Josep Maria Ràfols i Enric Canals.

El 1976 Enric Canals (Tiana, 1952) va dormir al llit de Josep Tarradellas Macià, fill del president de la Generalitat, a la localitat de Saint-Martin-le-Beau. Era la primera vegada que l’ex-director de TV3 coneixia un polític que impressionava: ‘No tenia res a veure amb els de l’interior. Era una altra cosa. Ell parlava de governar.’ En destaca la fermesa i el fet que escoltava molt abans de parlar i que no deixava mai ningú indiferent. ‘En un moment en què la gent tornava de qualsevol manera, ell va dir que o tornaria essent president de la Generalitat o no tornaria, i això és un valor clau’, diu. El mateix any Josep Maria Ràfols (Vilanova i la Geltrú, 1951) també va conèixer el president (‘tot i que jo no vaig dormir al llit del seu fill’, aclareix). Va ser a París, en una trobada amb més polítics i enviat pel Diario de Barcelona, ‘que ara ningú no deu saber ni que existia un diari que es deia així’. Va estar amb Tarradellas a París i a Perpinyà. ‘Històricament, és un home que converteix la seva vida en un objectiu: fer que la Generalitat torni a Catalunya. En això no hi creia ningú, i fins i tot ell dubtava si aconseguiria sobreviure a Franco’, diu. Més de quaranta anys després d’aquesta coneixença, aquests dos periodistes han tingut accés als documents de la famosa carpeta blava de Tarradellas. És una part reservada de l’arxiu que el president va dipositar a Poblet i que no es podia consultar fins quinze anys després de la seva mort i la de la seva dona. Ells dos van fer un documentari, Tarradellas, l’home que ho guardava tot, estrenat al ‘Sense ficció’ de TV3. Ara han escrit a quatre mans el llibre Tarradellas, el guardià de la memòria, publicat per Pòrtic, on treuen a la llum algun dels documents de la carpeta blava, humanitzen el president i en recorren la trajectòria en una biografia periodística que gira entorn d’aquesta nova aportació.

Per què aquest llibre a quatre mans ara sobre Tarradellas?
—És un encàrrec editorial. Havíem fet el documental sobre els arxius i quan ho fas et quedes limitat a una síntesi de 55 minuts en què has d’escollir molt bé i has de fer una tria i resum de la documentació. De manera que ens hi vam posar. A més a més, fins ara els arxius Tarradellas eren infravalorats i calia fer el llibre.

Per què eren infravalorats?
—Perquè quedaven molt lluny i perquè no s’havia entrat en les particularitats de l’arxiu. A més a més, hi havia els materials que Tarradellas no deixa veure fins passats quinze anys de la mort d’ell o de la dona, que no s’han pogut consultar fins al setembre passat.

La famosa carpeta blava.
—Efectivament.

N’és tant, important?
—No té un valor definitori. Com diu l’historiador Marín Ramos, els papers de Tarradellas donen nitidesa a la fotografia del període entre el 1936 i els Fets de Maig de 1937, amb aspectes molt concrets del descontrol que hi havia.

Gràcies als documents d’aquesta carpeta heu bastit una biografia molt mengívola del president…
—És que sobre Tarradellas s’ha escrit molt o li han fet moltes entrevistes. Aquest llibre és de dos periodistes que el van conèixer i tractar a la transició. És un personatge que no deixa indiferent, amb nombroses intrigues. Si hagués estat americà, ja n’haurien fet sis o set pel·lícules, per la seva trajectòria personal, sobretot. És un gran personatge, un home que es fa a si mateix, un polític jove que el 1931 té 32 anys i es converteix en secretari de Macià i que durant la guerra té moltíssims càrrecs, entre els quals el de delegat de Companys al comitè de Milícies Feixistes, que és el poder real i que haurà d’anar amortint fins a reduir-lo. Penseu que fins al setembre del 1936 el govern no aconsegueix entrar a Lleida. Sobre Tarradellas hi ha llibres molt importants, però són materials de més de sis-centes pàgines i poc païdores, i nosaltres l’hem fet periodístic i sintetitzat. Però hem divulgat alguns dels secrets i les coses poc clares les hem fetes entenedores, o ho hem intentat.

