Com dèiem ahir… perdó, no: com jo deia ahir –corregeixo, que no vull companys de cel·la–, el problema no és que la Ferrusola faci cara de Cruella de Vil. El problema és: per què no la fem tots nosaltres, aquesta cara?

I és que no ens deixen. Tots aquells que, al crit de ‘Això és una dona!’, es van llançar com bèsties depredadores a l’assalt del govern, els bancs, les empreses, els centres culturals, els hospitals, els mitjans de comunicació i les floristeries ara volen esborrar-la del mapa.

‘Són uns desagraïts’, mormola ella. I en això la dona té tota la raó. Més que una santa!

Un incís. Els mateixos que van deixar les voreres del passeig de Gràcia empastifades de semen i bava quan cridaven apassionats el ja mític ‘Això és una dona!’ són avui els capdavanters de la misogínia masclista estelada que diu penjaments d’Ada Colau i d’Anna Gabriel, i totes elles. És un odi mascle i de classe tal que en alguns moments adquireix la categoria de violència de gènere verbal. Els que pedalem a la rodeta us estimem, ties. Jo estic amb vosaltres. Visca les nétes de les bruixes que no van poder cremar! Endavant!

Ja torno a tu, Marta. Sempre tornaré a tu. Malgrat els esforços que fan els teus desagraïts súbdits per esborrar-te de la història, jo mai no t’oblidaré.

Crec que caldria recuperar la seva darrera imatge pública per provocar una reflexió sobre la impunitat en els temps de l’autonomia catalana. I fer-ho com Déu mana. I manen, també, les darreres tendències expositives de la futura Catalunya independent. És a dir, en espai públic obert als quatre vents, com podria ser, per exemple, l’esplanada del Born. Caldria, en aquest cas, presentar-la en forma d’instal·lació, mètode artístic que genera més impacte i estupefacció en el conscient i l’inconscient del públic. La seva cara, com les de Belmez, o el somriure del gat de Chesire, se’ns apareixeria i desapareixeria, de forma intermitent i inquietant, a la façana de l’edifici. Per provocar més elements de reflexió, podríem rematar l’obra d’art, amb la inscripció ‘Amb una mà al davant’ a sobre de la cara. I la seva germana ‘I una altra al darrere’, a sota. Ambdues, també intermitents.

La instal·lació tindria forma circular, com un medalló, i es podria aprofitar, en un futur, com a esbós per a la fabricació de la primera moneda de la Catalunya Lliure. El Ferrucoin, o el Coin de Ferru.

El conjunt formaria un tot de gran impacte en la contemporaneïtat. Seria una peça que dialogaria, com diuen els pedants, amb l’estàtua decapitada de Franco (si no l’han prohibida) i els maniquins arnats de Rafael Casanova, Villarroel i tota la penya de cracs del XVIII. Quin goig que fa ja la col·lecció de de relíquies, estampetes i ex-vots patriòtics que tenim, oi?

I per als onanistes que volguessin continuar-se provocant constants reflexions sobre la impunitat, amb el disseny de la Ferruface es podrien fabricar clauers, postals, samarretes i pins que es podrien vendre a la botiga del Centre al costat dels trabucs de la Coronela i les xancletes estelades.

Per acabar, una recomanació. En totes les reelaboracions que es vulguin fer del rostre de la senyora, caldrà anar amb compte de no tallar-li el cap. Només en té un. I és on té la gràcia.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]