Tocats de mort?

‘¿La reunión será toda en catalán?’, pregunten pel xat intern de la videoconferència. És una reunió de pares que han apuntat els fills a una extraescolar, ens han d’explicar com es farà tot, les mesures d’higiene i distància, el que faran a classe i com, etcètera. El coordinador de l’activitat comparteix pantalla i ens va mostrant unes diapositives amb les normes, els procediments, el material que han de dur, el que es farà a l’aula, els objectius del curs, tot ben clar i resumit. Ell continua parlant mentre la pregunteta, que jo veig plena de punxes, ha aparegut al xat i en pantalla veiem la directora del centre que obre molt els ulls, mira uns segons al sostre (hi poso literatura, perdoneu), es col·loca bé les ulleres i comença a teclejar: ‘Sí. Si hi ha alguna cosa que no entens, ens escrius i t’ho resoldrem des de secretaria.’ Escric la resposta de memòria, no va ser exactament així, però la resposta 1) va ser en català; 2) va confirmar que la reunió continuaria sent en català, 3) i qui responia va oferir una solució al problema de l’idioma. Durant la resta de la reunió, tota en català, hi va haver més preguntes al xat, sobre detalls que no fan al cas, detalls sobre l’activitat, i algunes es van fer en castellà, sí, i totes es van respondre en català, també. I jo m’hi vaig fixar, era una de les mares de la reunió, i vaig fer un gest imperceptible d’agraïment des de la meva finestreta a la pantalla, a la directora i a l’equip, per haver-ho resolt tot sense canviar de llengua.

Després, ja lluny de la pantalla, vaig pensar que era un mal símptoma que m’hagués d’alegrar d’una cosa així. I ja vaig entrar en l’espiral centrifugadora sobre la gravetat de la situació del català: com deu estar de tocat de mort que una pregunta com aquella de seguida la veig plena de punxes –i imagino que no vaig ser l’única, però només ho imagino–? Com deu estar de tocat de mort que quan la direcció del centre respon com ho va fer jo ho celebro i en prenc nota mental i fins i tot ho explico en l’arrencada d’un article? Com deu estar de tocat de mort que posaria la mà al foc que la directora del centre va passar uns minuts de nervis entre que va llegir aquella pregunta al xat, va respondre i va esperar a veure si la cosa no anava a més? Perquè sovint la cosa va a més, a molt més. I ara em ve al cap una anècdota de quan es feien xerrades, conferències i actes culturals amb moltes menys mesures que ara. Una anècdota de fa un parell d’anys que intentaré explicar breument però m’ensumo que costarà.

Em van convidar a fer una xerrada en una biblioteca de la ciutat per parlar de la novel·la d’un autor italià que admiro molt. Formava part d’un cicle on ens convidaven a tot un seguit d’autors a triar l’obra d’un altre i comentar-la i defensar-la com si fos nostra. La xerrada es feia amb un periodista que ens anava fent preguntes sobre l’obra triada. Vam arribar a la sala de la biblioteca i vam seure i acabar de preparar la xerrada, el periodista i jo, mentre anava arribant la gent. A primera fila va seure un senyor italià elegantíssim i molt educat, va ser el primer a arribar, i de seguida se’ns va acostar a la taula per dir-nos que era italià i que admirava aquell autor, molt amable, massa i tot. Després va tornar a seure i va anar arribant la gent. Amb la sala mig plena, era l’hora i vam decidir començar. Diria que el periodista va arribar a dir alguna cosa com ‘Bona tarda, avui tenim aquí l’escripto…’ i el senyor italià i suposadament elegant ja el va interrompre per preguntar si l’acte seria en català. El periodista es va quedar tallat: aquell senyor tan amable d’abans ara li sortia amb aquell ciri trencat? Li va dir que sí, amb un to titubejant, mentre em mirava a mi perquè l’hi confirmés, i a partir d’aquí, la tempesta. Me n’estalvio els detalls, però vam estar a punt de canviar de llengua, el periodista i jo, i ho hauríem fet si la resta del públic no ens hagués fet costat insistint que féssim la xerrada en català (estava anunciada en aquest idioma). Però per poder continuar la xerrada va caldre que baixés un responsable de la biblioteca, parlés amb el senyor italià ja gens amable ni elegant, l’intentés fer entrar en raó i en veure que insistia a quedar-se assegut i a exigir que parléssim en castellà perquè ell no entenia el català, el va convidar a anar-se’n. ‘De aquí solo me saca la policía’, va assegurar l’italià menys elegant que he conegut mai, però la gent del públic el va increpar (‘Fes el favor’, ‘ja n’hi ha prou’, ‘això és ridícul’, ‘ens fas perdre el temps’) sense perdre les formes i ell va acabar tocant el dos. I vam començar la xerrada vint minuts tard i amb els nervis alterats. No me’n vaig anar gens satisfeta cap a casa, aquell vespre. M’hauria agradat ser més contundent, però sempre se m’ocorre la resposta correcta unes hores després d’aquella pregunta incòmoda que m’ha deixat fora de joc. Per això a la videoconferència de l’altre dia vaig aplaudir tant la capacitat de reacció de la direcció del centre, ràpida i sense dubtar.