Home, el film podria començar amb Antònia Macià, dona del president Tarradellas, passant la frontera amb l’urna que conté el cor del president Macià o amb la imatge del formol d’aquest cor vessant en una cambra cuirassada d’un banc de Tours…
—Sí, són dues imatges brutals. Tarradellas conserva el cor de Macià durant moltíssims anys a l’exili, atenció, el cor d’un home amb qui va acabar barallat i amb qui no es parlava, però el seu sentit de la responsabilitat és superior.

Segons que es desprèn de la lectura del vostre llibre, Tarradellas ho guardava tot. Per què?
—Catalunya sempre ha estat un país de col·leccionistes i Tarradellas és un home orgullós dels seus orígens humils i de la manera com ha prosperat. A vint-i-cinc anys era ric i abans de fer-ne trenta ja s’havia comprat un Mercedes. Havia comprat una casa per a la seva mare, havia sortit fora, era comerciant, havia après francès i anglès i tenia una autoestima considerable. Els animals polítics es coneixen i es reconeixen i ell sap que els papers li faran falta. Sobre la guerra, les opinions no coincideixen i sap que algú ho haurà d’explicar. I ell sap que l’exili tindrà data de caducitat. L’objectiu és tornar i haurà de donar explicacions, que hauran d’anar ben acompanyades de proves. Tarradellas era un gran coneixedor de la història i clissava la gent d’una hora lluny; per això sap que la documentació i la informació són poder. Vol saber-ho tot de tothom.

I així doncs, quin valor té l’arxiu ara que es pot consultar la carpeta?
—És una eina que ha esdevingut imprescindible per a entendre la història de la guerra a Catalunya i per a entendre l’exili. A més a més, hi ha totes les donacions de diverses personalitats a Poblet, que complementen l’arxiu Tarradellas. Això passa en un país on encara no hi ha tendència a donar els arxius, però el de Tarradellas conté prou documents de valor per a ser important.

I com és que aquest arxiu va a parar a Poblet si Tarradellas al principi era més de Montserrat i, a més a més, un home que pensa que l’església no ha d’inferir gens en els afers de Catalunya…
—Tarradellas va ser molt políticament correcte quan ho va explicar. Va dir que l’havien acollit molt bé quan hi va anar després del retorn a Catalunya, però en realitat ell volia l’arxiu lluny de l’abast de Jordi Pujol i també el volia lluny de Montserrat perquè havia mostrat moltes discordances amb la seva actuació política. Tarradellas critica la tancada del 1970 i les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde, com en general critica totes les iniciatives concretes que es fan a l’interior al marge del seu control. Quan va a Poblet i veu que els monjos no coneixien els polítics, pensa que és un bon lloc per a dipositar-lo.

La imatge del president esquerp, entestat a fer la seva i a la seva manera, potser és matisada amb una de les grans troballes del llibre: les cartes d’amor que li escriu a la seva dona…
—Doncs sí, el polític nostrat que més s’ha assemblat a De Gaulle resulta que és un home també absolutament tendre. És clar que el moment en què escriu aquestes cartes és molt dur –ell és a la presó–, però és una faceta desconeguda. És l’home que s’emociona recordant una Missa del Gall al seu poble quan era petit, que està profundament enamorat de la seva dona i que té una debilitat malaltissa per la seva filla. De fet, es desfà per la filla, com sabeu afectada per la síndrome de Down,  i el matrimoni està absolutament preocupat per la manera com quedarà ella si viu quan ells faltin, cosa que no va arribar a passar. Aquest home enamorat, pare, tendre, és el mateix que és capaç d’enfrontar-se a vint-i-cinc soldats que volen apoderar-se de les seves oficines, que es planta al front els darrers dies de la guerra i veu un combat aeri sobre el seu cap mateix, que quan cau Barcelona es posa a plorar… és un home que les ha vistes de tots colors i quan arriba la transició té un bagatge que no tenen els polítics a l’interior, una experiència brutal perquè dels de dins ningú no havia manat.

