02.02.2020 - 01:50
Tranquil·litza de saber que gent tan preparada, serena, estudiosa, eficaç, moderada en la radicalitat, radical en la moderació, com Carles Boix, tot un professor de ciències polítiques a Princeton, doctorat per Harvard, tampoc no creu que el pas següent a fer sigui un referèndum. Alleugereix saber que no estem sols: hi ha més gent que creu que, un referèndum pactat, no el tindrem. I l‘unilateral, no el repetirem.
Carles Boix, com més gent (poqueta de moment, entre la qual m‘incloc), creu que el pas següent es farà en forma d‘eleccions i no de referèndum. Jo sóc, i ara parlo per mi, dels qui confien molt més, i encara, en una victòria per sobre del 50% en unes pròximes eleccions catalanes que no en la taula de diàleg. Ho veig més factible. I de la mateixa manera que el referèndum del Primer d‘Octubre del 2017 va millorar la consulta del 9-N del 2014, no veig per què les eleccions catalanes del 2020 no haurien de millorar el plebiscit del 27-S del 2015. Persistirem. Jo sempre he estat en favor d‘aquestes quatre consultes i mai no m‘he cregut un referèndum pactat. De fet (vaig dir-ho fa temps i hi insistiré), perdo el respecte intel·lectual a la gent que em ven la moto del referèndum pactat, màxim exponent d‘independentisme màgic, irracional. El referèndum inevitable, en paraules de Carles Mundó, és una frase que queda bé, però el veig com un simple desig, un clau roent que no pots agafar per enlloc, sense base comprovable.
Ni el PP, ni el PSOE, ni el Tribunal Constitucional, ni el Tribunal Suprem, no el volen i, pel que fa als comuns, es troben en un dels moments més espanyolistes d’aquests darrers anys, que ja és dir. A Europa mana el nacionalista Urtasun, i a l‘estat espanyol fins i tot Jaume Asens dóna per bona l‘anul·lació de la taula de diàleg. Flipa. Som, crec, en una Espanya més allunyada que mai del referèndum d‘independència i vivim sota una repressió lenta i constant, implacable, que queda amagada sota la benedicció de l‘autoanomenat independentisme pràctic, que fa dos anys que guanya la partida, també aquesta setmana passada. I si guanya la partida, vol dir que juga millor les cartes que no la resta d‘opcions independentistes.
Opcions que també hi són. Enterrades, efectivament, sota una majoria que insisteix a parlar del referèndum com a sortida, hi ha un gruix de gent, actualment ben minoritari, que creu que la via són les eleccions. Gent que vol fer amb eleccions allò mateix que es va fer el Primer d‘Octubre: superar el 50 % del vot. I que vol fer amb eleccions, allò que no es va fer el Primer d‘Octubre: preparar l‘endemà. Portar a terme el resultat. No és la campanya electoral que ens motiva, sinó l‘endemà.
De l‘octubre del 2017 ens podem centrar, també, en els encerts, en lloc de fustigar-nos amb les derrotes. I un dels encerts, certament, va ser la xarxa paral·lela, amagada, secreta, de gent que va entrar les urnes. Vam votar perquè vam ser clandestins. Doncs els qui creiem que el camí són les eleccions, i no pas el referèndum, ho creiem per poder destinar tots els esforços, energies, baralles i intel·ligència a ser clandestins. I a poder portar a terme el resultat l‘endemà de la victòria. En lloc d‘encallar-nos amb taules de diàleg a Madrid, a avançar per aquí.
Tant els qui creuen en un referèndum pactat, com els qui creiem en la via unilateral, veiem clar que parlem de temps. En això, ni els uns ni els altres no ens enganyem, diria. Ens en podem felicitar. Però els uns creuen que és més profitós de dedicar aquest temps a un referèndum pactat (cosa que a nosaltres ens sembla marciana) i els altres creiem que és millor de dedicar-lo a establir una xarxa clandestina per a fer efectius els resultats (cosa que, a ells, els sembla igual de marciana) Perquè, si els uns branden que la república no existeix, idiota, els altres responem que la taula de diàleg no existeix, idiota. I els uns i els altres, convençuts, responem d‘igual manera: però existirà.
Unilateral o pacte. Un dubte que les pròximes eleccions no resoldran. Si de cas, i encara, serà l‘endemà.
