Els superpoders de l’escriure

Fa dies que m’arriben senyals dels superpoders de l’escriure. N’he de dir, en vull dir, així: superpoders. Els enumeraré abans d’entrar en matèria perquè l’escriure, com el llegir, és un camí, i per entendre el lloc on arribes has de saber per on has passat. 

Primera parada. Arran de la Fira del llibre únic que van organitzar Comanegra i una desena d’editorials més, em vaig interessar per la història de Laëtitia Perrais que va escriure Ivan Jablonka, però em vaig estimar més veure’n primer la sèrie. Sempre que ho faig al revés, que començo pel llibre, després la pel·lícula o la sèrie em deceben, perquè m’ho he imaginat tot d’una altra manera, perquè s’han deixat coses que em semblaven importants, perquè hi han afegit coses per fer la trama “més atractiva per al gran públic”, perquè no sempre és veritat que les imatges diguin més que les paraules, vés a saber. El cas és que amb el llibre de Jablonka vaig voler fer-ho al revés, i va ser un encert. La sèrie, amb sis capítols, t’explica què va passar amb la Laëtitia i és veritat que es basa en el llibre i que no inventa ni tergiversa ni maquilla res, el material era delicadíssim i tothom va anar amb peus de plom, però el llibre, Laëtitia o la fi dels homes, t’explica i reflexiona sobre la segona part del títol, sobre tot el que va anar malament en la vida de les bessones Perrais, tota la violència que van viure des que van néixer, tot el drama social que hi ha rere els abusos i els maltractaments, com afecten no solament a qui els pateixen en carn pròpia sinó, sobretot, les criatures que els veuen i els viuen com l’única forma de vida possible perquè no n’han conegut cap altra. El llibre de Jablonka va ser el primer senyal dels superpoders de l’escriure: l’autor, sense recrear-s’hi, sense fer més drama del que hi havia, sense caure cap moment en la sensibleria ni el lament buit, fa la feina de reconstruir com era la Laëtitia, i sa germana Jessica (un “personatge” tristament fascinant i literalment corprenedor), com era malgrat tot, i ho fa amb l’escriure, recollint tots els pedaços que en troba i cosint-los amb el fil de la literatura. Arribes a veure els pocs moments que les bessones van ser felices juntes, si això no són superpoders…

Segona parada. A casa hem vist totes les pel·lícules de Harry Potter entre finals de l’hivern i finals de la primavera. Cada cap de setmana que podíem, una. Una de les filles n’està fascinada. I quan vam acabar de veure-les totes i jo ja tirava la tovallola convençuda que ara ja sí que no el llegiria mai, la veig que n’agafa el primer volum i s’hi posa. Vaig ser prudent, no vaig dir res, no vaig comentar-ho ni celebrar-ho, vaig fer com si res fins que crec que l’endemà, quan n’havia llegit una seixantena de pàgines, va venir la frase: “Mama, és millor el llibre, hi ha molts més detalls i et pots imaginar tu sola més coses.” Aplaudint per dins, li vaig donar la raó tan continguda com vaig poder, que ja trepitgem els terrenys pantanosos de la pre-adolescència i sovint tot penja d’un fil. I se’m va reafirmar la fe en els superpoders de l’escriure. 

Tercera parada. Feia temps que em ballava pel cap de tornar a les lectures que em van impactar a l’adolescència. I sabia que si m’hi posava havia de començar per Salinger i el seu Holden Caulfield. Però no m’hi acabava de decidir fins que fa tres setmanes vaig anar al Mercat Dominical del Llibre de Sant Antoni i vaig ensopegar amb un exemplar d’El vigilant en el camp de sègol traduït per Ernest Riera i Josep M. Fonalleras i me’l vaig endur amb la clara intenció de posar-m’hi aquell diumenge mateix. Diria que el vaig llegir amb el mateix desfici que el primer cop, quan un tímid Martí Rosselló, en el seu paper de bibliotecari de Can Manent, va recomanar-me’l gairebé sense voler, amb una frase de l’estil “potser t’agrada”, desmenjadíssima, per no crear cap expectativa sobre la lectura. Quan es va morir, prematurament, el 2010, vaig saber que a la tauleta de nit en Martí hi tenia el Caulfield, que l’estava rellegint. Des de llavors que en tinc pendent la relectura. I dic que l’he llegida amb el mateix desfici, però evidentment ho he fet amb uns altres ulls, fixant-me en altres coses, però hi he trobat infinitat de coses en què fixar-me i que estic convençuda que en la primera lectura, a setze anys, no vaig saber veure. I ja ha sigut la confirmació de la meva creença pètria que l’escriure té superpoders. 

