Sota control

La decisió d’establir per a dilluns, 9 d’octubre (Dia del País Valencià, per cert), la declaració d’independència, la proposta d’una mediació prèvia entre els governs català i espanyol i allò que alguns consideren que és una reacció europea massa tèbia a la brutalitat de diumenge han neguitejat alguna gent.

La situació, evidentment, és tensa. Falten quatre dies per a la proclamació de la independència. Què voleu? Com voleu que no siga tensa? Els nervis són comprensibles, però si emboiren la vista ja no ho són tant.

En aquests quatre dies vinents passaran moltes coses i algunes seran complicades d’entendre, potser. Per exemple, hi ha gent que pensa que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no haurien d’anar a declarar a Madrid, i encara menys el major Trapero. Les opinions sempre són lliures, però abans de deixar-se endur aniria bé de reflexionar sobre el punt on som.

Recordeu que molta gent deia que no arribaríem a fer el referèndum? Recordeu que molta gent afirmava, amb una gran seguretat, que els Mossos es migpartirien i no obeirien ordres? Recordeu que havien de tancar VilaWeb i els altres diaris que van publicar els anuncis oficials de la Generalitat? Recordeu?

El referèndum ha estat una prova, em sembla que ben contundent, que el govern sap què fa, que com a país sabem on anem. La repressió desfermada durant la campanya no va servir de res. No van trobar ni una urna i els milions de butlletes que van segrestar no van impedir la votació. Quants de vosaltres no us vàreu posar nerviosos, aleshores, quan entraven en una impremta o una altra?

Tanmateix, el govern anava fent. Amb una organització metòdica i eficaç. Es van comprar les urnes, es van guardar, es van distribuir, es van custodiar, es van estudiar totes les possibilitats i es va actuar quan calia i on calia. El cens universal va ser un colp impressionant que centenars de persones van guardar en secret fins menys de quaranta-vuit hores abans de la votació –com avui expliquem, en part, en aquesta entrevista. I el poble va donar una lliçó de dignitat i de valentia, de decisió, impossible de superar.

Ara tenim a quatre dies la proclamació i jo crec que la mateixa gent que ha fet això i que ha estat capaç d’esquivar la repressió més absurda que ens puguem imaginar mereix una mica de crèdit. No parle de tenir-hi fe cega, això mai, però sí de donar-los el crèdit que s’han guanyat en vista dels resultats de les seues accions prèvies. Si aleshores tenien totes les possibilitats previstes, per quina raó no les hi haurien de tenir ara?

Aquestes coses que ara poden desconcertar alguns van en aquesta línia. Portar a dilluns la declaració i no precipitar-se és un missatge de control adreçat a la comunitat internacional. Els diuen que la Generalitat fa allò que cal quan considera que cal i sense anar a remolc d’Espanya. Ser previsibles és molt important al món. Mentrestant, Madrid es negarà a acceptar cap mediació de ningú i intensificarà el nivell de violència i agressivitat contra la Generalitat. Catalunya podria acceptar perfectament una mediació per fer ara un nou referèndum acordat, però Espanya no. Què hi perdem, doncs, posant-los contra les cordes i demostrant al món qui en té la culpa? I, si per atzar acabassen acceptant un referèndum acordat, quin problema hi hauria?

Quant a Europa, dues consideracions. La primera, que estem sols. I que ho estarem mentre no declarem la independència i segurament un temps més, encara. Europa no ens ajudarà gens, en res. Com voleu que ens ajude aquesta Europa insensible a la crisi dels refugiats, insensible al referèndum grec i al Brexit, l’Europa que posa i trau primers ministres italians sense que els voten els italians, l’Europa que obliga a canviar constitucions en una nit per sacralitzar les mesures d’austeritat? Europa té l’ànima definitivament morta i és un club de cínics que només miren pels seus interessos.

Els interessos són la base de la seua política. Però escolteu –i aquesta és la segona consideració–, això també s’aplica per a nosaltres! Quan Catalunya proclame la independència ells, els mateixos estats que ara protegeixen Espanya, tindran uns interessos nous a defensar també. I és igual d’innocent creure’s que ara defensaran els catalans passe què passe com creure’s que després de la independència defensaran Espanya passe què passe. El món no funciona així i si algú s’ho pensa ja s’ho trobarà als morros. Com s’ho ha trobat tot aquests dies.