Tant costa sacrificar M (punt) Rajoy?

El problema de Saenz de Santamaria és que ja han utilitzat tot allò que poden utilitzar contra Catalunya i contra el seu President. I només han aconseguit posar en evidència la seua impotència. Al mateix temps, són un col·lectiu tan corrupte i tan inepte que, fins i tot els veritablement poderosos els deuen estar enviant alguna mena d’ultimatum. Només així s’entén el fet que estiguen gairebé histèrics. I espera’t que es faça la investidura,q ue ja tarda. No només se n’haurà d’anar M. Rajoy; algú més, haurà d’anar-se’n. I la pregunta és, on? Probablement, això és el que espanta aquesta senyora.

No comparteixo l’optimisme de l’editorial, però sí agraeixo l’agudesa de l’anàlisi: el to maleducat i menyspreable de SSS, efectivament denota el seu cansament. M’agradaria pensar que Puigdemont serà investit d’una manera o d’una altra, a la Generalitat “de dalt” o a la “de baix”; però no hi tinc massa esperança, la desconfiança mútua i crònica entre els mons d’ERC i de l’antiga Convergència és tal, que pot esgarriar la troca en els moments més inoportuns com l’experiència ens demostra (i passo per alt la roïna i miserable opinió publicada d’una tal Cayetana sobre no sé què d’efectes pedagògics, perquè desgraciadament podria no anar massa desencaminada). Però si Puigdemont fos investit, que ja m’agradaria, discrepo de que el perdedor del duel fos “eme-punto”: el culpable per a molts sectors de Madrid seria la SSS, que per això emepunto (que sempre cau dret, fins i tot als gags del Polònia) li ha encarregat personalment, pública i notòriament la gestió del “problema catalán” via 155. Potser també per això el to de cansament… i d’inquietud! Tant de bo, però no hi confio gens, ho sento, estic bastant abatut.

Segurament la virreina està molt inquieta i gelosa del protagonisme que se li dóna al seu súbdit Puigdemont. Ella que tant es va afanyar en muntar unes eleccions filoconstitucionals per Nadal, i els seus escuders Albiol-Iceta-Arrimadas-Domènech no varen entendre les seves instruccions. Igual que quan va venir a alliçonar els indígenes amb la Operación Diálogo, i ningú no donava la talla per a captar del tot la seva missió. Se sent dolguda i ofesa perquè encara ningú no ha sigut capaç de fer callar l’insolent Cipollino.

No m’hi cap al cap que M-punto-Rajoy pugui dimitir mai, Vicent. Ni quan les gallines pixin. En canvi, si les coses es passen massa de rosca, potser l’advocada plegaria per raons personals…

Visca la República!

Aquestes alçades estem preparats per les misèries de l’estat, poques coses ens sorprendran. El què em preocupa es que els nostres li facilitin la feina. La percepció que m’ha arriba és que esquerra no sap com ensortint-se’n per acontentar els seus votants i l’estat espanyol.
Ho sento però estic molt decebuda, he escoltat algunes declaracions de les que van fer davant el jutge i em pregunto si de veritat han volgut l’independència perquè tot sembla que només nosaltres, la gent estaven preparats. És ben trist.

Sobre que M. Rajoy admeti el seu fracàs i dimiteixi, podem ser molt cínics: a Can PP “no dimite nadie”. Una altra cosa és que siguin capaços de portar Espanya a la seva destrucció total només perquè són incapaços de pensar en res més que en destruir Catalunya, i aquí sóc jo qui sóc cínic: en són capaços i ho faran. I ara serà com amb el càncer i la quimio: és veure quin aguanta més, i aquí diria que nosaltres tenim millor pronòstic. Està essent dur, però pot ben ser que Catalunya sigui la tomba d’Espanya.

La República Catalana és al tàndem M.Rajoy-SorayaSS, el que El Cabanyal ha estat per al tàndem Rita Barberà-Alfonso Grau: la seua tomba.

