Fotografia: Juan Lemus, Fundació Arrels.

En Mohammed és un algerià de cinquanta-set anys que en fa trenta-dos que va arribar a Barcelona. S’hi va establir després de viure tres anys a Mallorca i Menorca, on va treballar en un polígon industrial i recollint fruita. La situació del seu país, inestable políticament i econòmicament, va ser el detonant perquè, a vint-i-cinc anys, decidís de provar sort als Països Catalans.

‘Quan vaig arribar a Barcelona vaig treballar en la construcció i recollint raïm. No hi havia immigrants i vaig trobar feina fàcilment. Llavors tenia sou i casa.’

Ara fa vuit anys que en Mohammed viu al carrer. Sempre al mateix lloc. La crisi que va sacsejar el país i el món occidental li va prendre la feina, la llar i la ‘dignitat’. ‘Buscar feina ara? Qui contractaria ningú de 57 anys?’

La història d’aquest algerià és una de tantes que la Fundació Arrels, entitat dedicada a atendre ciutadans sense sostre, ha recollit aquest mes de juny en el cens de persones sense casa de Barcelona. S’hi apleguen dades, sobretot qualitatives, d’uns ciutadans que no surten al cens estatal. Hi han col·laborat prop de quatre-cents voluntaris que han recorregut els carrers de la majoria dels barris de la ciutat.

La Fundació Arrels ha comptabilitzat 1.026 persones que cada dia dormen al carrer a Barcelona, 1.954 troben aixopluc en centres públics o privats i 415 viuen en assentaments. En total, hi ha prop de 3.400 ciutadans sense casa. Des del 2008, quan Arrels va fer el primer recompte de gent sense sostre a la capital, el nombre de ciutadans que viuen al carrer ha crescut de més d’un 60%.

Deixant de banda Barcelona, entre el 2016 i el 2017 al Principat s’han fet recomptes d’aquesta mena a sis ciutats més (Badalona, Sant Adrià de Besòs, Mataró, Lleida, Girona i Tarragona). En total, s’hi han registrat 1.301 persones dormint al ras.

Segons dades de l’Agència de l’Habitatge de la Generalitat de Catalunya, el 2014 hi havia 5.433 persones que dormien al carrer o en albergs d’acollida al Principat i més de 14.000 si s’hi afegien els qui vivien en albergs, refugis, habitatges tutelats o allotjaments temporals.

Fotografia: Juan Lemus, Fundació Arrels.

El pont del carrer de Biscaia, al barri de Sant Martí, aixopluga en Mohammed i sis homes més; la majoria, algerians, tret d’algun marroquí. ‘Dormim junts i ens ajudem els uns als altres.’ Just al seu costat, hi ha un parell de carretons que alguns fan servir per transportar deixalles i vendre-les a pocs cèntims d’euro el quilo.

Durant les èpoques de més fred, en Mohammed ha fet estades curtes en albergs d’acollida, però diu que és una situació temporal. ‘Hi has de ser a les vuit del vespre. Et donen sopar i esmorzar, però a les nou del matí ja te’n fan fora.’

L’alcohol no és pas un bon amic d’aquest algerià. L’addicció a la beguda li ha barrat el pas, més d’una vegada, en albergs d’acollida i durant aquests últims anys ha fet que l’haguessin d’ingressar tres vegades a l’hospital, una dels quals va durar setmanes. Beu per ‘oblidar’ i ‘per poder dormir’ a la nit en una ciutat que veu impassible com els carrers s’omplen, com més va més, de gent que hi cerca refugi.

Com al Principat, a la resta del país, hi ha hagut iniciatives semblants als recomptes de gent sense sostre. L’Ajuntament de València ha registrat enguany 500 persones sense casa –96 més que no les que va comptabilitzar el 2016 la Fundació RAIS, en el primer recompte d’aquestes característiques a la ciutat. La intenció del consistori és oferir-los un certificat d’empadronament perquè puguin tenir accés als serveis socials municipals o de la Generalitat.

A Mallorca, l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS) ha comptabilitzat 209 persones que dormen diàriament als carrers de l’illa, una xifra considerablement superior a les 156 de fa dos anys. La majoria, 188, són a Palma. L’objectiu de l’institut és millorar l’oferta dels serveis comunitaris bàsics, adequar els recursos de la xarxa d’inclusió social i ampliar l’oferta de serveis per arribar a la població més vulnerable.

Viure al carrer té un cost. La Fundació Arrels explica que els qui presenten un ‘sensellarisme cronificat’, és a dir, que fa més d’un any que viuen al ras, tenen una esperança de vida de cinquanta-vuit anys, uns vint menys que no els correspondria. ‘El carrer és molt dur i viure-hi escurça la vida,’ assenyala Ferran Busquets, director de la Fundació.

