la nostra gent sabrà estar com sempre al seu lloc. Més cansada, més malmenada, però al seu lloc.

El mal és que tot el que ha passat desprès de dia 6 no només no era necessari, sinó que ha empijorat les coses. El full de ruta i, sobretot, la llei del Referèndum i la de Transitorietat, marcaven el calendari: dia 4, dimecres, proclamació dels resultats, i dia 6, divendres, la República Catalana! Europa encara estava commoguda per l’actuació policial de dia 1. No s’hauria fet encara la manifestació unionista de dia 8. Els bancs catalans no s’haurien deslocalirzats. Ecspanya no hauria tingut temps de fer ressituar gairebè tot el món. Això i moltes altres coses haurien anat millor si el govern hagués mantingut el calendari previst, però n’hi ha una, una més que cap altra, que ara no veig recuperable: l’enravenada popular! Dia 6, proper a dia 1 i més proper a la vaga i concentració de dia 3, la il•lusió col•lectiva fregava l’entusiasme! Ara, avui, amb tants de retards, amb tants d’Incompliments, amb tan poca certesa de tot… ja ens han aigualit la festa! I això no és una bona “acrobàcia” com tampoc no va ser cap “jugada” la suspensió de dia 10! Això és fer-nos perdre l’enravenada i l’entusiasme, amb tot el que ens espera i haurem de resistir. Puigdemont al balcó de la Generalitat dia 6 hauria estat una cosa molt superior a la que serà avui.

Després de tot el que ha passat avui agraeixo dues coses.

La primera, tenir un cor fort per aguantar totes aquestes sensacions; la segona, que Puigdemont ens faci recordar allò que de vegades massa sovint oblidem, que hem de lluitar i valorar tot allò pel que estem lluitant, no defallir i no donar res per fet, i que ho podem perdre tot en un moment, com la mateixa salut i la vida mateixa. Haviem dit blat (o voliem dir-ho) i el que ens falta és acabar-lo de lligar i carregar.

Felicitats Vilaweb per ser els primeríssims en informar de tot, minut a minut, segon a segon. Qualitat qualitat i qualitat.

Un editorial que ens dóna optimisme, Vicent.
Per la meva part continuo fent confiança al president Puigdemont. Malgrat els crits de traïdor que es van sentir als carrers.
Després d’un dia de giravoltes, tot és molt més clar ara. El món ha pogut veure les veritables intencions del govern de Madrid. I l’independentisme és avui més fort i més decidit que ahir després de superar la decepció generalitzada que ens va prendre a tots quan els diaris anunciaven les eleccions autonòmiques del 20-D.
Ara només queda fer d’aquest divendres 27-O el dia més important de la història de Catalunya.

Tinc la impressió que en Partal necessita creure’s aquesta historia èpica per tota l’aposta que ell fa temps ha fet. La seva lectura es per fuetejar la tropa… Però molts no ho necessitem.

En Partal calla sobre el fet que el president ha afirmat negre sobre blanc que si hi hagués hagut garanties, les hauria convocat. Sort n’ha tingut que el gobierno li ha facilitat la tasca rebutjant de frenar el 155… Sinó, que ens diria ara en Partal ? També pensaria que era una nova acrobàcia genial del President?

I mal els hi pesi a molta gent, l’actitud de JxS d’excloure la CUP de totes les converses i no informar-los ha estat d’una baixesa política inacceptable, caucionada pel president. I la CUP ha tingut un comportament irreprotxable des de fa setmanes, empassant-se molts gripaus.

Avui el president ha perdut la seva credibilitat als meus ulls. Però ens taparem el nas i girarem els ulls i demà, espero, a defensar la República amb les ungles si cal.
rem el nas i girarem els ulls i demà, espero, a defensar la República amb els ungles si cal.