Per a ridícul de llurs mariaxis españoleros=>

psoE-C’s-Psc-PodemosESpaña/la sucursal de Podemos a Cataluña anomenada Comuns(Domènec-Alamany-Coscu-Colau-Pisarello, etc) i troupes respectives.

PS: Caldria que eixos mariaxis i aquelles troupes respectives saberen que per a ser español calen dues condicions extremes que la resta d’humans no posseïm:

01. Un sentit del ridícul de grau ZERO….i
02: Un sentit de l’humor de grau INFINIT.

Hi ha una manera de creure (pensar?) d’aquesta gent típica, la de les llistes de la Espanya de sempre, en que tot ho valen a noms, a persones que apanyen les coses entre ells, un cop fet el tràmit d’uns eleccions, oblidant que ells, els escollits, son el que representen els que els han votat, i prou. Això, tant elemental, tant base del què és democràcia, no te significat per aquestes cúpules de vividors de la cantarella, per a ells, democràtica (democràcia, com a mot no com a realitat). No son capaços de capir que som més de 2 milions els que representa, i representava, legítimament, una persona com el president Puigdemont, el govern i el parlament. Escapçar l’electe màxim no canviarà les coses. Haurien d’escapçar els 2 milions cent mil, pel cap baix, per aconseguir la còmoda submissió dels mesells que restarien ja, per ells mateixos, rendits, d’antuvi, en anar a votar a la trepa dels quatre del 155. O potser la postura de la vicepresidenta és la de ‘sacrificar’ un …. poble … català?. Potser, amb els nervis (el temps passa) s’ha oblidat del poble que, ni amb el ‘a por ellos’, no ha quedat ‘sacrificat’.

Estic d’acord amb tots els ben raonats comentaris anteriors amb més ò menys intensitat. La situació és de tant extrema gravetat que ara sí que és caixa ò faixa i per això cal investir a Puigdemont com a fet fonamental.
És segur que als actors que representen la voluntat del poble republicà catalá els hi toca una tasca molt difícil, però són uns manats i l’han de fer, que és investir a Puigdemont.
Els dubtes d’última hora per fer-ho és la més que lògica por de la presó, casi segura, per tots els que ho facin desde territori català.
Han de assumir aquest preu tant alt sabent que si ho fan, el poble sempre ha dit que “no tenim por” i els recolzaran com fins ara.
És ľultim esforç i no menor per vèncer la dictadura emmascarada, ara ja no tant, de democràcia practicada per la Moncloa.
Tot el món mira i ha de veure a l’escollit per les urnes, segons les lleis i la constitució espanyola, investit com President de la República Catalana.
Moncloa no podrà suportar, ara sí que no, la pressió Internacional.
Aquest és el primer pas.

Fa temps que vaig dient que per entendre les afirmacions i actuacions de l’estat espanyol cal donar-los la volta. L’editorial d’avui n’es un exemple. Jo crec que cal llegir-ho no en forma de pregunta, sino en forma d’afirmació exclamació, una cosa així com: si que costa sacrificar els catalans, son durs de pelar els malparits.!!!!!
D’exemplars n’hi ha infinits: fan un cop d’Estat i ens anomenen colpistes, ens peguen i maltracten de forma violenta i ens acusen de ser violents a nosaltres. Pur i simple cinisme i manipulació informativa.

Ningú se sacrifica si es veu en una posició dominant. Actualment l’estat espanyol, i el PP s’hi veuen: han aconseguit l’enfrontament entre independentistes, tenen controlat tot a Catalunya sense resistència ni oposició de ningú, l’alternativa, C’s, és encara més troglodita que ells, el PSOE és irrellevant i Podemos s’ha rendit (si és que mai s’havia plantejat lluitar). Europa està amb ells i el poder judicial fa el que li manen.