En Mohammed supera, amb escreix, les estatístiques de les persones sense llar a Barcelona. El 45% dels ciutadans amb qui treballa Arrels fa més de tres anys que viuen al carrer. Nou de cada deu són homes i dos terços són d’origen estranger. Vuit de cada deu tenen trastorns crònics físics o mentals. I tres de cada quatre no reben cap ingrés.

Fotografia: Juan Lemus, Fundació Arrels.

En aquest moment, en Mohammed tampoc no té ingressos estables. Havia cobrat un ajut estatal, però ja l’ha exhaurit. Els dies que té sort, diu, guanya 15 euros venent cartons, caixes, papers i les restes metàl·liques que troba als contenidors. ‘Un quilo a deu cèntims d’euro’, diu. Per menjar, durant el dia va a un menjador social on pot connectar-se a internet, veure films i jugar a jocs de taula amb més usuaris.

‘Què hi ha al carrer? Drogues, alcohol i res de bo. A la nit, te’n vas a dormir i no saps si demà seràs viu o mort. Tinc ganes de sortir d’aquí, però sense cap ajut és difícil.’

Uns quants carrers més avall, la Liliana, de trenta-cinc anys, surt de l’entrada d’un local per llogar. Viu a la planta baixa amb el seu company, la seva filla de set mesos i cinc adults més. Fa dos anys que se’n va anar de Romania, perquè li van oferir una feina de recollir taronges a Alacant. Però quan va arribar al País Valencià l’oferta no es va fer efectiva.

Va dormir al ras durant una part de l’embaràs fins, juntament amb el seu company i la resta del grup, van trobar aixopluc en un local a prop de la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona. Amb el temps han arranjat aquella planta baixa amb sofàs, una taula i llums. I ara ja la consideren casa seva.

La principal preocupació de la Liliana és la seva filla, que alimenta amb la llet que li proporciona regularment la Creu Roja. A diferència d’alguns dels seus companys, mare i filla tenen accés als serveis sanitaris i socials. La intenció de la Liliana és quedar-se al país i per això té contacte amb una assistenta social, que l’ajuda a regularitzar la situació i a trobar feina.

El company de la Liliana també és a l’entrada del local. Són més de les dues de la matinada i encara passeja pel carrer amb una bicicleta que arrossega un carretó. Els pocs ingressos que reben els fan venent les deixalles que arrepleguen dels contenidors. Si la sort els acompanya i omplen dos carretons ben plens, poden guanyar vint euros en un dia.

Gràcia també acull desenes de sense-sostre. A diferència de Sant Martí, ací la gent sense llar acostuma a trobar aixopluc als caixers del barri; un barri que, des de fa anys, és a l’abast de pocs ciutadans.

Fotografia: Juan Lemus, Fundació Arrels.

En Yohann, un francès de trenta-sis anys, espera una habitació. La seva assistenta social li ha promès que, d’ací a quinze dies, podrà entrar en un habitatge tutelat, al Paral·lel, que compartirà amb més gent. Mentrestant, dorm en un caixer a prop del carrer de Pi i Margall. Fa deu mesos que va venir de Sardenya, on ha viscut aquests últims vint-i-sis anys. Ara recorre els carrers de Gràcia amb una guitarra i això li dóna uns quants diners. Fa vint-i-tres anys que toca la guitarra. ‘Tocar m’ajuda’, diu.

Segons Arrels, una de cada quatre persones que dormen al carrer fa nit en caixers. La dificultat per a resoldre aquest problema no és tan sols el preu creixent del metre quadrat en una ciutat que es va internacionalitzant a marxes forçades, sinó la falta de disponibilitat d’habitatge, diu Ferran Busquets. Aquests dos factors fan que la situació de la gent que perd la casa esdevingui crònica.

La Fundació Arrels disposa de setanta-cinc pisos i d’una residència de trenta-quatre places. No obstant això, Busquets diu que l’oferta de la fundació no pot abastar ni de bon tros la demanda que reben. Arrels demana la presència d’espais ‘no massificats’ a cada barri, oberts nit i dia, amb unes normes flexibles i on no hi hagi cues per entrar. D’aquesta manera, afegeix Busquets, s’aprofitarien els locals buits que hi ha a la ciutat i es reduiria dràsticament el nombre de gent que dorm al carrer cada dia.

Al vespre, en Yohann recorre les fleques del barri i sempre en surt amb alguna pasta o una barra de pa que l’ajuda a passar la nit.

Al caixer on dorm no està sol. Hi ha un altre noi, també estranger. Fa mesos que dormen tots dos en aquell espai de menys de nou metres quadrats, cercant refugi en una ciutat i un barri en un procés creixent de gentrificació.

El caixer on dorm en Yohann no és pas l’únic que aixopluga gent sense sostre. Uns metres més amunt, una dona i un home que va amb cadira de rodes passen la nit a l’entrada espaiosa d’una altra sucursal bancària.

‘Vaig venir perquè m’agradava la ciutat’, diu en Yohann. ‘Tinc molts amics a Barcelona que m’ajuden. Ara espero poder entrar a l’habitació i començar una nova vida.’

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]