El meu punt de vista no és tan optimista. La jugada ha sortit bé però em quedo més amb la sensació que ha estat gràcies a la poca visió del govern estatal. Què hagués passat si s’haguessin convocat eleccions? On hagués quedat el mandat del referèndum i els 2 milions de vots? I el miler de ferits? Els presos? A tot això, no porta el govern anys preparant aquest moment com per tenir previst aquest escenari?
Ens justifica a nivell internacional, segur, però em quedo amb una sensació d’improvitsació i feblesa que no m’han donat confiança. Però ara ens cal tancar files i seguir endavant.

Quin és el preu de l’acrobàcia?

En Vicent pressuposa (no ho diu clarament) que l’acrobàcia d’en Puigdemont era una jugada calculada per tal d’aconseguir el que diu que ha aconseguit: “Aclarir de què parlem i què hi ha realment en joc. Demostrar la falsedat de l’argument de base i deixar despullats tots aquells… només pretenien que la Generalitat es doblegàs a les ordres de Madrid”. Però llavors perquè no ho sabia ningú? Era un cop d’efecte com a president? Estava tant segur que Madrid respondria amb el NO, com sempre, quan a les primeres hores semblava que havia moviments d’”aproximació” que després s’han esbargit ? Una jugada calculada no té tants riscos!

A mi em sembla que ha jugat amb foc i aquesta temeritat ha malmès la unitat dins el govern i la del propi partit, creant una desconfiança i un patiment a la ciutadania que afebleix els propers passos. Ara té menys confiança de tothom. Ens ha fet creure, per tapar la claudicació (la puc entendre) davant les pressions rebudes, que era una jugada d’estratègia, quan estava a punt de tirar la tovallola i arruinar el país. Després, feliçment, s’ha adreçat la situació (espero).

La temeritat és que ha apostat per a la rendició (eleccions autonòmiques en un estat de setge), amb la única petició, fallida, de demanar la llibertat dels Jordis, però renunciant a la de la ciutadania per la qual va lluitar l’1-O: la independència, i tot a canvi de la no aplicació del 155 quan s’està aplicant de facto.

¿És moralment admisible utilitzar l’esquer de la rendició, una traició als 2.300.000 ciutadans, per aconseguir el que ens diu Vicent ?

No m’he acabat de creure l’anunci del matí, tot i el meu pessimisme, i en el fons m’esperava el tomb que ha fet tot entrada la tarda. En el meu fons, en Carles Puigdemont em fa llàstima, perquè puc afigurar-me el malsón que està vivint i les pressions, les amenaces ferotges i l’immens cansament que suporta. Passi el que passi, ell ha estat força heroic (s’ha fet el hara-kiri i ha assassinat el PDeCAT – i a fi de bé, em sembla…)
Ara bé, en Mas, en Mas-Colell, centenars d’empresaris i alguns consellers covards restaran maleïts per sempre.
Quins dies vivim!!! =(