És més estan en plena ofensiva per a eliminar les dues últimes coses que els fan nosa (neutralitzats els mossos): Escola i TV3. I tot deixa entreveure que, almenys amb TV3, faran molt de mal

Apart de tot això les enquestes electorals mostren suport al PP i als seus amics de C’s per la mà dura amb Catalunya i no els passen factura ni per la corrupció ni per res. Ni els intel·lectuals orgànics, tan proclius a parlar dels drets dels kurds i dels indis Bunga-Bunga del Brasil, han mogut un sol dit pels catalans.

Algú em pot explicar per què haurien d’estar nerviosos, preocupats o cansats ?

Potser que fem alguna cosa per tal que ho estiguin, no ?

Si som realistes, el Rajoy i la SS no són més que dos figurants en defensa dels moviments del rei. Ells dos pretenen fer-nos creure que són els que decideixen, i com que no decideixen més enllà del que els manen, i en canvi reben totes les hòsties, cada dia estan més i més indignats. Algú ha parat atenció en què quan les coses són realment importants, com a Davos, no hi va l’alfil, sinó ell mateix? El rei els està desposseint de poder, i saben que quan pleguin aniran a la presó directament, i a passar-hi la major part del que els queda de vida. La seva situació és cada vegada més inestable i se senten entre l’espasa i la paret. Saben que el rei ja ha triat uns altres alfils perquè defensin amb més astúcia i menys escàndol públic al seu exèrcit d’oligarques ectoplasmàtics, que saben que si es perd Catalunya, perden tot el negoci de tants segles. Aquest parell de figuretes, que actualment ja són més peons que cavalls, no dimitiran fins que el rei ho ordeni, i ara no ho farà, perquè vol que aguantin fins a tenir la seva nova reina a punt. No són els emissaris que cal fer fora, sinó el rei i la seva cort. Aquest és el nucli del càncer espanyol. Tota la resta són figurants.

Està encantada amb la duresa de Rajoy amb Catalunya, faci servir els mètodes que faci servir, però no es volen embrutar les mans i ja els està bé que mentre duri el conflicte, qui es desgasti sigui el PP. Per això segueix al mateix lloc, i aguanta estoicament. Però crec que això a Europa no li permetran eternament, i si que tinc la sensació que si s’ aconsegueix investir al President Puigdemont, la pressió exterior será tant forta perquè s’ assegui a negociar, que llavors si, el seus mateixos el faran dimitir perquè la derrota serà més que evident. Per això hem de seguir endavant i només endavant. Ens hi ho juguem tot.

Molt bo l’editorial d’avui. I a mi m’ha fet pensar:
La paraula sacrificar és terrible, per això quan a finals de gener en Tardà la utilitzà referint-se concretament a Puigdemont, em va fer tan de mal i POR.
L’estat ho posa molt difícil. Ja ho vam veure el dia del referèndum i quan VAM defensar les urnes, sabíem que allò anava en serio.
Alguns dirigents diuen que hem d’evitar més represàlies. Tant de bo això tingui sentit, però crec que és d’una ingenuïtat enorme. I em pregunto: Senyors, els que poseu tants problemes a l’acord, creieu sincerament que no hi haurà repressió si no posem en Puigdemont? Puigdemont és el símbol, no cal fer paral•lelisme de si el creiem un déu, simplement és la figura que representa les nostres aspiracions. És clar que n’hi ha d’altres! Jo mateixa en sóc una, per què no? Però ell és el que vam escollir i a més ha estat conseqüent amb tot.
I seguint amb el fil de la repressió: ahir vaig rebre un d’aquests whatsapps anònims que circulen per la xarxa que deia:
Si investim el President Puigdemont, serà inhabilitat.
Si investim la Marta Rovira, serà inhabilitada.
Si investim Carles Riera, serà inhabilitat.
Si investim un gos, també serà inhabilitat.
Per tant, deixem de fer el ridícul, investim Puigdemont i plantem cara d’una vegada.
Hi estic totalment d’acord, això s’ha de forçar. No podem acceptar el xantatge. O què passarà quan comencin a detenir gent del carrer que no té diners ni advocats per defensar-se? La caixa de solidaritat no arribarà per a tots, com s’ho faran?
Cal sentit de la responsabilitat de direcció, podem protegir ara alguns dirigents, però no podrem fer-ho eternament, per això cal tirar endavant sense complexos.

