Un mar diferent: El canvi climàtic al Mediterrani

L’escenari que planteja el film El dia de demà (2004) d’una alteració sobtada del sistema de circulació superficial i profunda de l’Atlàntic Nord, amb efectes immediats sobre el clima regional i la desviació de corrents (entre ells el del Golf, que escalfa Europa) no sembla impossible, i més si hom té en compte els episodis de canvis climàtics ocorreguts en època històrica. Hom pot modelar aquestes i altres modificacions (per exemple, dels corrents de la Mediterrània), però el marge d’incertesa és gran. Moltes espècies aprofiten els corrents per als seus moviments migratoris, i aquests poden veure’s alterats en conseqüència.

Segurament un dels efectes més coneguts del canvi climàtic és la pujada del nivell del mar com a conseqüència, almenys, de dos efectes: la dilatació de la massa d’aigua per efecte de l’escalfament i l’aportació diferencial de l’aigua continental per fusió incrementada del gel de geleres, casquets polars i gel terrestre en general (la del gel marí no fa variar el nivell del mar). Segons les diferents projeccions i la revisió constant que se’n fa, en els escenaris més negatius la pujada estimada del nivell del mar és de l’ordre d’un a dos metres al llarg del segle XXI, superior al total de la que hi ha hagut en les costes europees i nord-americanes, allà on els registres són fiables, durant els dos o tres últims segles. Darrerament, però, taxes de fusió més grans, especialment pels gels de Grenlàndia, fan pensar que potser caldrà refer aquestes projeccions, a l’alça.

Els organismes

Encara que aquest augment pugui semblar moderat, moltes regions de costes baixes (àrees deltaiques, estuàriques, illes oceàniques coral·lines) es veuen amenaçades, tant les àrees urbanitzades com les comunitats naturals: l’impacte més gran serà segurament ecològic. La pujada del nivell del mar colgarà àrees naturals que en l’actualitat (per bé que malmeses en part per les activitats humanes) proporcionen serveis ecosistèmics bastant notables: el filtrat de les aigües fluvials contaminades per part dels aiguamolls; la producció primària elevada dels poblaments de macroalgues i de les praderies de fanerògames marines (especialment, en la Mediterrània, de Posidonia oceanica); el paper d’àrees de cria i alimentació per a ocells, peixos i invertebrats d’aquestes comunitats que, si són cobertes per les ­aigües en ascens, difícilment podran restablir-se en àrees ara ja molt alterades o urbanitzades.

En un mar més càlid, algunes espècies podran adaptar-se més o menys bé als canvis (bàsicament, l’augment de la temperatura de les aigües) i mantindran o expandiran la seva distribució geogràfica i batimètrica actual, mentre que d’altres no ho faran, i reduiran aquesta distribució i àdhuc desapareixeran, a ritmes que s’han pogut establir per a molt poques espècies. Les espècies monotípiques (amb una o poques varietats) i rígidament adaptades a condicions tèrmiques concretes seran les més afectades, mentre que les monotípiques amb més facilitat d’adaptació i, especialment, les politípiques (dividides en diferents poblacions) adaptades a règims tèrmics també diferents, seran les que amb menys dificultats podran adaptar-se a l’escalfament del seu hàbitat, gràcies a la resistència i expansió de les seves poblacions més termòfiles en detriment de les que ho són menys. Els sistemes de dispersió d’ous, larves i propàguls en general, molt lligats al sistema oceànic de corrents, es veuran també afectats i amb això, la distribució dels organismes adults.

Actualment, algunes espècies d’àmplia distribució que en mars més freds (com els marginals de l’oceà Atlàntic) són pròpies d’aigües superficials solen trobar-se a la Mediterrània en aigües pregones; en tenir la Mediterrània temperatures més altes tant al llarg del cicle anual com en profunditat (la temperatura profunda d’aquest mar no davalla mai dels 12 ºC, en clara contraposició amb les aigües oceàniques, que a partir d’alguns centenars de metres ja assoleixen els 4 ºC), aquestes espècies cerquen el seu òptim tèrmic. És evident que aquest «enfonsament» en cerca de les temperatures més adients no podrà donar-se gaire més enllà si la massa d’aigua en general, i no només les aigües superficials, s’escalfa. A més, caldrà que les espècies de les quals depenen les que modifiquin el seu hàbitat també ho facin; en cas contrari, es poden donar situacions de manca parcial o total de correspondència depredador-presa, o d’altres relacions que es poden veure alterades.

Així mateix, a la Mediterrània hi ha hagut històricament un clar gradient latitudinal: les espècies més termòfiles, tant les pelàgiques com les bentòniques, es trobaven limitades a les costes nord-africanes i llevantines (Mediterrània oriental), mentre que les més capaces de tolerar temperatures baixes eren més pròpies de les costes europees, en especial de la Mediterrània occidental. Hom podia trobar distribuïdes adientment segons aquests gradients tèrmics les espècies que havien entrat a la Mediterrània, un cop restablerta la connexió d’aquest mar amb l’Atlàntic fa uns 5 milions d’anys, en les èpoques glacials (espècies d’afinitats temperades i boreals, ara pròpies de les aigües septentrionals i pregones de la Mediterrània), i les que havien entrat en èpoques intergla­cials (espècies d’afinitats tropicals i subtropicals, ara pròpies de les aigües meridionals i superficials de la Mediterrània).

Darrerament, algunes d’aquestes espècies mediterrànies d’afinitats tropicals o termòfiles han ampliat la seva distribució; per exemple, entre els peixos, el raor (Xyrichtys novacula), el fadrí (Thalassoma pavo), el talla-hams (Pomatomus saltatrix) i l’anfós (Epinephelus marginatus) són ara ben comunes en aigües del Principat, mentre que fa unes poques dècades eren rares i es trobaven en abundància només en àrees més meridionals (per exemple, les illes Balears). Parablennius pilicornis (una bavosa), Scorpaena maderensis (escórpora de Madeira) i Pomadasys incisus (roncador), entre altres, han estat citades recentment en les costes catalanes i franceses, molt més septentrionals que la seva àrea de distribució habitual. És molt probable que aquesta situació sigui més general, però hi ha poques espècies tan fàcilment observables i tan conegudes com els peixos.

Llegiu l’article sencer a la web de Mètode.

Joandomènec Ros. Catedràtic d’Ecologia de la Universitat de Barcelona i president de l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona).

Què és Mètode?