Un home que a la vegada veiem profundament enfadat amb els comunistes…
—Sí, i ve de lluny. Al seu diari de guerra arriba a acusar el president Companys d’haver-se posat a les mans dels comunistes. L’exili català és un exili de gent que ha perdut una guerra civil i durant bona part d’aquest exili s’acusen els uns als altres d’haver-la perdut. Ell té molta informació sobre els comunistes i li han explicat com la batalla de l’Ebre desarma l’exèrcit de l’Est per enviar a morir soldats allà per al lluïment de Modesto i del Campesino, perquè es puguin penjar medalles. I ell en pren nota i ho guarda. I en aquests trenta-vuit anys d’exili té molt de temps per a repensar en les seves actuacions. No li agrada gens allò que sap i que veu que es fa a l’interior en l’òrbita comunista.

Una de les sorpreses és veure que els primers informes que guarda Tarradellas sobre la guerra, referits a les patrulles de control, són tots escrits en castellà i a més a més amb un nivell justet…
—És el nivell que tenien les persones que hi havia en aquestes patrulles de control. La policia revolucionària anarquista no passaria el nivell, com es pot veure, i hem de pensar que una part important d’aquestes patrulles va anar a raure en mans d’elements del lumpen proletariat, com a totes les revolucions, que s’hi apunta tothom. Aquests papers ho posen de manifest.

També parleu del pacte dels Camps Elisis, una maniobra per a aconseguir que la monarquia del Marroc s’impliqués en una acció en favor de Catalunya i contra de Franco, a la qual Tarradellas s’oposa…
—És que ell s’hi oposa per realisme polític. Vols dir que el rei del Marroc deixarà les bones relacions amb Franco per jugar-se-la per uns catalans? Però això era molt de l’època, és el moment en què se segresta un vaixell a Portugal per liquidar la dictadura portuguesa, el Santa Maria, i que es pensava que amb un bombardeig d’octavetes el poble es revoltaria. Des de l’exili, es pensava aixecar el poble amb una acció esporàdica feta amb un helicòpter i amb unes emissions de ràdio des del Marroc. Això era fer volar coloms: només perquè a la sastreria de Josep Camps s’hi vestia el futur rei Hassan pensar que es tindria el seu suport era d’il·lusos. Això sí, la sastreria tenia molt bona clientela i l’episodi va servir perquè Tarradellas conegués en Josep Fornas, que va ser el seu home a l’interior durant molts anys.

Tarradellas va escriure més de noranta mil cartes. A banda de gastar una fortuna en correus, hi ha encara tresors a trobar en aquesta correspondència?
—Sempre hi ha sorpreses, tot i que han estat molt estudiades. Tot i això sempre queden coses que no saps i que la correspondència et permet aprofundir. Així va ser com vam descobrir que en Tarradellas havia tingut accions en una fàbrica, que es deia Botonia, que feia botons al Poble Nou i que, com que era a les mans d’un administrador, no s’havia pogut vincular amb ell. D’aquí li arribarà algun diner a l’exili. O sigui que sempre es troben coses.

Tarradellas, un home ric quan era jove, fet a si mateix, acaba passant autèntiques penúries quan assoleix el càrrec de president.
—Sí, va ser una misèria econòmica constant. Després de ser investit president a Mèxic, ho deixa tot per dedicar-se en cos i ànima a la Generalitat. I no hi ha diners. Ho passa molt malament i pateix molt per haver deixat la família en aquest grau de precarietat. Però a la vegada tenia un gran punt d’orgull i potser convidava a dinar els periodistes en un restaurant i a la nit no li quedava més remei que menjar sopa de pa. Va perdre una fortuna al darrere del manteniment de la Generalitat a l’exili, i això també se li ha de reconèixer.

I al llibre no parleu del famós ‘Ja sóc aquí’…
—D’això ja n’ha parlat tothom. Nosaltres som periodistes.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]