Es molt possible que avui en tot l’estat Espanyol no ha hagut cap mitja de comunicació que hagi informat d’una manera clara, precisa, puntual i serena tots dels esdeveniments d’una dia d’infart. L’equip de Vilaweb amb en Vicent Partal al capdavant han demostrat que vol dir avui ser premsa lliure i totalment professional.
Per tant les meves felicitacions Vicent i ha tot el equip perquè heu estat incommensurables.
Duran tres hores aproximadament a casa, hem estat tristos i molt fets pols, i hem entès que era això de menjar-se una fel amb patates. Tanmateix no se si el mateix Alfred Hitchcock hagués trobat un guio mes excepcional que el d’avui, i considero que el guió no ha estat un muntatge sinó que ha seguit el protocol mes estricte d’una estratègia de dir vols dialogar, voleu anular el 155 si convoco eleccions doncs…PAM! aquí les teniu, llavors sembla que els d’allà s’ho han fet a sobre i allò que van dir, ara, no en volien donar cap garantia.
Doncs prou, s’ha acabat, fins el darrer moment en que es va dir que si havien eleccions no aplicarien el 155, s’ha donat el pas decidit per tal de convocar eleccions, Madrid, ha demostrat que no era veritat que amb ells tant els hi fa el tema de les eleccions, ells porten el cap una idea que no val cap diàleg ni cap decisió de nivell. Volen liquidar Catalunya.
Però Ja podeu portar a tot el exercit espanyol, a tota la guàrdia civil i a tota la policia nacional, què no aconseguireu modificar ni un mil·límetre l’actitud irreductible del poble català.
Vull adreçar-me d’una manera especial al President Puigdemont, què en aquestes tres hores de decepció s’ha sentit dir, caragirada, traïdor, baixada de pantalons, tot i mes, fins i tot algú emportant per l’escalfament del moment ha trencat el carnet del PDECAT. Si ja ho havia demostrat que el seu compromís es de pedra picada, avui, ha donat una lliçó d’estratègia de nivell mundial i heu refermat o reblat el vostre total compromís amb el mandat del poble de Catalunya.
I encara una darrera qüestió, tot l’interès que tenen els dirigents del PP de parlar de Catalunya de fa un cert temps, es per dissimular de la seva total corrupció, cada cop mes agreujada per les darreres sentencies en les quals el jutge confirma la delinqüència del PP amb la caixa B.
Els espanyols no s’adonen de la gran distracció que els hi tenen muntat amb el tema Catalunya i no veuen la gran i terrible corrupció que els ha portat a la total fallida econòmica de l’Estat, “que con su pan se lo coman”.
Demà tothom al Parc de la Ciutadella i ha totes les places de tots els ajuntaments de Catalunya, el poble és el fidel resistent i vetllador per tal de que és proclami la independència. Visca la República Catalana!!!!

Ningú dubta de la intel·ligència de President però ha posat a bona part del país a prop d’un infart quan ha dit el que ha dit. Sobtava que després de les més de cent actes en diverses ciutats informant de la DI que es donava per sobradament assumida pel govern i pel mateix president, ahir al matí ens assabentem que ell vol fer unes eleccions autonòmiques i dissoldre el parlament ara que pot fer-ho. Tot i saber que està sotmès a moltes pressions, no sé si ha estat una decisió correcta perquè sí que amb la rectificació posterior ha aconseguit que la decisió sigui assumida per tot el Parlament, amb la presidenta al capdavant, tot el govern, JuntsxSí i la CUP. Aquesta operació era molt arriscada perquè amb aquesta pirueta va patir dues dimissions per haver dit això i, a més, va dimitir Santi Vila també per haver dit això i no és que els vots sobrin i se’n pugui prescindir.
Esperem que ja ara, sense més ensurts ni piruetes, es tregui l’aturada de la declaració d’independència i per tant, es faci efectiva. Espero que el govern tingui previst quines són les passes immediates que han de fer per tal de consolidar la República. Si pogués decidir, que no puc, jo diria que cal assegurar el control dels mossos per tal que passin a ser servidors exclusius del nou govern.

De vegades, a l’hora de prendre una decisió difícil i arriscada, no es fa en una sola etapa, sinó que es tempteja, es prova, es rectifica,…

És el que –crec– li ha passat al president.

L’important, el que dóna la mesura de la fiabilitat d’una persona, és la decisió final.

Posem-nos la mà al cor i responem-nos aquestes preguntes: ¿què hauríem fet, nosaltres, en el seu cas? ¿ho hauríem fet més bé?

Si us plau, fem-nos-en càrrec.

Tinguem pietat.

Després d’aquest dia d’infart sembla que hi han sortit perdent els contemporitzadors, els Icetes, els PnB (que saben que sense l’espoliació catalana, els seus concerts perillen), i alguns del Pdecat i fins i tot d’ERC o persones amb talla pròpia; ara és Aznar i el seu escolà Rivera els que han dit “ara o mai”. Sabem que aquesta gent no té escrúpols i ja van fer jugades com les que van col·locar la sra Aguirre al capdamunt de l’Assemblea de Madrid. De manera que amb una majoria absoluta tan justa no podem dir que tot està dat i beneït; confiem en l’honestedat dels diputats i diputades de JuntsxSí, la CUP i potser alguna persona honrada d’algun altre grup polític que li repugni donar una benvinguda entusiasta al 155. Però sobretot confiem amb la gent que són el que han tirat endavant el referèndum i tiraran endavant la República Catalana Independent.

