02.02.2019 - 21:50
|
Actualització: 03.02.2019 - 13:21
Per si hi havia cap mena de dubte, la sala del Tribunal Suprem que començarà a jutjar els presos polítics el 12 de febrer vinent no permetrà cap qüestionament de la instrucció de Pablo Llarena i es farà la desentesa sobre les vulneracions de drets que s’han comès. Això es desprèn de la interlocutòria d’assenyalament publicada divendres i que indica quins són els testimonis i les proves que finalment s’han acceptat per al judici oral. De la fiscalia, de l’advocacia de l’estat espanyol i del partit d’extrema dreta Vox, els set magistrats presidits per Manuel Marchena han acceptat gairebé tots els testimonis i proves proposats. En canvi, de les defenses han desestimat mig centenar de testimonis, alguns dels quals fonamentals, i moltes pericials i proves documentals que ajudarien a ensorrar un relat dels fets de l’octubre del 2017 imposat aleshores pel fiscal Maza i mantingut per Llarena i la fiscalia (malgrat el canvi de govern espanyol), amb l’amplificació mediàtica convenient, i que arriba intacte al dia de començament del judici.
La primera evidència del biaix és l’admissió dels testimonis. La cúpula del govern espanyol que va engegar la repressió contra l’independentisme, encapçalada per Mariano Rajoy, és acceptada com a testimoni. I hi ha arguments per a fer-ho. Però per bé que Rajoy i Sáenz de Santamaría aniran a declarar, no hi podrà pas anar el president català, Carles Puigdemont, que és a l’exili. Les defenses l’han proposat de testimoni, però els jutges no l’accepten, perquè diuen que el fet que estigui ‘en rebel·lia’ i no enjudiciat ‘és manifestament incompatible amb el deure de declarar i l’obligació de dir la veritat que assumeix tot testimoni’. Passa per alt en tot moment que Puigdemont va comparèixer davant la justícia belga i l’alemanya i que no en van concedir l’extradició per rebel·lió. No tan sols això, sinó que fou Pablo Llarena qui es va negar a acceptar que fos extradit i sotmès a judici per malversació, quan ho hauria pogut fer.
En el mateix sentit no accepten tampoc el testimoni de Marta Rovira, però també deneguen el d’alguns altres del pes i autoritat del Síndic de Greuges, Rafael Ribó, que ha criticat repetidament en els seus informes les vulneracions de drets de l’estat espanyol a Catalunya l’1-O. L’excusa del tribunal és que els seus informes ja es poden trobar a la web i que ‘no necessiten explicacions complementàries ni reflexions valoratives de l’autor’.
‘Les valoracions dels premis Nobel són prescindibles’
Tot allò que tingui a veure amb el fet d’evidenciar aquestes vulneracions de drets és apartat. Com ara el relator especial de les Nacions Unides per a la llibertat d’expressió, David Kaye, que ha denunciat més d’una vegada la persecució política contra els dirigents independentistes catalans; o l’expert independent per a la promoció d’un ordre internacional democràtic just, de l’Alt Comissionat de l’ONU per als Drets Humans, Alfred de Zayas, que també ha criticat repetidament la violència policíaca contra els votants de l’1-O i ha defensat que s’articuli una mediació internacional perquè Catalunya exerceixi el dret d’autodeterminació. No n’ha estat admès cap com a testimoni. Tampoc Michel Forst, relator especial de l’ONU sobre la situació dels defensors dels drets humans; ni el comissari de Drets Humans del Consell d’Europa, Nils Muizenieks; ni tan sols Kartik Raj, autor de l’informe de Human Rights Wath sobre la violència de la policia espanyola l’1-O. No han volgut acceptar de testimoni tampoc dos Premis Nobel que van participar en la campanya Let Catalans Vote, Jody Williams i Ahmed Galai; ni el lingüista Noam Chomsky, ni el sociòleg Richad Sennett ni l’historiador Paul Preston. Tots signen el manifest del qual parla la fiscalia en l’escrit d’acusació, però el tribunal no els admet perquè en parlin. Diu que ‘les seves valoracions són prescindibles’.
