Txarango porta la seva solidaritat al camp de refugiats d’Idomeni

El grup Txarango va anar a visitar els camps de refugiats d’Idomeni el cap de setmana passat, per viure aquella realitat de prop i intentar ajudar amb la seva música. ‘La idea era anar-hi per conèixer la situació. Anar-hi per ajudar, com tanta gent que hi ha allà. Portàvem els trastos perquè, si servia de res i no era una cosa marciana que hi hagués música en un lloc com aquell, doncs els poguéssim treure. Al cap de deu minuts ja teníem quatre concerts organitzats pels diversos camps de refugiats’, va explicar ahir Alguer Miquel, cantant del grup, al programa ‘La Tribu’ de Catalunya Ràdio. Segons Alguer, un dels moments més emocionats del viatge va ser quan van deixar els instruments a alguns refugiats músics perquè poguessin tocar i recuperessin un instant la seva vida anterior.

El cantant de Txarango va reconèixer que estava molt impressionat, després d’aquella experiència a Indomeni. ‘Els camps són tendes de campanya. Són grans acampades, amb una olor de plàstic molt bèstia’, explicava. I es declarava sorprès per la quantitat de voluntaris catalans que hi ha a Grècia. A més, encoratjava tothom qui pogués a anar-hi a donar un cop de mà. ‘Necessiten gent: ginecòlegs, dentistes… Tothom hi té una funció.’ També recordava la crida de diverses organitzacions, que diuen que no es necessita tant roba com diners, i explicava que hi havia arribat tanta roba que ara també la feien servir per encendre foc als camps. ‘Tot el que ens n’arriba és distorsionat; tothom qui pugui hi ha d’anar’, recomanava. Així mateix, el cantant reclamava que els governs de la Unió Europea s’hi arribessin per entendre la situació.

‘Aquí ens arriben notícies que diuen que treuen la gent dels camps, però de gent n’hi continua arribant’, va dir. Al seu entendre, als governs els interessa de fer créixer aquestes notícies per frenar l’arribada de nous refugiats. ‘Els qui hi arriben ara, hi arriben com a detinguts i són deportats a Turquia. Arriben lligats amb brides de plàstic de dos en dos i en unes condicions reprovables’, va explicar.

Un dels moments que va marcar el viatge d’Alguer Miquel va ser quan, després de tocar en un camp, una dona se li va acostar per donar-li les gràcies i li va demanar si la podia acompanyar a la seva tenda de campanya per presentar-li la seva filla. Quan hi va arribar es va trobar una nena de set dies, que havia nascut allà mateix. La vida a Idomeni continua, no s’atura. ‘És gent supertranquil·la, que tota l’estona intenta donar-te un somriure i dignificar la seva situació. Estan absolutament agraïts a tota la gent que són allà per ajudar-los’, explicava. Alguer Miquel reconeixia que l’havia impressionat molt l’actitud de la gent: ‘Són molt benvolents i tranquils. Intenten no molestar els grecs en cap moment.’

‘Idomeni és una estació de tren, però per les vies ja no hi passen trens’, deia. I això, per ell, crea una situació un punt poètica: ‘Estan plantats esperant un tren que no passarà mai.’ El cantant va explicar que quan ells hi eren corria el rumor que el dia 4 obririen les portes, però tots sabien que no era veritat. ‘És una manera de calmar els ànims de la gent.’ D’una gent que ho ha perdut tot. Com un noi que, a només quinze anys, després d’haver vist com es moria el seu pare durant la guerra a Síria i la seva mare embarassada en un camp, es va tirar un bidó de gasolina per sobre perquè reobrissin la clínica que els governants havien tancat per falta de permisos. ‘Parlem d’una tenda de campanya: els obliguen a tancar per persuadir el desallotjament.’

Los compañeros de @txarango han hecho q la alegría inunde #Idomeni y #Eko con su música. Gracias! #refugeeswelcome pic.twitter.com/A4mkjPiOZp

— Rober Astorgano (@Rober_Astorgano) 3 d’abril de 2016