L’únic què soc capaç de dir es què si jo hagués hagut de soportar la meitat del que aguanta el President, ja fora mort. Ara ens comencem a fer el càrrec de la magnitud del sidral que hem engegat, que per a molts sembla una festa major però que, de moment, es més que un problema;es un nus i el President, sol, l’ha de desfer sabent que no pot decepcionar als dos millons de persones que el recolsen i que, per postres, pot acabar empresonat. Per a nosaltres es mes senzill : Si fem el que fem em de rebre, fem el què comprometi més al agresor.Es a dir que toquem dues tecles, El President ha de tocar l’orgue. Fem-li confiança i que ho sàpiga. Salut.

El Ramon Comasolivas ho diu clar. Puigdemont ha perdut molta, o tota, credibilitat. La jugada d’avui l’ha retratat i encara no ha aconseguit res. En tot cas feblesa en la.majoria parlamentària que ha de votar la independència.

En Bartomeu Mestre dóna una gran visió de quins i quan han estat els grans moments perduts en què les coses hagueren sigut igual d’incertesa que avui però s’haguessin entomat amb més energia i il·lusió. Es va perdre una gran oportunitat. Ara serà molt més difícil.

No vaig entendre l’intent del President de convocar eleccions i fer-ho a més, sense consens amb les altres forces polítiques. Crec que va ser una errada. La gent no vam anar a votar per a desprès convocar eleccions autonòmiques, i ho dic jo, que sempre he votat CDC ara Pdcat.
De totes les maneres ha tingut, en la seva etapa com President, molts més encerts que errades i per tant continuo confiant en ell, encara que ara amb una certa prevenció fins que la D I sigui un fet i la independencia estigui proclamada i publicada al DOGA.
Necessitarem la unitat de tots per guanyar la partida enfront d’un estat corrupte fins la medul•la.
Ens agafa en un bon moment. Mai havíem estat tan cohesionats i determinats i amb tanta autoestima.
No més dubtes, si us plau. Ara cal fer possible el mandat del poble que hi ha i per duplicat.
Cal bastir el nostre propi poder judicial, policial i d’hisenda.
Tenim molta feina per fer i la farem. Ànim. Anem bé!!!

La primera cosa que cal dir és que Carles Puigdemont ha estat probablement el primer president que ha intentat fer allò pel qual els seus votants el varen escollir. I això l’honora i el diferencia, i molt en positiu, d’altres polítics que ràpidament obliden per què els varen escollir. Es dóna a més la circumstància que, essent l’independentisme un moviment de masses i transversal, es dóna una confluència gairebé perfecta entre societat, moviments socials i classe política majoritària.

Per tant, no tinc cap mena de dubte del seu compromís personal i de la seva capacitat de sacrifici. No crec ni hi cregut mai que sigui un traïdor, com tanta gent l’anomenava injustament avui.

Dit això, no crec que el gest hagi estat objecte d’una genial jugada. Penso que, en realitat, li han plogut a sobre pressions tan grans, com el dia 10, com per fer-lo dubtar ara. Potser esperaven una mediació de darrera hora, o alguna mena de mà estesa del govern espanyol, o el que fos, cosa que no s’ha produït. Aquest oferiment ha estat un intent a la desesperada de “deixar les coses com estan” perquè probablement percep dificultats terribles i costos importants per tirar endavant la república.

És evident que Espanya mai recularà. Efectivament, no poden suportar que haguem guanyat l’1O,malgrat llur por i llur violència, però és que, a més, jo crec que l’estratègia de la confrontació és la que han buscat sempre: es tracta de portar l’enemic, és a dir, nosaltres, a un escenari en què hagi de lluitar a la desesperada sense possibilitat de retirada. Estan tan convençuts que guanyaran de pallissa que pensen que, un cop assolit el que sigui per la força, retiraran l’independentisme dels carrers durant 80 anys, enviaran un avís a tots els possibles díscols per sempre, podran recentralitzar el que vulguin, quan vulguin i, a més, tindran majoria absoluta anys a panys a Espanya a costa de dir que són “los que metieron en cintura a los catalanes”.