Una de les pericials que va demanar la defensa de Jordi Cuixart pretenia demostrar tècnicament que ni ell ni Jordi Sànchez ni els manifestants del 20-S no van actuar de manera violenta, i que tampoc no van ser violents ni la ciutadania ni dels dirigents polítics durant el referèndum de l’1-O. Ben altrament: volia demostrar que els violents van ser precisament els policies espanyols i els guàrdies civils. Per això demanaven d’incorporar l’estudi d’un expert d’Scotland Yard, Hugh Orde, amb quatre dècades d’experiència a la Policia Metropolitana de Londres i al servei de policia del Nord d’Irlanda, i de Duncan McCausland, membre vitalici de l’Associació de Caps de la Policia del Regne Unit. Un estudi fet d’una experiència àmplia i independència en relació a criteris policíacs i d’ordre públic. El tribunal no l’ha acceptat tampoc.
Totes aquelles proves i testimonis que puguin corroborar des d’una mirada externa que han violat drets, la llibertat d’expressió, la de reunió, el dret de participació política, etc., no són admeses. Tampoc aquelles proves encaminades a demostrar la contaminació política del Tribunal Suprem, la manca de separació de poders o la imparcialitat dels poders públics. Per això no accepten el testimoni del senador del PP Ignacio Cosidó pel seu missatge de Whatsapp que va transcendir i que va generar un gran escàndol perquè evidenciava que el PP i el PSOE controlaven políticament la cúpula judicial espanyola, més específicament la sala del Suprem que jutjarà els presos polítics i, encara més concretament, el president, Manuel Marchena. Testimoni no acceptat.
De la mateixa manera, tampoc no s’accepta la prova demanada per l’advocat de Sànchez, Rull i Turull, Jordi Pina, de disposar de la llista del personal del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem que entre el 20 de setembre del 2017 fins al 31 de maig del 2018 va ser rebut en algun moment per Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría o els ministres de Justícia o de l’Interior. La sol·licitud ve a propòsit de les informacions publicades en diaris com El País segons les quals el govern espanyol va pressionar directament els magistrats del TC perquè s’impedís la investidura de Puigdemont el mes de gener del 2018. I encara sobre la separació de poders, tampoc no s’ha acceptat la petició de prova de l’àudio de l’entrevista del ministre de Justícia Rafael Catalá a Onda Cero anticipant els moviments del jutge Llarena.
Els jutges no volen concedir gens d’espai a les defenses dels presos per a la denúncia dels drets vulnerats, de la manca d’imparcialitat i de l’acarnissament de la policia espanyola contra la població indefensa que volia votar. I si això es denuncia a la sala del judici, que sigui vist com una expressió verbal de la part, sense el fonament d’un testimoni ni la garantia d’una pèrit. I res d’observadors internacionals; diuen que ‘el fet que el judici sigui televisat ja dóna prou publicitat’, i que això fa que tothom pugui ser-ne un observador ‘nacional o internacional’.
La visió autàrquica
Preval aquella visió d’aquesta sala mateixa del Tribunal Suprem quan es va expressar amb una fúria insòlita contra la justícia alemanya perquè el Tribunal Superior de Slesvig-Holstein deia que no veia pas violència ni rebel·lió en els fets pels quals es demanava l’extradició de Carles Puigdemont. Una visió tancada i acrítica, incompatible amb el concepte de l’espai jurídic comú europeu. I que té com a darrer botó de mostra una altra negativa a les defenses. L’escrit de defensa de Jordi Cuixart va demanar als magistrats que es formulés com a qüestió prejudicial una pregunta al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg, demanant si la causa contra el president d’Òmnium vulnera la carta de Drets Fonamentals de la UE. Petició refusada.
De manera que les defenses només es poden cenyir a allò que el tribunal considera que són els ‘fets’ i no les ‘opinions’. Uns ‘fets’ construïts en la causa especial 20907/2017 en bona part sobre la base d’atestat policíacs dirigits per un individu que insultava independentistes d’amagat a la xarxa. Daniel Baena, l’agent T43166Q, cap de la policia judicial de la Guàrdia Civil a Catalunya, que, sota el pseudònim de Tácito, amb l’usuari @maquiavelo1984, fou enxampat a Twitter atacant i insultant polítics independentistes que ell mateix investigava. I en aquest judici l’acusació aporta documents seus com a prova. El tribunal no accepta que en qüestionin la imparcialitat i es nega a fer les comprovacions pertinents que ho demostren. Les defenses aniran al judici amb les seves proves i testimonis escapçats. Amb una mà lligada.