RAJOY ES LA SAGRADA I SANTA INQUISICIÓ, avui dita OPUS-DEI, que ho mana tot, oi Faine, que mana dins el poder jucidial i sobretot fiscales, i que té totes les televisions porno-criminals espanyoles, així com bona part de la premsa, oi fills de Lara?.
Rajoy es catolic i el hijo del Omella o sigui de la COPE.
Esfonsar Rajoy no serveix per res, i cal atacar al màxim a les dues bandes franquistes de la COPE-OMELLA I OPUS-DEI-FAINE, les dues encaudillades per dos catalans franquistes i miserables

¿És el mateix el “sacrificar un catalán” de la Soraya, al “sacrificar un president” d’en Tardà?
No. La Soraya voldria esborra-lo de l’existència, Tardà en canvi, voldria que li fessin fer un pas al costat, un sacrifici menor, comparat amb els sacrificis de que t’empresonin per cumplir el mandat del 21-D d’investir Puigdemont. Sembla que Tardà pensa que aquest sacrifici seria garantia de res o potser una forma d’amagar una claudicació autonomista. ¿ I si ens sacrifiquem tots, com diu la Bel Zabala ?

Com exercici retòric, l’editorial va de sacrificar Rajoy. ¿Des d’aquí sacrificar Rajoy ? jo sacrificaria tot el règim neofranquista. Des d’allà, de moment els va prou bé. Li perdonen totes les putrefaccions guvernamentals sempre i quan sacrifiqui als catalans, a tots. La Soraya vol “sacrificar un catalán” perquè sap que així ens sacrifica a tots. Tardà i cia. no s’enteren.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Per no sacrificar M.Rajoy, el Reino va estar un any sense govern i va repetir eleccions.
En tot cas, encara que ara sembli que no, el temps continua jugant al nostre costat.
Són famoses les guerres russes en que els russos van aturar les invasions esperant a l’hivern per contra atacar, tot i l’immens cost que va suposar esperar, quan va arribar l’hivern la guerra fou cruenta però el temps gèlid els va afavorir. Si no recordo malament passa en una de les guerres mundials i contra napolió.
Crec que a nosaltres ens passa el mateix però a la inversa. La nostra força és el carrer, la mobilització ciutadana. I aquesta serà molt més fàcil d’aquí a un parell de mesos, quan hagi entrat la primavera. Mentrestant anem guanyant temps, encara que ens costi bous i esquelles, perquè en la nostra batalla particular, el temps meteorològic favorable és determinant.

En aquesta ja tan llarga lluita per les nostres llibertats nacionals, de la qual la conjuntura actual no és sinó un episodi culminant, crec que estem deixant de banda massa alegrement l’ajuda mútua entre la bona gent de la nacions oprimides que defensa arreu del món –i en concret a Europa– el seu alliberament nacional. L’actual moment que viu Còrsega –i no parlem de Flandes, on tanta solidaritat està rebent el nostre govern a l’exili, o del País Basc i Galícia i fins i tot Castella i Andalusia, per no dir Escòcia i Gal·les o Irlanda, i per què no el Rif– ens hauria de fer reflexionar al respecte. Potser hem refiat massa de la reacció dels Estats nació de l’actual Unió Europea –reconeixement esclar imprescindible a llarg termini– i i massa poc de la bona gent oprimida per aquests mateixos Estat nació. Quan l’independentisme era minoritari al nostre país –i parlo de fa ben poc temps– bé o malament s’havien teixit complicitats a aquesta escala que crec urgent recuperar, usant els vells organismes de cooperació o creant-ne de nous, potser a nivell més institucional. El que em sembla cert és que aquesta ajuda mútua és imprescindible per avançar si realment ens creiem –i jo m’ho crec perquè ho he viscut, per exemple en el procés de consultes populars que va començar a Arenys de Munt i va precedir, i condicionar, no ho oblidéssim pas, l’actual– que és la bona gent la millor garantia que arribarem a consolidar la República i, doncs, la llibertat.