És un error de càlcul gran, perquè quan un poble ho té tot perdut lluita fins al final- i sovint se’n surt. I Puigdemont, veient de què anava la cosa, ha retirat la proposta, és clar.

Ara el problema més important que tenim- i crec que devia ser un dels que motivaren tots els moviments d’aquestes setmanes- és, si portem a terme la independència, com apliquem la llei de transitorietat ? No és un problema menor: com controlem el territori, aconseguim que funcionaris, jutges i bancs obeeixin la nova legalitat, protegim les institucions dels piolins… Algú s’ha dedicat a pensar-ho ? I quines mobilitzacions populars es plantegem per fer-ho efectiu ? Perquè per tal que et reconeguin i començar a funcionar com un estat, has de demostrar control de tot això.

En tot cas, espero que algú ho hagi pensat i tingui uns plans molt detallats de com tirar-ho endavant, tal i com va passar amb el referèndum.

Anem endavant que el camí de la llibertat és llarg i costerut, però la nostra determinació i la nostra dignitat ho poden aconseguir.

Benvolguts companys, sobretot els que us sentiu ferits i/o enganyats,

La nostra, tot i que pacífica, és una guerra guerrejada, no pas una guerra entre iguals. Ni les nostres forces són equivalents a les de l’estat, ni són convencionals. El primer objectiu de tota guerrilla és sobreviure per combatre un altre dia, i això és el primer que ha de garantir el president.

El president va protagonitzar ahir una jugada d’alt risc que sembla que li va sortir bé, o com a mínim, com la majoria dels independentistes hauríem desitjat.

Però si haguès passat el contrari, tampoc hauria estat una jugada sense cap guany. Hauria rebaixat la tensió, guanyat temps, i sobretot, hauria obligat a l’estat a reconèixer que havia hagut de pactar amb nosaltres d’igual a igual. El preu, això sí, hagués estat enorme. El president cremat, el PDEcat esventrat, i l’independentisme cap per avall, com a mínim.

Però ara, després que el president hagi ofert el seu cap i el del seu partit en safata a canvi d’una mica de moderació per part de Madrid, i Madrid hagi rebutjat l’oferta, ningú amb dos dits de front i una gota de vergonya pot tornar-li a demanar amb president que dialogui més perquè no ha fet prou.

I pel que fa als que us sentiu ferits i/o enganyats, bé està que us desfogueu en aquest fòrum, però tots sabem que ens trobarem tots a les places i carrers defensant la república, i sota el comandament del president i del govern. Ànims i endavant!

No sé on vaig llegir un comentari sobre la faula de la granota i l’escorpí. Una metàfora que trobo molt encertada:

Una granota i un escorpí es troben a la vora d’un riu.
– Granota, ajuda’m a creuar fins a l’altra riba. Ho necessito i no sé nedar
– I per què t’hauria d’ajudar? Què hi guanyo jo, que no hi he d’anar?
– Doncs la teva vida: si no, et mato aquí mateix!
– I qui m’assegura que no em picaràs a meitat del riu?
– Com vols que ho faci? Llavors ens ofegaríem tots dos!
– Mmmm… D’acord!
L’escorpí puja damunt seu i comencen a creuar el riu. A mig camí, però, aquest li clava una fiblada mortal!
– Però… Per què ho has fet?!? Morirem tots dos!!!
– Ha estat el meu instint animal. No ho he pogut evitar. Aquesta és la meva naturalesa…

Doncs em sembla que Puigdemont ha reinterpretat la faula, però amb armilla anti-fiblades i retransmetent-ho en streaming en temps real davant de tot el món.

