Tio Canya: 40 anys al tall

Els valencians tenen molta més tendència a pujar cap al nord del país que no pas els principatins a baixar cap a les comarques meridionals. Per mirar d’equilibrar una mica aquest desajust, dissabte vam posar rumb a Castelló per assistir al concert de cloenda de l’Any Tio Canya, un projecte de la falla Arrancapins per homenatjar la famosa cançó d’Al Tall. Per sort, ens en vam assabentar gràcies a que l’amic Pau Alabajos ho va penjar a les xarxes socials. Cal dir que amb honroses excepcions, com la que representa aquesta casa, el flux d’informació entre Catalunya i el País Valencià és gairebé tan escàs com el de principatins que creuen la Sénia.

El Teatre Principal de Castelló era ple fins al paradís, que és com encertadament anomenen les files situades a dalt de tot. Plens semblants s’havien registrat a València i Alacant dies enrere. Un públic variat pel que fa a les edats però majoritàriament catalanoparlant tenia ganes de festejar els 40 anys de l’himne que Vicent Torrent es va empescar la primavera de 1976 i que amb el temps va esdevenir un cant a la resistència del català davant la pressió del castellà. Torrent va explicar que la cançó neix fruit de la seva pròpia experiència, educat en castellà durant la postguerra, fins que descobreix les claus que li obren la porta de la llengua pròpia. Com bé va recordar Josep Antoni Collado, de la comissió organitzadora, al sud hi ha hagut i hi continua havent molts “valencianocallats”, que s’avergonyeixen de parlar l’idioma o no gosen malgrat saber-lo.

Conduït per l’actor Pau Blanco, l’espectacle “Reviscola Tio Canya” va durar dues hores i mitja, una llargada excepcional per a una ocasió que també ho era. Va obrir el foc el grup Musicants, liderat per l’exmembre d’Al Tall Manolo Miralles, i van seguir Sis veus per al Poeta, un projecte de sis dones amants d’Estellés, entre les quals hi ha Maribel Crespo, l’única dona d’Al Tall. Una altra veu provinent de la pedrera d’Al Tall, la de Miquel Gil, trencada i potent, va crear amb “L’amor és Déu en barca” un dels moments destacats de la vesprada. A continuació van venir les albades cantades per Teresa Segarra i Josep Aparicio, convenientment dictades a cau d’orella per un altre ex-Al Tall, Josemi Sánchez.

Miquel Gironés va representar la generació hereva d’Al Tall i els va agrair que els haguessin obert el pas. Amb la dolçaina i la nova aventura, anomenada Xiromita Trad Project, fent ballar la cadira sobre la qual seia, va marcar un altre moment àlgid de la nit en interpretar l’altre himne que no podia faltar, la Muixeranga. Pep Gimeno Botifarra, també pertanyent a les fornades posteriors a Al Tall, va ser rebut amb sonors aplaudiments i un escalf difícil de descriure si no es viu algun cop en directe. La seva Malaguenya de Barxeta va ser memorable, com els embarbussaments geogràfics que també l’han fet famós a l’hora de presentar els músics que l’acompanyaven.

Finalment, tots els membres d’Al Tall es van tornar a aplegar per interpretar “Darrer diumenge d’octubre” i el combatiu “Cant dels maulets”. Amb el públic cada cop més animat, la temperatura havia arribat al punt just perquè tots els artistes interpretessin units i ajudats pel públic el “Tio Canya” i recordessin les humiliacions lingüístiques que va patir el vell de faixa morellana, els tràngols dels fills i els néts, i la porta oberta a l’esperança que representen els besnéts, que tornen a parlar la llengua del besavi i deixen de ser “valencianocallats”.

L’endemà, per celebrar viatge i concert, vam anar a dinar a Almenara, al restaurant Racó de Canya, que ens va rebre amb una frase d’Estellés a la paret i tot de detalls que ens van fer sentir com a casa des del primer moment. La sorpresa va ser descobrir que un dels germans que el porta, Joan Roig, és també un Tio Canya. La mestra franquista de l’escola igualment franquista on anava el corregia i li deia que l’entrepà que ell duia no era de formatge, sinó de “queso”. Més endavant, fent el servei militar, l’obligaven a escriure les cartes a la família en “llengua estranya”, com diu la cançó. Des d’aleshores, diu que les imposicions el posen de molt mal humor i les lingüístiques encara més: “En podríem omplir 10.000 llibres amb els casos que hem patit al País Valencià!”. Roig té clara la solució: “Si no aconseguim també la independència, estem perduts com a poble”. És probable que, com ens recorda la cançó d’Al Tall, tot sigui una qüestió de generacions.