Vagi per endavant que Puigdemont ha de ser ratificat com a President legítim
Perquè ho és,
Perquè ha guanyat com a llista més votada de l’independentisme, a despit dels dirigents d’ERC que intentaren un “sorpàs” per la dreta.
Perquè és l’acte mes fort que tem el gobierno d’espanya.
Perquè qualsevol altre que es posi seria una claudicació davant el 155, una humiliació a canvi de res, doncs tots tenim la certesa que cedint al 155 no recuperarem res. Com diu Teresa Puig, seria d’una ingenuïtat majúscula. Recordem les paraules de Rosa Parks.

Veig mes futur en posar Puigdemont, malgrat les amenaces del Tribunal Inquisicional, que en passar per l’adrecador del 155, no pararien igualment i a sobre humiliats.

Seran moments durs, qui tingui por que faci un pas al costat. Aquells que per convenciment i que no tenen res a perdre i a canvi d’un bon sou, que agafin el lideratge.
Sr. Tardà no faci la feina del consorci PP-PSOE-C’S.
ERC i CDC (que no és JuntsxCat), no ens traiu als catalans, això tindrà un preu electoral.

Jo necessito una dosis d’optimisme perquè crec que Ñ ens està guanyant. Ens està dividint, com volen, i cada vegada som més febles. Estem perdent la nostre gran força d’unitat i seguretat, demostrades tantes vegades (l’1O, 3O …). Crec que el poble s’està perden confiança i desanimant amb els nostres representats. No podem permetre que per ambicions partidistes oblidem que ara l’important es salvar Catalunya, restaurant al nostre President i Institucions, i demostrar al món que som un poble unit, que anem junts a totes!!!!. Fer el contrari es acceptar el 155 i no podrem aturar totes les conseqüències que aquesta il.legalitat ens està comportant. Un altre president sería acceptar la submissió i estaríen totalment perduts. La vengança sería terrible i eterna!!!!. Si els nostres polítics no ho tenen clar això, si els hi manca generositat o valor, que és facin a un costat, on un altre pugui continuar treballant per salvar el nostre poble. A més no entenc; si Ñ i el TC no tenen poder sobre el nostre Parlament, perquè hem d’obeir?. Hem perdut ja moltes oportunitats importants que no tornaran, però encara ens podem sortir. Necessitem als nostres politics units i investir “ja” el nostre president legítim, Carles Puigdemont!!!!

Senyors i senyores d’Esquerra Republicana de Catalunya: Prou de fer de botiflers! Recapaciteu, collons!. No feu de botiguers porucs!. Us he votat gairebé sempre potser perquè creia que no hi havía rés millor, i per això no estic disposat a callar quan la cúpula del partit pretén d’imposar els seus interessos mesquins per damunt dels de Catalunya. “Es de cajón”, com diuen ells, no cedir a les presions dels aborígens d’allà dins, Ñ, plantar cara i dir-los-hi que les nostres institucions són nostres, hi decidim nosaltres i que “hasta aquí hemos llegado”. El poble de Catalunya ens hem de despertar d’una vegada, posar-nos l’armadura i exigir que els polítics facin el que la ciutadanía els encarrega. Necessitem un cap que conegui la situació, pensi, decideixi, tingui la confiança de la gent i respectar que està legitimitzat institucionalment. Estic d’acord amb l’Albert Miret i d’altres que assegurenque el veritable poder dictatorial, explotador i agressiu d’España està encarnat en la monarquía i els seus gàngsters associats, i que els que donen la cara (realment el que donen es vergonya per obcecats i corruptes), no son res més que uns pallassos amb data de caducitat ben propera. Evidentment Puigdemont encarna la continuitat e les nostres institucions, ens ha demostrat la capacitat i compromís necessaris i no debem desprendre-n’s d’ell només per la voluntat dels nostres colonitzadors.