Així que la partida era una mica provocar això: que fos el propi Senado, i l’orgullo español de no dignar a rebaixar-se, qui forcés la DI en legítima defensa! Això, exhaurint l’última possibilitat de negociació i mediació, finalment és el quebfacilitarà i molt el ràpid i progressiu reconeixement internacional, que és condició bàsica per poder iniciar la República amb garanties, davant el que s’hi ha jugat tanta i tanta gent…

27/10/2017
Neix la República Catalana!!!!
(Bonica data, no? Amb totes les xifres repetides!)

Son per aquí de les 8 del matí. Encara falten unes 4 hores per a les 12 i crec que encara hi ha temps de viure algun altre daltabaix que desitjo fermament que no passi.

Havent-me queixat més d’una vegada de la manca d’informació, i d’haver de fer un acte de fè darrera l’altre, espero no haver-ne de fer cap més avui. Però no les tinc totes.

Em poso del costat d’en Bartomeu Mestre, Ramon Casòliva i Quico Beltrà. Com que no tinc informació ni del dia 10, ni d’ahir, dedueixo que passar-se de la DI a les eleccions (al matí), i tornar-se a passar de les eleccions cap a la DI de nou (a la tarde), no va ser per inicativa pròpia sinó per inducció de l’entorn / mediadors la primera i per la no-resposta d’en Rajoy la segona.

Fa dies que vaig demanant de recuperar la iniciativa i deixar d’anar a remolc. I crec que no ho hem fet, que tant l’anada cap a eleccions autonòmiques com la tornada cap a la DI l’hem fet a remolc de les circumstàncies. Probablement (molt probablement) avui viurem la DI, però jo crec que ha estat anant a remolc.

Ara mateix li agraeixo al MHP tot el que ha fet i on ens ha portat, però li retrec el com. Crec que ens ha tingut a les fosques i no ens ha explicat rès. I a mi, d’aquesta manera, em genera desconfiança en un futur a les seves mans.

Ens va proposar d’anar al 1-O amb una DI 48h després de la publicació dels resultats definitius, i el 1-O li vàrem dir que endavant. El 10 ens va aigualir la festa jo no sé encara perquè tot i que suposo que anant a remolc. Ahir dia 26-O ens provoca un patatús (sense “casi”) passant-se a les eleccions autonòmiques al matí, i finalment retorna a la DI aparentment també anant a remolc.

Obviament que li compro el resultat final (la República). Però no li compro el mètode.

Crec que el President ha jugat molt bé les seves cartes, tot i que per fer-ho ha posat els independentistes a punt de l’infart. Sempre he tingut clar que seguia una estratègia ben planificada i que havíem de confiar en ell perquè no podia mostrar el seu joc ni a nosaltres ni al món.
Com ha dit algú abans, crec que és el millor President que hem tingut mai i que, potser, en tindrem perquè espero que no tornarem a viure moments tan difícils i complicats.
Gràcies, Vicent, pels teus editorials, especialment els d’aquests últims temps, que ajuden els profans a entendre la complexitat de la política.

Haig de confessar que ahir em vaig emprenyar amb el President d’allò més. Vaig pensar que es doblegava a la necrosi política de Madrid i ens traïa a tots, i em vaig equivocar de mig a mig. La veritat és que no me’n culpo excessivament, perquè la prova a la que ens va sotmetre era realment dura, però si ho analitzo ara, veig que l’home realment no tenia cap sortida més airosa que aquesta. No ens podia dir la solució de l’enigma, perquè ho hagués deixat de ser. Calia desfer-se dels que pretenien primer que anés a Madrid a explicar allò mil vegades explicat (potser amb altres propòsits més clavagueristics) i segon, que convoqués eleccions clarament per dissoldre l’independentisme com un terròs de sucre. Ni una ni l’altre el van fer tremolar, va tramar un pla i el va dur a terme amb la valentia que el caracteritza.
Els canons ja expliquen que una de les millors maneres de desfer un problema greu és creant el caos. Si ets tu qui el crea, ets tu el que mana i el que domines el desenvolupament i la solució. És més llest que una centella, i sabia perfectament que a Madrid tenien massa feina en eixugar-se la saliva que els queia de la boca per poder posar-se a pensar en estratègies. El seu és la força, la negociació i l’estratègia no l’han entès mai, pel que el President sabia que no s’hi pararien ni un moment a pensar-ho, i així desfaria els arguments dels del mateix partit i dels partits aliens, i al mateix temps podria proclamar la independència com a últim recurs i guanyar-se el crèdit de la legítima defensa de cara a l’exterior. La jugada, com sempre és genial, neta, polida i altament eficient, i el fet d’haver-nos enganyat a tots durant unes hores de difícil passar, crec que era imprescindible per al resultat. La trama va ser com és costum perillosa, complexa però possible tal com s’ha vist durant tot el seu recorregut com a President.