I amb tot això al sarró, o al clatell, he anat a parar a l’última novel·la de Joan Carreras, Torno a casa. Hi he anat perquè sabia que la dedicava a son pare, que va morir fa tres anys, i tenia curiositat per veure com ho havia enfocat, entomat, deixat anar, tot això, perquè és un tema pendent que jo encara sento massa fresc però que algun dia potser escriuré, i sabia que Carreras hauria triat una via que m’interessaria, podia posar-hi la mà al foc, sense haver-ne llegit ni una línia, que no hauria fet una exposició del seu dol, que seria una cosa més, diguem-ne, païda o elaborada. I ha sigut la parada definitiva, o sigui, el final de trajecte (de moment) d’aquest camí cap a la fe en els superpoders de l’escriure. Des de les primeres pàgines he tingut la mateixa sensació que deia el crític Joan Josep Isern, de no haver “llegit abans res com el que es condensa en aquestes pàgines”. “Condensa”, diu Isern, i és aquest el verb. És un llibre breu (com m’agraden els llibres breus, per favor, per favor!), condensat, que comences a llegir deixant-te portar, hi ha algú que et parla i et diu que no sap on és però que es posa a caminar per esbrinar-ho. I tu llegeixes i camines amb ell i a poc a poc, amb tons ara al·legòrics, ara fantàstics, o meditatius, o simbòlics, o poètics però, com diu Oriol Izquierdo, “sense gota d’amanerament”, vas avançant en la narració i vas entrant en aquesta mena de relat iniciàtic capgirat o, en paraules de Julià Guillamon, en aquest “homenatge magnífic” al pare escrit “sense retrets”. 

I què hi tenen a veure aquí els superpoders de l’escriure? Carreras, en 117 pàgines, es fica dins la pell de son pare, Joan Carreras i Martí (1935-2018), des del moment que li diagnostiquen un càncer fins al desenllaç inevitable, la mort, i quan dic que es fica dins la pell potser hauria de dir dins el cap, o dins el cap que somia, i no fa pas un relat minuciós dels últims dies del pare, sinó que tots dos dins aquest relat o camí oníric van avançant per tot d’imatges que no sempre sabem com interpretar però que així i tot ens atrapen o més ben dit ens van creant una mena d’ambient mentre ho llegim inevitablement d’una tirada, perquè “el llibre crea una mena de camp magnètic que sotmet el lector”, un altre cop en paraules de Guillamon. Camp magnètic. És ben bé això: vas veient els personatges que apareixen, pastors, dones d’aigua, moltes bestioles, sobretot ocells, els paisatges, el camí, i de tant en tant apareix una petita píndola, en una sola ratlla, sobre el “progrés” de la malaltia, i tornes al camí-somni i t’empeltes d’aquell aire de repàs vital i alhora de preparació per al final que vindrà, i potser no aconsegueixes interpretar-ho tot tal com ho pensava Carreras, però hi trobes la teva pròpia lectura i aconsegueixes sentir d’alguna manera aquell abisme que es deu sentir quan ets conscient que la teva mort està més anunciada que la dels altres.

I aleshores arriba aquell moment preciós en què pare i fill es troben, i el pare li demana al fill si estan tots bé, i el fill, contenint-se l’emoció, li respon amb la cuirassa de l’humor, mig fent-li una broma, i llavors el pare:

“—I què més. Va, digues, com has arribat aquí?

—Això ja ho saps: quan escric puc anar a on vulgui. Què puc fer per tu?

—Em sembla que ja ho estàs fent.”

El que està fent Carreras fill és exercir amb tota la seva esplendor i força els superpoders de l’escriure. Escrivint no és només que puguis anar on vulguis, com li diu ell al pare, no és només que puguis afegir reflexions a les imatges, com Jablonka i la seva Laëtitia, no és només que puguis fer imaginar moltes més coses a lectors com ma filla, no és només que puguis fer que el lector torni al teu llibre per trobar-hi coses diferents, com Salinger i el seu Holden immortal, escrivint pots ficar-te dins del pare, reviure amb ell els últims dies, mirar de recollir-los, d’entendre’ls, de donar-los un bastiment literari i que, en mans dels lectors, aquella condensació, aquell camp magnètic, esclati i atregui fins a fer posar la pell de gallina o entelar els ulls d’una manera tímida, subtil, però profunda, que no et fa deixar el llibre per sospirar o eixugar-te una llàgrima, sinó que et fa continuar llegint per veure fins on podeu arribar, l’autor i tu, en aquest camí o somni o relat iniciàtic capgirat o el que sigui que és Torno a casa a banda d’una importantíssima confirmació que amb l’escriure pots anar on vulguis perquè qui escriu té superpoders.