I m’adono que tot plegat té molt de psicologia, que actualment defensar la llengua demana una fermesa, una seguretat, una determinació i una rapidesa que depèn de quin dia potser no ens surt, o depèn de com som, o de com ens trobem, o de tants altres factors que fan que una mateixa persona un dia sigui la mar de resolutiva i l’endemà s’ofegui en un got d’aigua. Fins i tot els professionals de la llengua tenim les nostres flaqueses, perquè no pots estar tot el sant dia amb la llança i l’escut calçats, en guàrdia, atent a qualsevol atac. Atac, sí.

I lligat amb la psicologia, la llengua, l’autoestima i els professionals de la llengua, hi ha un altre símptoma important que és un fidel indicador de com està de tocat de mort el català, i aquest havia de ser el tema de l’article però potser només el podré deixar apuntat per tornar-hi un altre dia amb més deteniment si convé. Els catalanoparlants ens sentim tan atacats —atacats és la paraula, sí— pel castellà que de seguida que ens despistem un pèl ja estem demanant perdó per existir. Això passa en mil situacions però jo em vull fixar en una de sola que m’afecta, a mi i a molts col·legues, directament i que fa sentit que l’escrigui avui, 3o de setembre, dia de Sant Jeroni, patró dels traductors. Puc afirmar sense risc d’exagerar ni un gram que cada vegada que dic que sóc traductora i em pregunten de quins idiomes, quan responc que tradueixo del castellà una ombra de desencís –en el millor dels casos– o d’estupefacció tenyeix la mirada o la veu de qui m’ha fet la pregunta. Sovint és desencís perquè esperaven sentir un idioma més glamurós, i poder continuar amb la pregunta: ‘I quins autors has traduït?’, però la meva preferida és l’estupefacció dels qui no entenen que em pugui guanyar la vida traduint del castellà al català, perquè això ho podria fer qualsevol, que per això som tots bilingües. Aquí hauríem d’entrar a explicar primer què entenem per bilingüisme –llaaarg– i si realment som tots tan bilingües com ens pensem –delicaaat–, i després tocaria explicar el que els meus col·legues i jo, traduïm de l’idioma que traduïm, fa anys que maldem per fer entendre a qui ens vol escoltar: no tradueix (bé) tothom qui (creu que) domina dues llengües.

Pot semblar que això de la traducció del castellà al català no tingui res a veure amb el que he explicat abans de la videoconferència i de la xerrada a la biblioteca, però a mi em sembla que sí, que el català està tocat de mort fins al punt de sentir-se tan atacat pel castellà que ens sembla inconcebible que hi hagi gent que es pugui guanyar la vida traduint del castellà al català, com si el castellà fos una llengua estrangera equiparable a l’anglès, el francès…, quina bestiesa. Diria que en algunes ments retorçades deu arribar a semblar una estafa, la meva feina; i que entenc que els ho sembli, perquè la situació en què ens trobem ara ens porta a tenir aquesta mena de pensaments acomplexats. I no sé si som a temps de treure’ns-els de sobre, ja.

Vull pensar que sí, que gestos com el de la videoconferència són passos endavant que ens han de carregar d’esperança i optimisme, però ens en calen molts, d’aquests, moltíssims, per capgirar la situació actual, i no parlo de comptar parlants o mitjans de comunicació que emeten en català, ni de comptar lectors que compren llibres en català o nens que juguen en català al pati de l’escola, parlo de l’autoestima que té ara mateix la nostra llengua, que està tocada de mort si una pregunta en un xat genera la tensió que genera, si un senyor italià poc elegant pot desmuntar amb una sola frase una activitat pensada i organitzada amb temps i seny, si una traductora del castellà al català s’ha de sentir menys valorada, menys presa seriosament.

No sóc sociolingüista, aquest article no pretén ser analític, només són quatre apunts, tres anècdotes i uns quants pensaments d’una professional de la llengua que fa vint anys que es guanya la vida corregint i escrivint en català i traduint del castellà al català tota mena de textos, no solament literaris. Acabo afirmant-ho per, egoistament, afirmar-me, perquè estem tan tocats de mort que en dies com avui (el dia que escric l’article), 30 de setembre, dia dels traductors, els que traduïm del castellà al català podem arribar a patir l’avorrida –per repetida– síndrome de l’impostor. Així estem, tocats de mort?