La gran majoria, per no dir tots, dels lectors i opinadors de VilaWeb no tenim tota la informació per a poder jutjar la decisió del President Puigdemont: estratègia o traició+rectificació?
I penso jo que la raó era que potser era coneixedor de les conseqüencies que podria portar la DI? Pot haver-hi una repressió prou forta com perque hi hagi mes víctimes o gent que pateixi? Els qui critiqueu el President heu intentat posar-vos dins la seva pell?
La determinació i l’independentisme del President Puigdemont estan fora de tota sospita per a mi. La meva confiança es plena, i l’agraïment pel seu sacrifici personal es immens, passi el que passi, i espero que li sabrem agrair en el futur.
Pero durant unes hores he quedat totalment abatut. El proces no podia acabar així. I el primer que m’ha vingut al cap no ha estat pensar en una traició, sino que he pensat que: 1) merda, finalment no estem preparats per la via no acordada i no tenim suports externs, i/o 2) la repressió, combinada amb la dificultat de reconeixement extern, tindrà uns costos personals inassumibles.
La determinació del Parlament en la sessió d’ahir m’ha retornat l’esperança, i tambe la confiança en que si que estem preparats. Per l’altre factor, no tinc por.

Ahir es van viure moments angoixants en que gent es donava de baixa del PdCat, d’altres tractaven en Puigdemont de “traidor” i moltes (masses) coses més.
Ja sé que tothom entén molt de tot i que tothom pot opinar sobre el què entén o el què no, però alerta, una opinió visceral sense coneixement del cas, pot ser molt perjudicial per al procés.
Siguem una mica raonables, el nostre president -i la resta del govern- han demostrat moltes vegades que estan disposats a jugar-s’ho tot per aconseguir la independència i que ho fan bé, amb una astúcia extraordinària, deixem-los treballar tranquils!. No pot ser que perquè no entenem un pas que donen, posem el crit al cel. Una mica de confiança home!

Oi que ja ho sabeu:
El guio avotat i anunciat per l’ANC és, en cas d’impossibilitat del parlament ‘assemblea de càrrecs electes’
I ara no podria ser una manera encara més ‘a la catalana’?:
=
Assemblea Constituent amb els diputats i senadors que volguin proclamar la indpendència
+
el Batlles voluntaris per la mateixa feina de l’AMI o més enllà

= No el parlament actual tal com existeix d’autonomicament lligat a l’estat es.
(seguint consells/consideracions que s’han dictaminat sobre Kossovo)

Ací cadascú fa el seu paper. Vicent dóna llum i aixeca la moral, però no em crec que el volantí polític fora estratègic i previst. Tot i ser home de poc cafè, en ficaré bíblic.
Crec que Puigdemont, com a persona humana, ha tingut el seu moment de dubte i temptació a l’hort de les oliveres, i prou que s’entén, però finalment no ha decebut, ajudat també pel fet que els seus companys de Junts pel Sí i la CUP no s’han adormit. I oblideu els Judes. No hi tenen paper.
Els que no deceben mai i sempre ajuden quan cal són Marianico el corto i el primo de Rivera. Ah, i els seus representants a la colònia. Un Albiol i una Arrimadas mai no són prou d’agrair.