Fa pocs mesos arribava a les llibreries una de les grans apostes d’enguany de l’editorial manresana Tigre de Paper: Ulrike Meinhof. La biografia, escrita per Jutta Ditfurth, publicada originalment el 2007 i traduïda ara per Daniel Escribano.

Escrita amb la intenció de compondre una història que anés més enllà de la historiografia oficial, es pot afirmar que Ditfurth se’n surt en la seva intenció i acaba teixint un relat polièdric d’un dels personatges més polèmics de l’Alemanya de postguerra. Per alguns, Ulrike Meinhof va ser no només la millor periodista de la RFA, sinó també la dona alemanya més significativa des de Rosa de Luxemburg. Per altres, una terrorista i criminal, una mare irresponsable que va anteposar els seus ideals polítics al benestar de les seves filles. Una dona armada, perillosa.

El cos d’Ulrike Meinhof va aparèixer mort el 1976. Aleshores ja feia temps que, amb el suport del seu exmarit i la seva mare d’acollida, les autoritats alemanyes de l’època i la premsa conservadora frisaven per estendre la visió d’una Ulrike fanàtica i malalta. Així es justifica que el mateix dia de la seva mort –oficialment suïcidi, tot i que encara avui planeja la sospita d’assassinat d’Estat– el cervell de Meinhof fos extret, sense consentiment de la família, per a ser examinat. L’objectiu: dictaminar que les teories radicals defensades per Meinhof i la seva posterior lluita armada eren el resultat d’un trastorn mental. Els dirigents de la RFA, amb l’ajut dels mitjans de comunicació acòlits, endegaven així una vertadera guerra bruta per enfonsar la imatge d’una periodista amb una àmplia trajectòria de denúncia social i política.

Podeu llegir l’article complet a Núvol, el digital de cultura.

Podeu trobar més informació sobre la biografia de Meinhof al portal Libelista.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]