Trobo molt apropiat l’ús el mot sacrificar donades les circumstàncies. I veig amb molt bons ulls preguntar-se pels sacrificis a “can espanya”. En un context europeu en el que Macron sacrifica el purisme jacobí ( com molt bé comentava l’editorial d’ahir ), on a alemanya es sacrifiquen interessos de partit en bé de l’estat i de l’UE, i que els catalans atenen com sacrificar Puigdemont pel país; per què ningú no sacrifica cap peça del delicat marc polític de l’espanyolisme? I sí, hi han molts nervis. Hi ha fins hi tot incoherències notables. Per exemple el país ( diario del regimen y nuevo amanecer ) ens reconforta avui amb un: tolerarem fent ulls grossos a un Puigdemont amb càrrec honorífic a Brussel·les. Ep! Sorpresa, desmentint les pressions del pobre Dastis davant del govern Belga. Altrament doncs, ens empassem un Puigdemont actuant a Europa.

No és només Rajoy el que vol sacrificar catalans.
Ni Roger Torrent.
Ara l’exconseller Felip Puig considera que hem de recuperar l’autonomia i no pas la república.. perquè, diu, que no tenim prou soldats ni raons per seguir per el camí de l’alliberament.

I penso que la Cúpula de CiU pesa massa i negativament sobre PDeCAT.

Esperem que Puigdemont tingui prou força per compensar l’entorn de Mas que va recolzar sense condicions les retallades del PP que van deixar al carrer moltíssima gent de TOT l’estat.

El passat 21D vaig triar JxCat perquè el MH és el President legítim. Aquelles eleccions les veia com un tràmit per dir-li al Gobierno que s’havia “cicutriñado” la Constitución per tal de controlar Catalunya que no hi estava d’acord.
Se me’n fot qui ens porti a ser una República de fet i com cal. Companys d’ERC i PDCat, cal posar-hi collons i ovaris. Si no els trobeu, pas al costat, agraïments ben merescuts pel servei fet fins ara i que algú altri ho faci. Si em traïu, m’emprenyaré.

No oblido que qui va usar el verb “sacrificar” per primera vegada per referir-se al president Puigdemont, va ser en Tardà, o sigui ERC.

Si volen sacrificar M. rajoy m’és ben igual. Hi hagi qui hi hagi “allà” faran el mateix amb Catalunya i tots nosaltres.

Em preocupa molt més el que està fent ERC, perquè això sí que està paralitzant tot el que cal fer aquí.
ERC no està a l’altura. És una pena (per no dir més) perquè ho engegaran tot a rodar.

Em sorprenen alguns comentaris, sembla que tenim bastants voluntaris per anar tancats a la presó a fer companyia al Jordis i cia, segur que quan siguin dintre els convenceran que canviin tots l’estratègia de defensa i proclamin la via unilateral etc etc.. Així fem cas a Cotarelo i omplim les presons de catalans, a veure si els fem la feina bruta mentre ells eas fan la llei electotal a mida amb Cs..

A veure que diuen la setmana que ve els CUP a veure si van de voluntaris cap dins o què.. a veure si segueixen amb la tesi del 9/11/2015 quan van fer proclamar al Parlament la guerra, perdó, dic la ruptura amb l’estat aprofitant l’estita i arronsa de les negociacions per decidir quan enviaven a la paperera el presidenciable del moment, no exactament com ara perque ara estan bastant calladets, tot i que si volen són igual de decisius.. es pot intuir una estratègia diferent..

Jo també vaig votar Puigdemont, però ja sabia que no podria ser president, el missatge ja l’han rebut, ara només cal que fagin una mica d’estira I arronsa però cal que posin algú amb un bon parell del que sigui que els digui a la cara, seguim.. Per via legalista per a que no ens sacrifiqueu ni a nosaltres ni a la resta de Catalans, pero, Seguim.. (hem après a esquivar les bales i querelles com a matrix..)