Tendre homenatge a Ferran Torrent, l’home que fa feliços els lectors

“Una de les alegries de llegir Ferrant Torrent és que converteix el lector en una persona feliç”, deia el crític literari Ponç Puigdevall. “Dibuixa els personatges amb tendresa”, afegia Joan Josep Isern. “Als anys setanta, la literatura en català a València és un erm fins que no arriba ell”, afegeix Xavier Aliaga. “Us heu guanyat una paella”, conclou Ferran Torrent, en l’homenatge tendre, vitalista i pròxim que li van fer dimarts a l’Ateneu Barcelonès per a celebrar que ha fet setanta anys en plena pandèmia. Moderat per la periodista Laura Serra, cap de cultura del diari Ara, l’homenatge va servir per a conèixer una mica més de prop un dels autors que ha sabut combinar al llarg de la seva carrera dues coses molt difícils: vendes al públic al llarg de més de vint novel·les –hi ha la disputa de si en són vint-i-tres o vint-i-sis–, i respecte de la crítica. Ací podeu veure el vídeo de l’acte:

Per exemple, segons el crític Isern, que té pendent de llegir-se les vint-i-sis novel·les de cop: “Torrent és un dels nostres clàssics.” Per Ponç Puigdevall: “No hi ha cap novel·la que el lector comenci i li costi d’acabar. Encara que sembli mentida, sap muntar tot l’entramat verbal. I no s’hi veu la trampa. Torrent és el Balzac dels Països Catalans.” I el crític i escriptor Xavier Aliaga afegí: “Vull ressaltar Societat limitada, en què el dibuix de la corrupció és sensacional. Quan escriu, ho fa amb un nivell d’informació absolutament escandalós. Alguns escriptors diuen que allò que ell fa és fàcil. Intenteu fer-ho: els diàlegs. És l’escriptor que dialoga més bé. És incomparable, el seu domini del diàleg. Una cosa per a privilegiats.”

Torrent, definit com a pencaire i professional, no va intervenir fins a la segona part de l’acte, d’una hora de durada, però aleshores es va poder aprendre una mica millor les interioritats i tècniques d’un escriptor que té en l’ètica, i la justícia, un altre dels seus trets característics, al costat de la vitalitat transmesa a les novel·les, la joia de viure, l’autocrítica, la potència narrativa –la trama– i un estol de personatges que Isern va recordar en part –Toni Butxana, Comissari Tordera, el Penjoll, Hèctor Barrera, Paco el Artillero, Toni el Llargo, els germans Josep i Ferran Torres, Marc Sendra, Robert Baxiauli, el pare Rafel.

Torrent, per la seva banda, va explicar que esborraria dues de les seves novel·les –”Cavall i rei i L’any de l’embotit són novel·les de necessitat. Novel·les que vaig forçar.”–, va confessar la seva frustració –”No haver estat corresponsal, haver anat als llocs.”– i va acceptar que té més personatges masculins que no pas femenins –”El meu món és fonamentalment masculí. I no forçaré una novel·la per encabir-hi una dona. Però en els negocis i a l’hora de governar, em fie més d’elles que no d’ells.”–, per acabar criticant el govern del Botànic –”Lamente molt dir que el govern del Botànic no fa res per a l’ús social de la llengua. Estic bastant indignat amb els polítics. Per una raó: quan hi ha una cosa difícil, no la toquen. Per a l’ús social no han fet cap campanya i si l’han feta, ha estat tan minsa.” Però, bàsicament, la intervenció de Torrent va servir per a aprendre la seva tècnica i motivació literària. Resumida, i editada, la seva intervenció és aquesta:

“Sóc inconscient, escrivint: escric per a mi. Ho deia Borges: escric per a mi, els meus amics, i passar el temps. Mate l’avorriment existencial escrivint. No tinc por del fracàs. Abans, en tenia. El fracàs és molt bo. Sempre he tingut sort. L’èxit és sort, fonamentalment. Sóc un escriptor que mai té trama. No sóc capaç de fer-me un guia de la novel·la. Vaig llegir una biografia de Philipe Roth, que treballava igual que jo. Encara sort. Si Roth ho fa, ja no sóc tan anormal. Per mi, la cosa important és saber per què vull escriure aquesta història. Una història que porte dins. Per mi, escriure és una cosa molt estomacal, reelaborada després.

No sóc partidari de dir què faig. Però, en fi, he reprès una novel·la mesclant dos plans narratius. El 1968 i el 2010. Al Bulevard dels francesos, ja ho vaig fer. Sóc dels qui pensa que el món ha viscut una deriva ètica brutal. I els dos plans són una manera de dir: ‘Així érem i així som.’ El pla actual és cínic, nihilista. Al carrer del meu poble he vist la gent fent-se gran, morir-se, passar-ho fatal. Tot açò et fa respondre. I jo responc a aquesta situació amb la literatura.

Fatalista? No. Sóc un pessimista de formació vitalista. El meu eslògan és: ‘O pastilla o paella.’ La paella per mi és molt metafòrica. Ets a taula, et cau la paella i et cau la cuixa o l’ala de pollastre. Hi ha qui neix a Somàlia i qui neix en un carrer bo de València.

Rebutge més la hipocresia que no el cinisme. El cinisme a vegades és intel·ligent. I no suporto la hipocresia de la gent progressista. La gent que té postura. No. Els meus personatges no són legals, són justs. Allò que val és ser just. S’ha de ser crític i autocrític amb absoluta normalitat. Faig una novel·la i ja no em pertany. Pots anar a una casa i estar al costat de Tolstoi i Vizcaíno Casas, escriptor fatxa.”